Per què es crea un terme?

Els diccionaris són plens de termes. És a dir, denominacions que designen conceptes d’un àmbit específic. N’hi ha que designen conceptes tangibles, com ara avió, canya de pescar, cor, abella o església, i d’altres fan referència a nocions abstractes, com llibertat, violència o sobreendeutament. També n’hi ha que són bastant específics, com ara hidroavió, abella de la mel, església basilical, llibertat condicional o violència de gènere, i fins i tot n’hi ha que són molt i molt específics, com abella de la mel asiàtica gegant, avió de fuselatge estret o cor pseudotrilocular biauricular.

Si vols saber-ne més

 

   

Jordi Bover-40 anys endreçant la terminologia catalana

Podríem pensar que aquests són els termes existents, inamovibles, i que únicament els avenços científics i tecnològics poden generar nous conceptes i, per tant, nous termes. Això no és ben veritat: els termes designen les segmentacions de la realitat que ens interessa aïllar per a poder parlar-ne, descriure-les o analitzar-les. Les nocions hi són d’una manera gairebé infinita, com en una pedra un escultor té en potència totes les escultures futures, però únicament uns quants conceptes es modelaran com a termes, si ens són útils.

"Els termes designen les segmentacions de la realitat que ens interessa aïllar per a poder parlar-ne, descriure-les o analitzar-les"

Una prova evident és que no totes les llengües han convertit en denominacions els mateixos conceptes. Tot i que la globalització està uniformant la manera de segmentar la realitat, encara podem trobar molts mots intraduïbles. Pensem, per exemple, en el mot alemany Kummerspeck, que designa el sobrepès causat per un estat emocional baix, o el mot japonès tsundoku, que es refereix als llibres que comprem i no llegim, i que queden amuntegats al costat d’altres llibres que tampoc no hem llegit. En les altres llengües, en canvi, no s’ha associat cap terme a aquests conceptes. Però també hi ha nocions que ni ens hauríem plantejat que eren nocions i molt menys que poguessin tenir nom: en la llengua tshiluba, a la República del Congo, utilitzen el mot ilunga per a referir-se a una persona capaç de perdonar una ofensa una vegada, tolerar-la una segona, però mai una tercera. Els inuits també donen un nom específic, iktsuarpok, al fet de sortir i entrar reiteradament de l’iglú per veure si arriba un convidat: és una barreja d’inquietud i il·lusió que de ben segur hem experimentat en altres contextos. 

També en català, és clar, tenim uns quants mots que és difícil de traduir amb precisió amb un sol mot en les altres llengües. Penseu, per exemple, en feinada, esquinçar o enfilar-se.

I, sense moure’ns d’una mateixa llengua, podem constatar que realment només coneixem els termes que ens fan falta. Distincions essencials perquè un expert pugui avançar en la seva recerca i comunicar-la als seus col·legues no tenen cap interès per a la resta de parlants, com seria el cas dels termes del final del primer paràgraf d’aquest article. Termes específics associats a la natura habituals en el món rural fa una centúria, com ara garbell, fanga o dall, avui dia ens són ben estranys.

"Termes específics associats a la natura habituals en el món rural fa una centúria, com ara 'garbell', 'fanga' o 'dall', avui dia ens són ben estranys"

Arribar a ser terme no és gens fàcil, de fet. Recordo que fa uns anys uns experts ens van proposar crear el neologisme distèclia, per analogia a dislèxia, per a designar la confusió sistemàtica en el tecleig de determinats caràcters (per exemple, especialsites, en comptes d’especialistes). Vam desestimar-ho perquè no se n’havia documentat cap ús i perquè assimilar-ho a un trastorn com la dislèxia no semblava pertinent. No em consta que el mot hagi fet fortuna, però clarament el concepte hi és. No ha fructificat perquè no hi ha hagut un interès mèdic ni comercial, i segurament també els correctors automàtics han reduït considerablement els efectes d’aquesta distèclia. Però segurament en molts contextos hi ha hagut necessitat de referir-s’hi, sobretot quan ens han fet notar una errada d’aquest tipus, i ho hem hagut de fer amb una explicació alternativa, molt més llarga. 

En tot cas, com dèiem, les possibilitats de crear nous termes són il·limitades. Ara fa uns mesos vam demanar a alumnes de les escoles de Mollet que inventessin termes. Van proposar noms tan enginyosos com odontostilomania per a designar l’obsessió que tenen alguns alumnes per a mossegar el tap del bolígraf mentre fan els exàmens, emfammurriament per a la combinació de gana i mal humor causada per no haver menjat durant massa temps, instantitzar per a compartir immediatament a les xarxes socials una fotografia o vídeo acabats de capturar, o descapsar-se per a referir-se al fet d’obrir-se emocionalment a algú.

I segur que podríem trobar molts més conceptes als quals només falta que els trobem un nom per a utilitzar-los assíduament. Per exemple, del meu dia a dia em venen al cap la desorientació inicial que es produeix quan es reprèn una sèrie, especialment d'intriga, després d'haver estat tota la setmana sense veure-la. O, com a usuari de Rodalies, el fet de poder distingir entre les estacions de càrrega i de descàrrega (de viatgers) en un recorregut i horari concrets. De segur, lector, que, si hi penses una mica, tu també tens un munt de conceptes sense nom.