Estius d'avorriment
28
de Juliol
de
2016
L'avantatge de portar un mòbil a sobre és que mai no t'avorreixes. La cua del cinema, l'andana del metro o la sala d'espera del CAP són no-espais que el mòbil converteix en no-temps. Quan seguim la darrera polèmica de Twitter, tafanegem fotos d'altres a Instagram o cacem Pokémons, el rellotge sembla aturar-se. És aquell moment a la cua del súper en què deixem passar la senyora del darrere —passi que vostè porta poques coses— perquè estem en una conversa de Whatsapp.
Però que el rellotge s'aturi és només una sensació aparent per qui ens observa. Per nosaltres —immersos en una realitat digital paral·lela— el temps passa molt més ràpid; un temps que no es mesura en segons, sinó que es mesura en bits. En un espai digital el temps és diferent per a cada individu d'acord amb seva capacitat d'absorbir, processar i reaccionar a un doll infinit d'informació fragmentada (en realitat a l'espai físic també és així però a les velocitats que ens movem no és perceptible).
El fenomen de l'acceleració del temps quan entrem en contacte amb mitjans electrònics no és pas nou. Recordo els estius que de petit passava a Concabella a la Segarra a casa de mons padrins. Tardes d'agost interminables forçat a fer dues hores de migdiada que no s'acabaven mai. De seguida vaig descobrir que, si treia el cap pel passadís i em posava a escoltar la radionovel·la que puntualment seguia la meva iaia, la tarda passava més de pressa. La meva primera experiència de temps electrònic va ser amb un transistor Lavis que encara funciona.
La novel·la durava mitja hora escassa i el dia tenia les mateixes hores que ara, que en un poblet de secà a l'agost semblen durar més de seixanta minuts. I què fa un nen de deu anys sense temps digital i amb un temps analògic que s'expandeix? Doncs de tot per no avorrir-se: llegir els TBOs dels anys cinquanta que voltaven per casa fins a memoritzar-los, anar a l'hort a ajudar el padrí, anar al riu a caçar crancs, o pardals i perdius pels marges.
Vaig descobrir que la realitat era una lluminosa pantalla panoràmica de 360º d'horitzó molt més gran que la de la tele; que el cafè del poble era on la gent es trobava per parlar de futbol i política; que la barberia de mon padrí era on els hòmens anaven el dissabte a la tarda a fer-se el millor selfie; i que mossèn Josep tenia respostes a tot el diumenge a missa. Cal Canosa, la botiga del poble, no era ni oberta ni tancada: trucant a l'hora que fos la Carme t'obria.
Mentre procurava no avorrir-me, vaig descobrir una realitat augmentada molt més gran que la de les sis polzades del mòbil, un cafè que era Twitter i Facebook alhora, una barberia que era com Instagram, un capellà que sabia més coses que Google, una botiga tan gran com Amazon i, sobretot, vaig aprendre a caçar Pokémons.
Si aquest agost passeu per la festa major de Concabella, feu-me un tuit i quedem per avorrir-nos mentre fem una cervesa a la fresca.
Però que el rellotge s'aturi és només una sensació aparent per qui ens observa. Per nosaltres —immersos en una realitat digital paral·lela— el temps passa molt més ràpid; un temps que no es mesura en segons, sinó que es mesura en bits. En un espai digital el temps és diferent per a cada individu d'acord amb seva capacitat d'absorbir, processar i reaccionar a un doll infinit d'informació fragmentada (en realitat a l'espai físic també és així però a les velocitats que ens movem no és perceptible).
El fenomen de l'acceleració del temps quan entrem en contacte amb mitjans electrònics no és pas nou. Recordo els estius que de petit passava a Concabella a la Segarra a casa de mons padrins. Tardes d'agost interminables forçat a fer dues hores de migdiada que no s'acabaven mai. De seguida vaig descobrir que, si treia el cap pel passadís i em posava a escoltar la radionovel·la que puntualment seguia la meva iaia, la tarda passava més de pressa. La meva primera experiència de temps electrònic va ser amb un transistor Lavis que encara funciona.
La novel·la durava mitja hora escassa i el dia tenia les mateixes hores que ara, que en un poblet de secà a l'agost semblen durar més de seixanta minuts. I què fa un nen de deu anys sense temps digital i amb un temps analògic que s'expandeix? Doncs de tot per no avorrir-se: llegir els TBOs dels anys cinquanta que voltaven per casa fins a memoritzar-los, anar a l'hort a ajudar el padrí, anar al riu a caçar crancs, o pardals i perdius pels marges.
Vaig descobrir que la realitat era una lluminosa pantalla panoràmica de 360º d'horitzó molt més gran que la de la tele; que el cafè del poble era on la gent es trobava per parlar de futbol i política; que la barberia de mon padrí era on els hòmens anaven el dissabte a la tarda a fer-se el millor selfie; i que mossèn Josep tenia respostes a tot el diumenge a missa. Cal Canosa, la botiga del poble, no era ni oberta ni tancada: trucant a l'hora que fos la Carme t'obria.
Mentre procurava no avorrir-me, vaig descobrir una realitat augmentada molt més gran que la de les sis polzades del mòbil, un cafè que era Twitter i Facebook alhora, una barberia que era com Instagram, un capellà que sabia més coses que Google, una botiga tan gran com Amazon i, sobretot, vaig aprendre a caçar Pokémons.
Si aquest agost passeu per la festa major de Concabella, feu-me un tuit i quedem per avorrir-nos mentre fem una cervesa a la fresca.