Eurovision es veu millor per Twitter
19
de Maig
de
2016
Act.
19
de Maig
de
2016
Que Catalunya està dividida és un fet. Dissabte passat sense anar més lluny Catalunya estava dividida entre els que van anar al concert del Bruce Springsteen al Camp Nou, els que van veure Eurovision a la tele i els que van veure La Pegatina a Tàrrega. Només calia mirar Twitter, Facebook i Instagram per saber-ho.
Jo dissabte era dels d'Eurovision a la tele. Eurovision és dels esdeveniments televisius que a casa ens agrada veure amb vuit o deu mil amics. Ho fem també en les finals del Barça, la cerimònia inaugural de les olimpíades, els escrutinis electorals i Eurovision. El mecanisme sempre és el mateix: twitter al mòbil, la transmissió en qüestió a la tele i a la tauleta una cervesa. Però no sempre havia estat així.
La meva relació amb Eurovision ha passat per tres èpoques ben diferenciades en funció de la meva relació amb la tele. La primera és l'època solemne. Època de blanc i negre, d'un sol canal i època de callar: quan mon pare enregistrava algun tema directament de l'altaveu i en el moment de les votacions. Època de resignació i grans decepcions.
La segona és l'època de la indiferència mútua. Em va coincidir amb l'adolescència, la recerca de noves experiències i els concerts de Polla Records. A la tele l'importava poc el que m'importava a mi i a l'inrevés. Hi ha un una vintena d'anys que ni que em matéssiu no us podria dir cap representant espanyol a Eurovision.
I finalment l'època actual, que els estudiosos coincidim en anomenar l'època efervescent. Va començar en el moment més baix del festival quan el 2008 TVE va obrir el procés de selecció del representant –participació per SMS– i els del Terrat van decidir presentar el Rodolfo Chikilicuatre. Amb aital decisió TVE o enterrava definitivament Eurovision o la rellançava per sempre. El final ja el sabeu: Chikilicuatre amb el Chiki Chiki va ser el més votat pel públic, La Casa Azul amb La Revolución Sexual quedava en tercer lloc. Paradoxalment Eurovision en va ser el gran guanyador.
I ara mirem Eurovision per Twitter. Dissabte a la nit vam enviar més de set milions de tuits parlant d'Eurovision superant el rècord de l'any passat i en el moment en què Ucraïna superava Austràlia en l'estranya votació final, estàvem enviant 72.915 tuits cada minut superant els 48.461 tuits que van fer triomfar Geòrgia el 2015.
El més retiutat amb 13.000 retuits va ser el del videoblogaire britànic Dan Howell on deia que havia provat d'explicar Eurovision a un camioner nord-americà i que aquest li havia dit que era entre "gay i espantós". El comediant li donava la raó i li deia que efectivament era així.
Eurovision és ja un fenomen global televisiu multi pantalla. La llarga durada de l'esdeveniment, el pesat tempo de l'espectacle, l'audiència global i l'efervescència de Twitter semblen especialment dissenyats perquè la segona pantalla –la del mòbil– passi a ser la primera i li prengui el lloc a la tele. Dissabte vaig tornar a comprovar que Eurovision es veu millor per Twitter.
Jo dissabte era dels d'Eurovision a la tele. Eurovision és dels esdeveniments televisius que a casa ens agrada veure amb vuit o deu mil amics. Ho fem també en les finals del Barça, la cerimònia inaugural de les olimpíades, els escrutinis electorals i Eurovision. El mecanisme sempre és el mateix: twitter al mòbil, la transmissió en qüestió a la tele i a la tauleta una cervesa. Però no sempre havia estat així.
La meva relació amb Eurovision ha passat per tres èpoques ben diferenciades en funció de la meva relació amb la tele. La primera és l'època solemne. Època de blanc i negre, d'un sol canal i època de callar: quan mon pare enregistrava algun tema directament de l'altaveu i en el moment de les votacions. Època de resignació i grans decepcions.
La segona és l'època de la indiferència mútua. Em va coincidir amb l'adolescència, la recerca de noves experiències i els concerts de Polla Records. A la tele l'importava poc el que m'importava a mi i a l'inrevés. Hi ha un una vintena d'anys que ni que em matéssiu no us podria dir cap representant espanyol a Eurovision.
I finalment l'època actual, que els estudiosos coincidim en anomenar l'època efervescent. Va començar en el moment més baix del festival quan el 2008 TVE va obrir el procés de selecció del representant –participació per SMS– i els del Terrat van decidir presentar el Rodolfo Chikilicuatre. Amb aital decisió TVE o enterrava definitivament Eurovision o la rellançava per sempre. El final ja el sabeu: Chikilicuatre amb el Chiki Chiki va ser el més votat pel públic, La Casa Azul amb La Revolución Sexual quedava en tercer lloc. Paradoxalment Eurovision en va ser el gran guanyador.
I ara mirem Eurovision per Twitter. Dissabte a la nit vam enviar més de set milions de tuits parlant d'Eurovision superant el rècord de l'any passat i en el moment en què Ucraïna superava Austràlia en l'estranya votació final, estàvem enviant 72.915 tuits cada minut superant els 48.461 tuits que van fer triomfar Geòrgia el 2015.
El més retiutat amb 13.000 retuits va ser el del videoblogaire britànic Dan Howell on deia que havia provat d'explicar Eurovision a un camioner nord-americà i que aquest li havia dit que era entre "gay i espantós". El comediant li donava la raó i li deia que efectivament era així.
Eurovision és ja un fenomen global televisiu multi pantalla. La llarga durada de l'esdeveniment, el pesat tempo de l'espectacle, l'audiència global i l'efervescència de Twitter semblen especialment dissenyats perquè la segona pantalla –la del mòbil– passi a ser la primera i li prengui el lloc a la tele. Dissabte vaig tornar a comprovar que Eurovision es veu millor per Twitter.