El finançament: quan els catalans no sabem negociar

Em costa molt d’entendre que ni els informadors ni la població siguin capaços de fer quatre càlculs molt bàsics. Parlo ara del famós Finançament Singular, aquesta mena d’invent impossible de materialitzar i que els polítics s’han tret de la màniga. No sé si tan sols ells, els polítics, són conscients que aquesta mena d’estirabot financer no funcionarà mai tal com l’estan venent. Per fer-ho ras i curt: han creat aquest concepte per mantenir-nos enganyats i anar passant l’estona? O bé ells són víctimes del seu propi engany i tampoc no n’entenen res? Tot això, jo ho ignoro. 

Anem a pams. A Espanya només hi ha dos sistemes de finançament per a les comunitats autònomes: el règim comú i el règim foral. El règim foral es regula per dues lleis fetes a mida per al País Basc i per a Navarra. La resta es regulen pel règim comú -amb algunes disposicions excepcionals aplicables a Canàries, a Ceuta i a Melilla-. La resta de comunitats autònomes passen totes pel mateix sedàs. Aquest sedàs consisteix en el fet que l’Estat recapta els diners i després els distribueix tot fent servir unes regles en part pactades i a voltes per aplicació del simple “perquè em dona la gana”. Vull dir que el sistema és, en bona part, discrecional. L’Estat assigna més o menys diners a una comunitat autònoma segons li convé. 

"El sistema és, en bona part, discrecional: l’Estat assigna més o menys diners a una comunitat autònoma segons li convé"

Com que de sistema foral no en tindrem -perquè els criteris del que s’entén com a territori foral estan limitades a la Constitució-, els catalans ens hem d’acontentar amb el que es coneix com a règim comú. La fal·làcia coneguda com a Finançament Singular parteix d’un principi una mica il·lusori -per això em permeto qualificar-lo de fal·làcia-. Ara com ara, els diners que rep Catalunya són uns de determinats que, amb tots els diners que reben totes les altres autonomies, més les que es queda l’Estat, sumen, posem per cas, 100. Molt bé. Si Catalunya, amb aquest Finançament Singular, haurà de rebre -ens diuen- més diners: em poden explicar qui és que en rebrà menys? El meu pare, per aquests casos, feia servir una frase lapidària: d’un llonguet no es pot fer un pa de quilo. Amb tot plegat, vull significar que la discussió no serà banal. 

Hi ha un camí per arribar a una nova redistribució dels diners -que, insisteixo, implica que altres comunitats ingressin menys-. Consisteix en el fet que els partits centrals espanyols (PSOE, PP, i altres extremistes d’esquerra i de dreta) imposin a les seves sucursals un criteri que sembla lògic i que, aquí sí, hauria de portar als catalans a rebel·lar-nos de manera radical i, si volen vostès, amb característiques d’insubmissió. Parlo del que es coneix com a criteri d’ordinalitat. És a dir, si cada comunitat ocupa una posició en el rànquing de recaptació d’impostos per càpita, aquesta posició no hauria de poder canviar després d’haver-se assignat transferències de “solidaritat” -aquesta paraula tan hispana que tant acostuma a agradar als esquenadrets-. Aquest hauria de ser l’estendard que haurien d’enarborar tots els partits que es presenten a Catalunya -espanyols o catalans- pel simple fet que no defensar aquest principi d’ordinalitat qualifica a qualsevol, sense excusa, com a botifler. 

Però aquí topem amb un altre problema: els purs. “Això és autonomisme!”. “O concert econòmic, o res!”, diuen uns. Altres llencen improperis del tipus “venuts!”. I és que als catalans, en algun moment, potser ens ha caracteritzat el pactisme -penso que fa anys que vam perdre aquesta característica-, però estem incapacitats per a la negociació hàbil i sofisticada. La de llarg recorregut. És el principi d’ordinalitat una eina que ens pot fer ingressar més diners, de moment? Doncs, de moment, agafem-la! Que potser adoptar-la ens fa renunciar en un futur a qualsevol altra millora? Fins i tot les aspiracions a un concert econòmic. Oi que no? Doncs per què no ens hi apuntem? 

"Molts catalans admiren del PNB l’habilitat d’esgarrapar alguna cosa de Madrid. I és perquè, sense perdre l’objectiu final, van fent camí"

Molts catalans admiren del PNB (els bascos) l’habilitat d’esgarrapar alguna cosa de Madrid. I és perquè, sense perdre l’objectiu final, van fent camí, aconseguint objectius que semblen superficials, però que ajuden a avançar. Perquè formen part d’un tot, d’un objectiu major. Uns empresaris catalans, unionistes ells, van visitar el PNB durant uns dies. Es desfeien en elogis sobre com els dirigents del PNB tractaven amb Madrid, en contraposició a la radicalitat catalana. Com que els bascos van calar als hostes catalans, abans de marxar els van fer un comentari: “Una pequeña observación. Sobre todo, no os confundáis. Nosotros somos independentistas. Lo que pasa és que ahora no toca”.