L’any 1870 els senyors Ramalho Ortigao i José María Eça de Queirós, van començar a publicar una sèrie d’articles al Diario de Noticias de Lisboa. Uns articles que es bellugaven entre la ficció i la realitat. Feien veure que es tractava de notícies reals quan, de fet, eren ficció. Les successives peces literàries, que anaven construint la narració, van conformar el llibre El Misteri de la carretera de Sintra, la lectura del qual recomano vivament.
Fa ja uns mesos vaig publicar aquí mateix un article titulat Gestió pública: el paradigmàtic cas de la C-59. Ara em veig en l’obligació de donar-li continuació. Tindrà final aquesta sèrie? Difícil assegurar-ho. Tampoc m’he atrevit a, ni tan sols, emular el títol del famós llibre d’Eça de Queirós i d’Ortigao -literàriament no pretenc arribar-los ni a l’altura de la sabata-. Entre altres coses perquè en el cas que ens ocupa de misteri no n’hi ha. I perquè, si bé en el llibre de Sintra hi ha assassinats i els afectats són uns quants, en el meu cas l’únic assassinat és el provocat a la paciència del contribuent i els afectats en són milers. Però, sobretot, hi ha una raó fonamental: els articles de referència que s’anaven publicant al Diario de Notícias de Lisboa eren ficció. Aquests que escric jo aquí tracten de la realitat.
"Fa temps que adverteixo que la mala governança ha de tenir conseqüències"
A l’article anterior, els parlava del cúmul de malifetes concentrades en un tram de carretera de 18 quilòmetres que, en principi, es tractava de millorar sense grans escarafalls. El suplici, deia jo, durava anys i, entre la població afectada, la befa era constant. La veritat és que el tema constituiria un element més d’entreteniment mediterrani, ja se sap -de fet, la gent de la comarca em va comentar el succés que havia tingut l’article-. Però, és clar, aquest afer té un punt d’irritant: i és que, als malfactors en qüestió, qui els posa el rostit a taula som nosaltres, i no ens en podem escapar.
La barra més sonada -ja ho denunciava a l’article anterior- va ser deixar l’obra penjada -que bàsicament consistia a no acabar els aspectes lligats a la seguretat de la via (pintar línies i senyalitzar)- tot el mes d’agost del 2024 perquè, senyors meus, l’empresa i els funcionaris feien vacances. Ara s’apropa agost -altre cop- i com que l’obra no només no està acabada sinó que, en molts trams, s’ha hagut de començar a refer-ne els nyaps, em temo que els contribuents tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a perdre. I és que en aquest tema, com en tants d’altres, l’administració catalana -com l’espanyola, car no són res més que una prolongació de l’hispanisme més caspós- demostra una incompetència ferotge, recalcitrant.
Algú es preguntarà per què em sorprèn el que passa. I tindrà raó. Fa temps que adverteixo que la mala governança ha de tenir conseqüències. I comencen a acumular-se’n els resultats. No només en el llarg termini -mala escola, pitjor sanitat, premsa venuda, retrocés del català, etc.- sinó en el dia a dia: talls de llum, diners d’Europa que no es distribueixen, falta de seguretat, justícia lenta i erràtica, coreus que perd paquets, etc. I saben que els dic: que me n’alegro. Si les coses ens funcionessin bé voldria dir que el món és injust. En què ens diferenciaríem els que ho fem malament dels que ho fan bé. Aquí les coses es fan malament i, per tant, els resultats no poden -no han de!- ser bons.
Davant de tot aquest cúmul de nyaps un es pregunta: estem capacitats per dur a terme les obres d’infraestructura que necessita un país si, per reparar un simple bocí de carretera, demostrem una incompetència de dimensions tan colossals? Jo, personalment, no deixaria en mans dels que gestionen aquesta obra ni la construcció de la caseta del gos. Tots estem perplexos. De veritat som el mateix país que va construir el Túnel del Cadí?
"Estem capacitats per dur a terme les obres d’infraestructura que necessita un país si, per reparar un simple bocí de carretera, demostrem una incompetència de dimensions tan colossals?"
Total, les desgràcies de la C-59 -que no són res més que un molt petit exemple d’incompetència pública i, segurament, poc greus comparades amb altres coses que deuen passar al país- continuaran flagel·lant-nos fins no se sap quan. I als responsables de la malifeta no els passarà res, és clar. Ja ho veuen, de misteri, res. Simplement la realitat d’un país en decadència. Continuarem expectants.