Grècia és un avís
10
de Gener
de
2015
Nou curs econòmic que s'inicia amb el balanç en blanc d'aquest 2015 recentment estrenat i, sens dubte, perillós. No és per adormir-se, sinó per aguditzar la cautela i la prudència, atès que les coses de l'economia segueixen funcionant sota dues diferents òptiques que difícilment es fonen en una sola dimensió: la macroeconomia aporta dades favorables a Espanya com són la inflexió en el consum, la venda d'automòbils a nivells anteriors a la crisi, una certa fluïdesa del crèdit, el descens espectacular de la factura del petroli (un 50% menys amb tendència a la baixa), la creació de més de 250.000 ocupacions amb noves cotitzacions en la Seguretat Social, i una lleugera pujada en la demanda de mà d'obra. Tot plegat resulta prou encoratjador com per tancar l'any 2014 amb un creixement del PIB per sobre de l'1,2% enfront de l'estancament dels veïns de la zona: França, Itàlia, Portugal, etc.
D'altra banda, l'òptica microeconòmica, de major incidència social, no només no percep tals millores, sinó que penalitza l'optimisme exageradament electoralista del govern de Rajoy. La qual cosa no deixa de ser una distorsió perceptiva, encara que lògica, en una societat farta de fallits "brots verds" o d'enganys d'aparences positives, i ha endurit el seu escepticisme fins a límits perillosos. No cal obrir-se fàcilment a les propostes alienes, però tampoc tancar-se en la negació de tota viabilitat d'un procés de sortida de la crisi. Els símptomes són clars, el clímax del consum interior dóna senyals d'una revitalització amb expectatives aparentment reals. Una altra cosa és que tal simptomatologia pugui incidir en l'ànim de les capes mitjanes i baixes de la societat, que són les que han suportat majorment el sobrepès de la crisi i el duríssim càstig fiscal requerit.
Hi haurà paciència per suportar les últimes fuetades de l'economia que desperta? Els dubtes es fonamenten en la fatiga de les classes mitjanes i obreres, i en l'esgotament dels tres milions reals d'aturats. I és que avui gairebé es troba una explicació a la pau social regnant si una bona part dels oficialment aturats no van obtenir altres guanys en l'economia B o submergida en la qual es mouen en algunes regions d'Espanya determinats sectors i autònoms.
Aquesta és la qüestió, la sostenibilitat d'un statu quo com a guia, i la seva capacitat de reincorporació al mercat de treball sota les premisses de la seva instal·lació oficial i cotitzada. La Seguretat Social certifica aquests increments de nous cotitzadors, i les perspectives oficials de creació de llocs de treball (es parla d'una real possibilitat de 500.000 nous, no dels 800.000 als quals es va referir el ministre De Guindos l'1 de gener), com a lògica conseqüència d'aquest creixement del PIB el 2015 entre l'1,8 i el 2% segons estimacions de la Banca i dels instituts d'anàlisis econòmiques més seriosos.
La major dificultat, en tot cas, radica en la capacitat regenerativa del teixit empresarial: no hi ha creació de llocs de treball sense inversors, i no existeixen inversors sense emprenedors que assumeixin el risc i la iniciativa de gestió. Per aquest motiu en els anys 80, quan Felipe González va cometre la gosadia de prometre en plena crisi 800.000 nous llocs de treball, Juan Rosell –actual president de CEOE- i Joaquín Blat –actual director de l'Institut d'Estudis Econòmics- van contestar amb un llibre bastant més realista titulat Crear 80.000 empresarios.
La dinàmica econòmica, si bé parteix d'un marc de referència oficial del govern, que és qui ha de crear les condicions perquè els empresaris arrisquin en la seva inversió; es genera a partir de l'empresari que emprèn. En conseqüència, és ell qui crea els llocs de treball, i no el Govern, que després s'anota els beneficis socials resultants. I als empresaris qui els persuadeix no són les bones paraules ni els somnis, sinó el dictamen de la realitat econòmica i les seves perspectives.
Tot això anunciaria una determinada esperança, si en l'horitzó no sorgís el problema grec, d'una banda, i França amb el seu estancament per l'altra. El de França és un mal profund i estructural que portarà anys resoldre-ho davant l'apatia demostrada per aplicar les mesures recomanades per la UE. Aquesta sostenibilitat del sistema francès, el seu exagerat sobrepès, la qual cosa pot constituir-se com a obstacle irremeiable.
El de Grècia és diferent. Els seus mals són endèmics, com bé saben els empresaris espanyols que allí van invertir amb gairebé un general fracàs. O el que és pitjor, un desengany absolut com anys ha em referia el propi Colomer Munmany, de Vic, i la seva pèssima experiència. "Els grecs tenen una altra mentalitat, clarament oriental i mai van haver d'accedir a la Unió Europea", em va confessar en els anys 80 l'ex Primer Ministre del Govern francès i exvicepresident de la Comissió Europea, Raymond Escombra. Ara tot pot fer crisi, si guanya Syriza les eleccions del 25 de gener. Seria un greu problema per a la UE; una molt perillosa experiència per als grecs atabalats pels deutes; i un indici inquietant per a Espanya, amb la perspectiva a la porta de Podemos. Aquest sí que és un viatge a Ítaca, però amb tots els inconvenients alhora.
D'altra banda, l'òptica microeconòmica, de major incidència social, no només no percep tals millores, sinó que penalitza l'optimisme exageradament electoralista del govern de Rajoy. La qual cosa no deixa de ser una distorsió perceptiva, encara que lògica, en una societat farta de fallits "brots verds" o d'enganys d'aparences positives, i ha endurit el seu escepticisme fins a límits perillosos. No cal obrir-se fàcilment a les propostes alienes, però tampoc tancar-se en la negació de tota viabilitat d'un procés de sortida de la crisi. Els símptomes són clars, el clímax del consum interior dóna senyals d'una revitalització amb expectatives aparentment reals. Una altra cosa és que tal simptomatologia pugui incidir en l'ànim de les capes mitjanes i baixes de la societat, que són les que han suportat majorment el sobrepès de la crisi i el duríssim càstig fiscal requerit.
Hi haurà paciència per suportar les últimes fuetades de l'economia que desperta? Els dubtes es fonamenten en la fatiga de les classes mitjanes i obreres, i en l'esgotament dels tres milions reals d'aturats. I és que avui gairebé es troba una explicació a la pau social regnant si una bona part dels oficialment aturats no van obtenir altres guanys en l'economia B o submergida en la qual es mouen en algunes regions d'Espanya determinats sectors i autònoms.
Aquesta és la qüestió, la sostenibilitat d'un statu quo com a guia, i la seva capacitat de reincorporació al mercat de treball sota les premisses de la seva instal·lació oficial i cotitzada. La Seguretat Social certifica aquests increments de nous cotitzadors, i les perspectives oficials de creació de llocs de treball (es parla d'una real possibilitat de 500.000 nous, no dels 800.000 als quals es va referir el ministre De Guindos l'1 de gener), com a lògica conseqüència d'aquest creixement del PIB el 2015 entre l'1,8 i el 2% segons estimacions de la Banca i dels instituts d'anàlisis econòmiques més seriosos.
La major dificultat, en tot cas, radica en la capacitat regenerativa del teixit empresarial: no hi ha creació de llocs de treball sense inversors, i no existeixen inversors sense emprenedors que assumeixin el risc i la iniciativa de gestió. Per aquest motiu en els anys 80, quan Felipe González va cometre la gosadia de prometre en plena crisi 800.000 nous llocs de treball, Juan Rosell –actual president de CEOE- i Joaquín Blat –actual director de l'Institut d'Estudis Econòmics- van contestar amb un llibre bastant més realista titulat Crear 80.000 empresarios.
La dinàmica econòmica, si bé parteix d'un marc de referència oficial del govern, que és qui ha de crear les condicions perquè els empresaris arrisquin en la seva inversió; es genera a partir de l'empresari que emprèn. En conseqüència, és ell qui crea els llocs de treball, i no el Govern, que després s'anota els beneficis socials resultants. I als empresaris qui els persuadeix no són les bones paraules ni els somnis, sinó el dictamen de la realitat econòmica i les seves perspectives.
Tot això anunciaria una determinada esperança, si en l'horitzó no sorgís el problema grec, d'una banda, i França amb el seu estancament per l'altra. El de França és un mal profund i estructural que portarà anys resoldre-ho davant l'apatia demostrada per aplicar les mesures recomanades per la UE. Aquesta sostenibilitat del sistema francès, el seu exagerat sobrepès, la qual cosa pot constituir-se com a obstacle irremeiable.
El de Grècia és diferent. Els seus mals són endèmics, com bé saben els empresaris espanyols que allí van invertir amb gairebé un general fracàs. O el que és pitjor, un desengany absolut com anys ha em referia el propi Colomer Munmany, de Vic, i la seva pèssima experiència. "Els grecs tenen una altra mentalitat, clarament oriental i mai van haver d'accedir a la Unió Europea", em va confessar en els anys 80 l'ex Primer Ministre del Govern francès i exvicepresident de la Comissió Europea, Raymond Escombra. Ara tot pot fer crisi, si guanya Syriza les eleccions del 25 de gener. Seria un greu problema per a la UE; una molt perillosa experiència per als grecs atabalats pels deutes; i un indici inquietant per a Espanya, amb la perspectiva a la porta de Podemos. Aquest sí que és un viatge a Ítaca, però amb tots els inconvenients alhora.