Innovació i estructures d'estat

Avui, quan parlem d'innovació des del punt de vista de competitivitat-país, parlem bàsicament de tecnologia i d'indústria. Necessitem un país tecnològicament punter i una indústria internacionalment competitiva, que generi llocs de treball de qualitat. Una indústria arrelada en un territori xop de coneixement, com el nostre, que transformi aquest coneixement en productes que s'exportin als mercats internacionals. Disposem de talent emprenedor i de tecnologia. No obstant, Catalunya no innova prou. L'índex d'inversió en R D sobre PIB ha caigut en dos anys del 1,68% al 1,55%, lluny de la mitja europea (2%) i molt lluny dels objectius que ens marca Europa per continuar sent un país competitiu (3%). Derivem cap a una competició low-cost, propulsada per la famosa "devaluació interna", no cap al model d'indústria especialitzada i tecnificada que desitjaríem.

I és que les veritables innovacions, les innovacions de ruptura, aquelles que comporten canvis en la base tecnològica i en el model de negoci solen provenir d'empreses petites: pimes i start-up's. No són les grans empreses (les que tenen recursos), les que provoquen els canvis disruptius. La monarquia mai liderarà una revolució. Són els petits, els que surten d'avall, les petites empreses, que amb major flexibilitat estratègica i capacitat adaptativa, tomben als líders davant onades de ruptura i generen els canvis de model econòmic. Però aquestes petites empreses ara no poden innovar per una raó molt simple: no disposen de fonts financeres. A Catalunya no s'innova purament i clarament per manca de finançament especialitzat.

No és un problema bancari: els bancs mai (ni en condicions de bonança econòmica) finançaran la innovació. Per un motiu: aquesta té base probabilística. I com més rupturista és, més probabilística es torna. Imaginem una caixa on hi ha 99 boles blanques i una de vermella. Si vostè treu a bola vermella, tindrà un premi de 100 milions d'euros, i generarà 100 llocs de treball a Catalunya (la qual cosa és d'interès per tots). Però treure cada bola li costarà 100.000 €. El joc és netament beneficiós (com ho és la innovació): si trec totes les boles amb tota seguretat em sortirà el premi (tindré un retorn de 100 milions d'euros i un cost de 100 x 100.000 € = 10 milions d'euros). Negoci rodó (guanyo 10 vegades el que em costa), foll el que no jugui! Com la innovació: com és possible que no innovem, si els països que ho fan tenen més creixement i són més rics? Ara, vostè jugaria? Quantes repeticions es pot permetre? (recordi que cada repetició li costa 100.000 €).

Aquesta és la raó per la qual les pimes no innoven prou (innoven, però només de forma incremental), i per la que les famoses start-up's moren o marxen a d'altres indrets. La innovació requereix experimentació i comporta incertesa. I cada experiment té un cost elevat. Vagi al banc a demanar diners per jugar al joc probabilístic de la innovació... Només li deixaran si aporta garanties per cada una de les repeticions, amb avals o patrimoni personal, fins que surti la bola vermella. Ho pot assumir?

Ni els famosos business angels, ni el capital risc (petit i molt conservador a Catalunya) poden jugar a aquest joc. El país no innovarà si no corregim aquest efecte probabilístic (la "fallada del mercat", en termes econòmics). Com? Disposant un fos estratègic públic o mixt per invertir en projectes de molt alt risc, que no es guiï per la lògica financera clàssica de garantir els projectes un per un, sinó que abordi el conjunt. Un autèntic banc de la innovació. Això és el que a Madrid es va intentar en el seu dia amb el CDTI (Centro para el Desarrollo Tecnológico Industrial), a Israel amb MATIMOP o a Finlàndia amb TEKES. Ara, que estem en procés de transició nacional, tenim l'oportunitat de convertir-nos en una economia realment capdavantera en base a ciència i tecnologia. Però no ho farem sense una nova estructura d'estat: un centre de desenvolupament tecnològic i industrial (un CDTI) català.