Ja no som els més intel·ligents: i ara què?

Fa uns anys, qualsevol intent per imaginar el futur estava limitat per una veritat inqüestionable: la intel·ligència, com a recurs, era finita. No podíem pensar en cotxes voladors o colònies a Mart sense assumir que darrere hi hauria persones, cervells humans, resolent complexitats a ritme biològic. El coneixement avançava, sí, però a una velocitat marcada per neurones, per cossos que dormen, emmalalteixen, senten por o perden el focus. Tot el que érem, tot el que teníem, era conseqüència directa de la nostra capacitat intel·lectual limitada. Fins ara.

Perquè el que està passant amb la intel·ligència artificial generativa no és simplement un avenç tecnològic. És la primera vegada en la història que l'ésser humà ha creat una eina capaç de produir intel·ligència a escala. Una intel·ligència que no descansa, que aprèn i que es replica amb un cost marginal gairebé zero. I això ho canvia tot.

La nostra civilització ha estat dissenyada sobre la base que la intel·ligència és escassa. La universitat com a fàbrica de talent, el treball com a aplicació del coneixement, i el salari com a recompensa pel seu ús. L'estatus es deriva del saber que posseeixes i de com l'apliques. Però què passa quan aquest coneixement pot ser produït i aplicat per màquines millor, més ràpid i a menor cost que per humans?

Si vols saber-ne més

 

   

Mireia Garcia Roca-El poder transformador de ser sempre un aprenent

El que passa és que el sistema trontolla. Perquè deixa de tenir sentit tal com el coneixíem. La intel·ligència artificial generativa no només automatitza tasques: desborda les categories amb què pensàvem el treball, el talent i el valor. I això ens deixa davant d'una paradoxa fascinant. Per primera vegada, tenim accés a una intel·ligència gairebé infinita, i, així i tot, no sabem gaire bé què fer-ne.

Recordo una conversa recent amb un directiu que, amb mirada preocupada i una mica de temor, em va confessar: "Porto tota la meva carrera sent el que més sabia a la sala. Avui, per primera vegada, ja no ho sóc". Aquest instant d'honestedat resumeix millor que cap estudi el moment que vivim.

"Què passa quan aquest coneixement pot ser produït i aplicat per màquines millor, més ràpid i a menor cost que per humans?"

Estem acostumats a un món on l'escassetat d'intel·ligència generava competència, jerarquia i propietat. On el coneixement era poder perquè era difícil d'aconseguir i de compartir. Però avui, qualsevol amb connexió a internet pot accedir a models que escriuen, raonen, programen i creen amb una qualitat abans impensable.

I, tot i això, seguim utilitzant aquesta intel·ligència com si fos limitada. L'apliquem a resoldre tasques repetitives, a substituir processos, a fer més del mateix, però més ràpid. El que encara no ens hem atrevit a imaginar és el que podríem fer si assumíssim que la intel·ligència ja no és el coll d'ampolla.

I si el veritable repte ja no fos "com aconseguim més intel·ligència", sinó "què som capaços de fer amb intel·ligència il·limitada"?

La història ens ensenya que cada vegada que superem una restricció clau, el món canvia. Quan dominem l'energia, van arribar les fàbriques. Quan dominem el transport, va néixer la globalització. Ara que estem començant a dominar la intel·ligència, el que s'acosta és més profund: una reconfiguració de l'humà. Perquè la intel·ligència no és només una eina, és el que ens va definir com a espècie. Fins ara.

En un entorn on la intel·ligència artificial pot generar coneixement nou, dissenyar experiments, optimitzar processos, crear contingut i fins i tot anticipar decisions, les nostres estructures tradicionals perden sentit. Necessitarem seguir formant professionals durant 30 anys si una IA pot exercir aquesta funció en minuts? Com es construeix una societat on el valor ja no està a saber coses, sinó en saber què fer amb una intel·ligència que ho sap tot?

"Quan dominem l'energia, van arribar les fàbriques. Quan dominem el transport, va néixer la globalització"

Sabem algunes coses. Sabem, per exemple, que l'abundància desplaça la competència cap a la col·laboració. Que en contextos en què el coneixement és massiu, el valor es trasllada cap a aquells que saben combinar-lo, contextualitzar-lo i aplicar-lo de forma creativa. Que els lideratges deixaran de basar-se en l'acumulació de saber per centrar-se en la capacitat de preguntar, de connectar i d'activar intel·ligència col·lectiva.

Sabem també que sorgiran riscos: concentració de poder, desorientació vital per pèrdua de propòsit, amenaces ètiques. Però aquests riscos no invaliden l'oportunitat. La pregunta no és si la IA ho canviarà tot. La pregunta és si nosaltres sabrem canviar prou per a estar a la seva altura.

Perquè la IA no és només un mirall, és un amplificador. Ens mostra com pensem, però també multiplica aquesta forma de pensar. Si el que reflectim és biaix, por o cobdícia, això s'amplificarà. Si el que projectem és curiositat, cooperació i propòsit, el potencial és incalculable.

Per això, aquest moment no va només d'algoritmes, sinó de filosofia. No és una decisió tecnològica, és una decisió ètica i cultural. Què farem amb una eina que, ben utilitzada, podria resoldre bona part dels nostres desafiaments estructurals, des de la pobresa fins al canvi climàtic, però que també podria perpetuar les nostres pitjors tendències?

"Que els lideratges deixaran de basar-se en l'acumulació de saber per centrar-se en la capacitat de preguntar, de connectar i d'activar intel·ligència col·lectiva"

Ens van dir que érem una espècie racional. Però ara que tenim accés a una intel·ligència sense límit, potser haurem de demostrar-ho. I per fer-ho, necessitarem noves preguntes, nous valors i, sobretot, una nova imaginació.

Perquè el futur no es tracta d'intel·ligència artificial, sinó d'humanitat augmentada. I en aquesta humanitat augmentada, hi ha la veritable oportunitat.