Joan Rosell a la CEOE
28
de Setembre
de
2014
Act.
04
d'Octubre
de
2014
S'equivoca i molt el conseller Mas-Colell, home savi d'altra banda, quan jutja les declaracions del president de la CEOE del dimecres 24 de setembre. A Joan Rosell La Mercè el va enxampar treballant a Madrid, preocupat com totes les persones responsables i de sentit comú recognoscible, per la perillosa situació de Catalunya.
Lamento que el nacionalisme serveixi de pretext per justificar-ho tot, ja que en aquesta omnijustificació radica de vegades la raó del seu demèrit. Ni és el nacionalisme una trinxera, ni un canó per atacar. La causa –i intel·ligència- emocional radica més en el patriotisme que en el nacionalisme, una arma excel·lent per al pretext. Les batalles de Rosell a Madrid tenen molt més a veure amb la construcció de ponts amb Catalunya que en la demolició dels mateixos. Tasca gens fàcil quan en ambdues ribes del riu Ebre s'assenta el tancredismo inapetente de Mariano Rajoy, d'una banda; i el nul desig de negociar d'Artur Mas, emmurallat en el seu pertinaç afany de decidir i en la consulta.
Una tasca massa àrdua, la de moure's entre ambdues bandes, si ni l'un ni l'altre estan disposats a cedir. I negociar és cedir en alguna cosa, igual que sense diàleg és impossible trobar una via política per donar amb la clau del 9 de novembre; o, la qual cosa és més preocupant, el dia després. Catalunya i Espanya s'aixecaran decididament diferents el dia 10 de novembre. Per dues generacions, probablement, ja res serà igual. Valdrà la pena haver arribat a aquest port sense trobar una sortida?
A Mas-Colell no li surten els comptes
No era imprevisible l'escenari que el conseller d'Economia i Finances de la Generalitat toparia amb una porta als nassos. Els diners no ragen d'una font eterna, ni plou com el mannà en el desert bíblic. Tancar el pressupost pel 2015 serà un exercici de funambulisme financer: li falten 3.300 milions d'euros, s'ha menjat una part substancial del FLA; arrossega dèficits anteriors acumulats; la ciutadania –especialment les classes mitjanes- està exhausta de tant pagar impostos a Espanya, i quatre o cinc punts més a Catalunya; les retallades atabalen i difícilment donen per més; la capacitat de resistència fiscal s'acaba, i tot té un límit…
Mas-Colell avisa ja del risc de "col·lapse fiscal". És aquest l'escenari ideal per arribar al 9 de novembre? Ja sé que alguns pensaran erròniament que "quant pitjor, millor". No participo d'aquesta idea, ni tampoc ho aconsellaria el sentit comú.
Dèficit fiscal a banda –que existeix en perjudici de Catalunya, i en benefici d'Andalusia i Extremadura-, la veritat és que no tot, ni sempre s'ha fet correctament a l'administració de la Generalitat. Hi ha una pressió fiscal excessiva, i es dóna un cert desassossec de gestió, no ja en les retallades, sinó en les prioritats pressupostàries, en l'abús de les nòmines inflades per un excés de funcionaris, en els vicis interns de l'administració de les conselleries…
Hauria d'exigir-se un criteri ètic en l'aplicació de les prioritats pressupostàries, en cas contrari l'estat del benestar perilla. Com acaba de dir Manuel Pizarro a Saragossa, és necessari "repensar l'estat del benestar". Ni Espanya, ni Catalunya, ni la UE aguanten ja una sobrecàrrega de la despesa enmig d'una crisi que ens torna a ensenyar la cara de la recessió, i de la deflació, tal com ha denunciat Mario Draghi davant del Parlament Europeu: segons les seves paraules "estem en un punt mort", referint-se al creixement econòmic. Una perspectiva que convida a tremolar.
Equanimitat per a tots
No totes les coses es van fer correctament en l'aventurisme suarista del café para todos de 1978. Tarradellas ho qualificava de "ruïnosa bestiesa". "Com un país com aquest pot suportar 17 governs, 17 administracions autonòmiques, 17 parlaments? Per aquesta via arribarem a la ruïna". I en això estem avui amb una agreujant: el greuge comparatiu amb el tractament fiscal d'Euskadi i el seu concert i el règim foral de Navarra.
El café para todos desmuntava les diferències històriques, els drets de les nacionalitats, i, en particular, aquest "fet diferencial" de Catalunya. En això van errar Adolfo Suárez i els seus visionaris que no van respectar la tradició o el precedent que se seguia del Pacte de Sant Sebastià de 1930 durant la Segona República. No li falta raó al professor Muñoz Machado, l'esplèndid llibre del qual, Catalunya y las otras Españas, és a punt de veure la llum.
Insisteixo, dèficit fiscal a banda, tampoc s'han fet correctament les coses entre nosaltres. Al president Tarradellas la banca suïssa li va oferir el 1979 els seus crèdits o l'adquisició de deute català per les garanties que oferia la seva gestió de la Generalitat. Jordi Pujol, després de 23 anys de govern, va deixar un endeutament entorn dels 11.000 milions d'euros. El tripartit primer i segon van descontrolar les finances llançant un endeutament de 41.000 milions d'euros, que en els últims deu anys han consolidat un balanç de 61.000 milions.
Tot un desastre que, si se segmenta en el temps, s'apreciaria un període veritablement mortífer: els dos tripartits. És aquest l'aval que pot esgrimir ICV-ERC més PSC? No sembla ni il·lusionant ni garantia que les coses puguin anar a millor, amb independència o sense ella.
És una qüestió a part la de la corrupció, que en el seu moment es va inocular en la gestió pública catalana, que en poc pot consolar-se amb el "i tu més" referint-se als últims governs de l'Estat, el sostre del qual de deute ha aconseguit ja gairebé el 100% del PIB espanyol.
Així doncs, són raonades les paraules de Mas-Colell tractant d'esmenar el judici de Juan Rosell en el sentit que "ha deixat de ser un mediador equànime" pel sol fet d'haver qüestionat la idoneïtat de la gestió pública de la Generalitat? A alguns, els arbres no els deixen veure el bosc.
Lamento que el nacionalisme serveixi de pretext per justificar-ho tot, ja que en aquesta omnijustificació radica de vegades la raó del seu demèrit. Ni és el nacionalisme una trinxera, ni un canó per atacar. La causa –i intel·ligència- emocional radica més en el patriotisme que en el nacionalisme, una arma excel·lent per al pretext. Les batalles de Rosell a Madrid tenen molt més a veure amb la construcció de ponts amb Catalunya que en la demolició dels mateixos. Tasca gens fàcil quan en ambdues ribes del riu Ebre s'assenta el tancredismo inapetente de Mariano Rajoy, d'una banda; i el nul desig de negociar d'Artur Mas, emmurallat en el seu pertinaç afany de decidir i en la consulta.
Una tasca massa àrdua, la de moure's entre ambdues bandes, si ni l'un ni l'altre estan disposats a cedir. I negociar és cedir en alguna cosa, igual que sense diàleg és impossible trobar una via política per donar amb la clau del 9 de novembre; o, la qual cosa és més preocupant, el dia després. Catalunya i Espanya s'aixecaran decididament diferents el dia 10 de novembre. Per dues generacions, probablement, ja res serà igual. Valdrà la pena haver arribat a aquest port sense trobar una sortida?
A Mas-Colell no li surten els comptes
No era imprevisible l'escenari que el conseller d'Economia i Finances de la Generalitat toparia amb una porta als nassos. Els diners no ragen d'una font eterna, ni plou com el mannà en el desert bíblic. Tancar el pressupost pel 2015 serà un exercici de funambulisme financer: li falten 3.300 milions d'euros, s'ha menjat una part substancial del FLA; arrossega dèficits anteriors acumulats; la ciutadania –especialment les classes mitjanes- està exhausta de tant pagar impostos a Espanya, i quatre o cinc punts més a Catalunya; les retallades atabalen i difícilment donen per més; la capacitat de resistència fiscal s'acaba, i tot té un límit…
Mas-Colell avisa ja del risc de "col·lapse fiscal". És aquest l'escenari ideal per arribar al 9 de novembre? Ja sé que alguns pensaran erròniament que "quant pitjor, millor". No participo d'aquesta idea, ni tampoc ho aconsellaria el sentit comú.
Dèficit fiscal a banda –que existeix en perjudici de Catalunya, i en benefici d'Andalusia i Extremadura-, la veritat és que no tot, ni sempre s'ha fet correctament a l'administració de la Generalitat. Hi ha una pressió fiscal excessiva, i es dóna un cert desassossec de gestió, no ja en les retallades, sinó en les prioritats pressupostàries, en l'abús de les nòmines inflades per un excés de funcionaris, en els vicis interns de l'administració de les conselleries…
Hauria d'exigir-se un criteri ètic en l'aplicació de les prioritats pressupostàries, en cas contrari l'estat del benestar perilla. Com acaba de dir Manuel Pizarro a Saragossa, és necessari "repensar l'estat del benestar". Ni Espanya, ni Catalunya, ni la UE aguanten ja una sobrecàrrega de la despesa enmig d'una crisi que ens torna a ensenyar la cara de la recessió, i de la deflació, tal com ha denunciat Mario Draghi davant del Parlament Europeu: segons les seves paraules "estem en un punt mort", referint-se al creixement econòmic. Una perspectiva que convida a tremolar.
Equanimitat per a tots
No totes les coses es van fer correctament en l'aventurisme suarista del café para todos de 1978. Tarradellas ho qualificava de "ruïnosa bestiesa". "Com un país com aquest pot suportar 17 governs, 17 administracions autonòmiques, 17 parlaments? Per aquesta via arribarem a la ruïna". I en això estem avui amb una agreujant: el greuge comparatiu amb el tractament fiscal d'Euskadi i el seu concert i el règim foral de Navarra.
El café para todos desmuntava les diferències històriques, els drets de les nacionalitats, i, en particular, aquest "fet diferencial" de Catalunya. En això van errar Adolfo Suárez i els seus visionaris que no van respectar la tradició o el precedent que se seguia del Pacte de Sant Sebastià de 1930 durant la Segona República. No li falta raó al professor Muñoz Machado, l'esplèndid llibre del qual, Catalunya y las otras Españas, és a punt de veure la llum.
Insisteixo, dèficit fiscal a banda, tampoc s'han fet correctament les coses entre nosaltres. Al president Tarradellas la banca suïssa li va oferir el 1979 els seus crèdits o l'adquisició de deute català per les garanties que oferia la seva gestió de la Generalitat. Jordi Pujol, després de 23 anys de govern, va deixar un endeutament entorn dels 11.000 milions d'euros. El tripartit primer i segon van descontrolar les finances llançant un endeutament de 41.000 milions d'euros, que en els últims deu anys han consolidat un balanç de 61.000 milions.
Tot un desastre que, si se segmenta en el temps, s'apreciaria un període veritablement mortífer: els dos tripartits. És aquest l'aval que pot esgrimir ICV-ERC més PSC? No sembla ni il·lusionant ni garantia que les coses puguin anar a millor, amb independència o sense ella.
És una qüestió a part la de la corrupció, que en el seu moment es va inocular en la gestió pública catalana, que en poc pot consolar-se amb el "i tu més" referint-se als últims governs de l'Estat, el sostre del qual de deute ha aconseguit ja gairebé el 100% del PIB espanyol.
Així doncs, són raonades les paraules de Mas-Colell tractant d'esmenar el judici de Juan Rosell en el sentit que "ha deixat de ser un mediador equànime" pel sol fet d'haver qüestionat la idoneïtat de la gestió pública de la Generalitat? A alguns, els arbres no els deixen veure el bosc.