L'euro: cessió de sobirania, però escalonada (5)

"La zona euro és una de les més boniques innovacions del segle passat. Cap país no desitja la seva implosió", ha declarat al diari suís Le Temps, Arturo Bris, professor de l'IMD a Lausanne.

Després del Tractat de Roma s'han signat cinc nous tractats rellevants. El més important de tots ha estat el de Maastricht (1992). Entre altres decisions importants per a la construcció europea, es va adoptar la creació de la Unió Econòmica i Monetària, que va desembocar, deu anys més tard, en la posada en circulació de l'euro (12 països de la Comunitat Europea sobre 15 el van adoptar). Actualment en són 17, i el gener del 2014 en seran 18 (Letònia).

A més del que va representar la introducció d'una moneda única, l'euro va requerir la creació del Banc Central Europeu (BCE), la qual cosa va suposar, per primera vegada en la història de la UE, una important cessió de sobirania dels països que el van adoptar. Aquesta va ser la raó principal per la qual el Regne Unit, Dinamarca i Suècia no s'hi van adherir.

En aquests últims temps es parla molt de la crisi de l'euro com a conseqüència, fonamentalment, de la crisi econòmica i financera mundial. No obstant, és bo reconèixer, com varen assenyalar molts experts des del principi, que la moneda única va néixer amb carències tan importants com els controls centrals bancari, pressupostari i fiscal. En efecte, els objectius del BCE es limiten, en aquesta primera etapa, a mantenir l'estabilitat dels preus (control de la inflació) i a definir i aplicar la política monetària de l'eurozona.

En realitat, els responsables de posar en marxa la moneda única sabien molt bé que, si es volia començar amb tots aquests aspectes tècnics resolts, …probablement encara no tindríem a hores d'ara la moneda única,a causa de la important cessió de sobirania que hauria suposat. De totes maneres, a pesar dels seus defectes, l'euro és la segona moneda de reserva del món i la segona més negociada després del dòlar dels EUA.

A més dels evidents avantatges que significa, per al ciutadà corrent, disposar d'una moneda única per viatjar per l'interior de l'eurozona, se n'afegeixen d'altres, com ara els d'eliminar els riscos de canvi i els costos de conversió per a les transaccions financeres.

Resumint, sembla lògic concloure que els "pares de l'euro" van aplicar el mateix principi adoptat pels "pares fundadors d'Europa": donar prioritat als avantatges de tipus econòmic. Els de caràcter polític (cessió de més sobirania), ja s'introduirien més tard, com una necessitat justificada: quan seria pitjor eliminar l'euro que mantenir-lo i reforçar-lo. És la conclusió a què van arribant la majoria dels països de l'eurozona. És a dir, afegir-hi en un primer temps la unió bancària i més endavant uns controls pressupostaris i fiscals dels països que hagin adoptat l'euro. Aquestes seran sens dubte les pròximes etapes per consolidar-lo.

Aquest article pertany a una sèrie de deu que s'engloben sota el títol El que tots hauríem de saber i no oblidar de la Unió Europea, sobretot les noves generacions