L'euroescepticisme creix: per què (8)

Quin paper representa la Unió Europea en les nostres vides? És positivament determinant? Pot ser-ho més? O bé, ¿val la pena continuar fent esforços en la seva construcció? No seria millor separar-se i prosseguir el nostre camí com un estat independent?, o deixar caure l'euro i tornar a les monedes nacionals?

Aquestes preguntes, i d'altres similars, se les formula un nombre creixent de ciutadans de molts països importants, com el Regne Unit o França. També del nostre país. Són els que s'autodenominen "euroescèptics". I la seva importància quantitativa augmenta. Per què?

Les causes són diverses. Impulsades sobretot durant el llarg període de l'actual crisi econòmica i financera. En efecte, l'euroescepticisme creix, bàsicament pels motius següents:

- Els plans d'austeritat i les "retallades" que afecten sobretot el denominat "estat del benestar", incideixen negativament sobre milions de ciutadans, especialment dels països del sud de la UE (malgrat que el seu fort endeutament i un dèficit cada vegada més gran ja deixaven preveure que, tard o d'hora, s'hauria de frenar i fer marxa enrere).

- La incapacitat dels dirigents europeus de comunicar als seus ciutadans els objectius claus de la construcció europea (la pau, afrontar la globalització millor conjuntament que individualment, la lliure circulació, la formació internacional i la seva compatibilitat, la moneda única, etcètera).

- L'efecte negatiu provocat per un sector cada vegada més gran de mitjans de comunicació que troben més interessant dramatitzar els problemes i els aspectes menys positius, que n'hi han, mentre passen "de puntetes" sobre els positius, que són més nombrosos, però, desgraciadament, menys mediàtics. Mencionem aquí, a títol d'exemple, el llibre, molt crític envers la UE, Goodbye Europe, publicat l'any 2006 i escrit per dos coneguts economistes italians, Alberto Alesina i Francesco Giavazzi. O l'any passat, quan es va atorgar el Premi Nobel de la Pau a la UE. Es van difondre o esventar a la majoria de països, i també a Espanya, comentaris dubtosos i fins i tot negatius sobre l'oportunitat del premi, quan resulta evident el fet que, per trobar un període de més de seixanta anys seguits sense guerra entre els països de la UE, ens hauríem de traslladar a sis segles enrere…

També es cert que l'excessiu protagonisme dels caps d'estat i de govern en les decisions claus crea un sentiment real de dèficit democràtic. El mateix que les etapes de stop and go que es produeixen l'any que precedeix les eleccions legislatives en un país rellevant.

Tot això fa que l'espectre de l'euroescepticisme pugui passar factura en les properes eleccions europees del maig de 2014. És a dir, que la participació global sigui inferior al 45% de les del 2009 i que una proporció significativa d'euroescèptics s'instal·li al nou Parlament.

Cal esperar i desitjar que les campanyes electorals dels partits politics espanyols, i també les dels altres països, contribueixin a trobar els millors candidats per ajudar positivament el desenvolupament de la UE, evitant el màxim que es pugui les tradicionals lluites polítiques en clau nacional. Faria avançar la construcció europea en lloc de frenar-la una vegada més.