La CECA i el MCE: primer, l'economia (3)
27
de Setembre
de
2013
Act.
30
de Setembre
de
2013
A més de França i Alemanya, es van adherir a la Comunitat del Carbó i de l'Acer (CECA), Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i Itàlia. La lliure circulació del carbó i de l'acer entre els sis països signants es va posar sota la responsabilitat d'una institució supranacional, "l'Alta Autoritat", i amb això, els membres de la CECA acceptaven transferir una part de la seva sobirania a l'esmentada entitat. Era, en efecte, una verdadera innovació institucional.
Jean Monnet, no content amb aquesta primera experiència i sempre a l'aguait d'oportunitats per difondre la seva convicció de la necessitat d'una unió entre els països d'Europa, va escriure la següent reflexió, el maig de 1950:
"En realitat, Europa no ha existit mai. No és amb la suma de sobiranies reunides en un consell que es crea una entitat. Cal establir una verdadera Europa, que pugui parlar i actuar amb força ella mateixa i que tingui confiança en el seu propi futur davant del món".
No hi ha dubte que els principis aplicats en la creació de la CECA van inspirar aquesta reflexió, la qual va portar a la preparació i posterior signatura del Tractat de Roma, el 1957, que va establir l'aleshores denominat Mercat Comú Europeu (MCE). Signat pels mateixos sis països que van constituir la CECA, el MCE es va crear des del principi amb la ferma voluntat d'obrir les seves fronteres a la lliure circulació de béns, serveis, persones i capitals. La gran novetat va ser la clara vocació econòmica del Tractat, sense renunciar a integrar-hi ulteriorment aspectes de caràcter més polític. L'experiència ha demostrat que aquesta definició intel·lectual –començar per allò que és més fàcil de realitzar i a la vegada més comprensible per a les poblacions de cada país integrants del Tractat– condueix a resultats més visibles i acceptables per tothom que les nombroses temptatives anteriors d'institucions de caràcter més aviat retòric i moral, amb poca o nul·la orientació econòmica i, en definitiva, amb poca o nul·la efectivitat en la pràctica.
La lliure circulació de béns i serveis ha simplificat de manera extraordinària el seu moviment per l'interior de les fronteres dels països signants, evitant els drets de duana i els controls més o menys burocràtics en les respectives fronteres. El mateix ha succeït amb la lliure circulació de persones, amb el seu propi DNI nacional, a més de poder estudiar, treballar i instal·lar-se a qualsevol país a l'interior de les fronteres del MC. També la lliure circulació de capitals ha facilitat, de manera notable, les transferències financeres entre països.
Com veurem en altres píndoles posteriors, el principi aplicat per Jean Monnet, de començar per aspectes de caràcter econòmic, deixant els de caràcter polític per a etapes ulteriors, permet començar i progressar. Quan els èxits són notoris, és més fàcil introduir les qüestions de caràcter més polític.
Aquest article pertany a una sèrie de deu que s'engloben sota el títol El que tots hauríem de saber i no oblidar de la Unió Europea, sobretot les noves generacions