La Xina, l'energia i les emissions de CO2
28
de Novembre
de
2014
Fa pocs dies, la Xina i els Estats Units han anunciat un acord "històric" per lluitar contra el canvi climàtic a través de la reducció de les emissions de CO2. Els dos grans països són els principals responsables de les emissions mundials de gasos amb efecte hivernacle –principalment, però no només, el CO2- i fins ara s'havien desvinculat dels acords internacionals. Ara, impulsats per Europa i inaugurats a Kyoto, adopten, per fi, compromisos concrets –tot i que amb una ambició relativa- per frenar les seves emissions.
En concret, i centrant-nos en el compromís de la Xina, aquesta es comprometia a començar a reduir les emissions a partir del 2030 i aconseguir que en aquella data, el 20% del seu consum d'energia procedís de fonts renovables. En l'accelerat procés d'industrialització xinès, i malgrat algunes obres hidroelèctriques gegantines i emblemàtiques, el carbó ha estat la font principal per satisfer les seves necessitats energètiques acceleradament creixents.
El carbó, que és el combustible fòssil més contaminant, és també el més abundant i regularment repartit per tot el món, inclosa la Xina, que pateix la manca de jaciments significatius en petroli o en gas. Precisament, la seva obsessió per reivindicar noves aigües territorials vinculades a petites illes en disputa de la plataforma marítima-terrestre xinesa al Pacífic prové de l'expectativa de trobar-hi els anhelats recursos petrolífers de què ara no disposa.
En la decisió xinesa, segur que ha pesat la creixent consciència que un dels punts febles de la seva economia és la contaminació, de la que coneixem episodis tan espectaculars com les crisis de contaminació atmosfèrica que periòdicament assolen les grans ciutats de l'est del país, però que abasten grans problemes també en matèria de contaminació d'aigües fluvials interiors i del sòl. Probablement, les autoritats xineses s'estan adonant que la contaminació, juntament amb les creixents desigualtats socials i territorials i la manca de democràcia i la corrupció que hi és associada, duen el risc de convertir la Xina en un gegant amb peus de fang.
L'aposta xinesa per les energies renovables, però, no és nova. En el sector fotovoltaic és coneguda la circumstància que ha estat l'abaratiment de les plaques derivat per la irrupció de les fabricades a la Xina ha estat un dels factors decisius –juntament amb l'augment del rendiment físic i del preu mitjà de l'electricitat- que han aconseguit que les instal·lacions de nova creació siguin avui ja plenament competitives a l'hora de produir energia elèctrica.
Evidentment, això ha comportat la pràctica desaparició dels nostres fabricants de plaques fotovoltaiques, però ha estat aquesta irrupció xinesa la que ha acabat de donar viabilitat a l'opció d'autoconsumir energia elèctrica d'origen solar i, per tant, reduir costos energètics i augmentar la competitivitat general de les nostres indústries i activitats productives. Són les paradoxes de la globalització que amb l'acord entre els Estats Units i la Xina penetra definitivament també en el camp de les energies renovables.
I per cert, un any i mig després d'anunciar la penalització de l'autoconsum elèctric, el Govern espanyol no l'ha arribat a materialitzar. Era una decisió tan escandalosa que ha obrat el miracle de fer-se enrere en una decisió més per afavorir els grans oligopolis elèctrics.
En concret, i centrant-nos en el compromís de la Xina, aquesta es comprometia a començar a reduir les emissions a partir del 2030 i aconseguir que en aquella data, el 20% del seu consum d'energia procedís de fonts renovables. En l'accelerat procés d'industrialització xinès, i malgrat algunes obres hidroelèctriques gegantines i emblemàtiques, el carbó ha estat la font principal per satisfer les seves necessitats energètiques acceleradament creixents.
El carbó, que és el combustible fòssil més contaminant, és també el més abundant i regularment repartit per tot el món, inclosa la Xina, que pateix la manca de jaciments significatius en petroli o en gas. Precisament, la seva obsessió per reivindicar noves aigües territorials vinculades a petites illes en disputa de la plataforma marítima-terrestre xinesa al Pacífic prové de l'expectativa de trobar-hi els anhelats recursos petrolífers de què ara no disposa.
En la decisió xinesa, segur que ha pesat la creixent consciència que un dels punts febles de la seva economia és la contaminació, de la que coneixem episodis tan espectaculars com les crisis de contaminació atmosfèrica que periòdicament assolen les grans ciutats de l'est del país, però que abasten grans problemes també en matèria de contaminació d'aigües fluvials interiors i del sòl. Probablement, les autoritats xineses s'estan adonant que la contaminació, juntament amb les creixents desigualtats socials i territorials i la manca de democràcia i la corrupció que hi és associada, duen el risc de convertir la Xina en un gegant amb peus de fang.
L'aposta xinesa per les energies renovables, però, no és nova. En el sector fotovoltaic és coneguda la circumstància que ha estat l'abaratiment de les plaques derivat per la irrupció de les fabricades a la Xina ha estat un dels factors decisius –juntament amb l'augment del rendiment físic i del preu mitjà de l'electricitat- que han aconseguit que les instal·lacions de nova creació siguin avui ja plenament competitives a l'hora de produir energia elèctrica.
Evidentment, això ha comportat la pràctica desaparició dels nostres fabricants de plaques fotovoltaiques, però ha estat aquesta irrupció xinesa la que ha acabat de donar viabilitat a l'opció d'autoconsumir energia elèctrica d'origen solar i, per tant, reduir costos energètics i augmentar la competitivitat general de les nostres indústries i activitats productives. Són les paradoxes de la globalització que amb l'acord entre els Estats Units i la Xina penetra definitivament també en el camp de les energies renovables.
I per cert, un any i mig després d'anunciar la penalització de l'autoconsum elèctric, el Govern espanyol no l'ha arribat a materialitzar. Era una decisió tan escandalosa que ha obrat el miracle de fer-se enrere en una decisió més per afavorir els grans oligopolis elèctrics.