Les crisis sempre han reactivat la Unió Europea (6)

Dir que la construcció europea està en crisi permanent no és exagerat. Les seves crisis seran més o menys profundes però sempre hi són presents. Ara mateix, per exemple, encara no hem acabat de sortir de la crisi financera i la de l'euro, que ja es preveu la que s'acosta: el risc d'una participació molt feble a les eleccions al Parlament Europeu del proper mes de maig, la qual cosa permetria de guanyar terreny als moviments anti-UE que es van desenvolupant en molts països. Ara bé, com veurem a continuació, l'experiència demostra que després de cada crisi es troben solucions perquè la construcció europea es reactivi. Fins i tot perquè en surti reforçada.

Les causes de les crisis són internes a la UE, o bé externes, o una combinació d'ambdues.

Així per exemple, ja des del principi, el 1954, els sis països creadors de la Comunitat del Carbó i de l'Acer (CECA), varen voler promoure la Comunitat Europea de la Defensa. Doncs bé, l'Assemblea Nacional Francesa ho va rebutjar. No va acceptar el fet que aquesta nova iniciativa exigia un control supranacional. Per als "pares fundadors de la UE" va quedar clar que s'havia volgut anar massa lluny massa aviat. La crisi que va provocar, va propiciar el projecte del Mercat Comú Europeu (MCE), amb uns objectius d'integració marcadament econòmics.

Altres exemples de crisi per motius interns han estat, i continuen sent d'actualitat, els que podríem denominar "d'aprenentatge", és a dir, la necessitat d'aprendre a treballar en comú amb els estats membres actuals i els que s'hi van incorporant constantment (l'últim, fa poques setmanes, ha estat Croàcia). Aprendre a treballar, no solament amb països que tenen una història, una cultura i una situació econòmica i social sovint molt diferents, sinó també amb caps d'estat o de govern a vegades variables en les votacions legislatives de cada país. Aquest procés, en certa manera permanent, fa que es presentin regularment situacions de crisi, més o menys marcades.

També s'han produït les crisis que podríem denominar de "personalitat" molt forta de certs caps d'estat o de govern, com per exemple quan el general de Gaulle va decidir d'imposar el seu veto per dues vegades (el 1963 i el 1967) a l'ingrés del Regne Unit al MCE o, més tard, quan Margaret Tatcher va exigir, durant cinc anys, disminuir la contribució econòmica del seu país a la UE. Una altra crisi d'origen intern la van provocar, el 2005, les votacions negatives dels electors de França i dels Països Baixos al projecte de Tractat per a una Constitució Europea. En realitat era més un "vot de càstig" als respectius governs que al projecte per si mateix. També es pot considerar com el resultat d'una informació insuficient als seus respectius votants.

És clar que moltes crisis han estat la conseqüència de causes externes a la UE, com per exemple, el 1956 la guerra del canal de Suez, el 1973 la crisi del petroli, entre d'altres, mentre les que encara vivim, la financera i la de l'euro, han estat provocades per una combinació de causes externes i internes. En el cas de l'euro, per exemple, els països de l'Eurozona han fet els seus deures, complementats, molt positivament, per la declaració del president del Banc Central Europeu (BCE), quan en plena crisi de l'euro va anunciar "que faria tot el necessari per preservar-lo". És opinió unànime que va contribuir en gran manera a la seva salvació.

En resum, la construcció europea, en crisi quasi permanent, ha trobat sempre (i tot permet augurar que trobarà en el futur) les solucions necessàries per a la seva reactivació. Encara que sigui introduint mesures flexibles, com la d'una Europa a velocitats diferents (el mateix objectiu per país, a assolir per alguns d'ells dins d'un termini diferent) o d'una Europa a dos nivells (amb una moneda única, o sense, per exemple).

Jean Monnet ho va resumir molt bé: "Sempre he pensat que Europa es construiria dins de les crisis, i que en seria la suma de les solucions que s'hi aportarien".

Aquest article pertany a una sèrie de deu que s'engloben sota el títol El que tots hauríem de saber i no oblidar de la Unió Europea, sobretot les noves generacions