Les pel·lícules que no veurem i la transformació analògica

L'altre dia vaig coincidir amb un conegut escriptor-periodista-guionista-actor-empresari-radiofonista i il·lustre perico (i què?) a la presentació d'un projecte de creació de continguts audiovisuals en línia. En un moment de la conversa em va preguntar per les darreres tendències digitals i cap a on anem tots plegats. Li vaig dir que això de la transformació digital ja ho donava per superat, que ja era molt gener del 2017 i que ara del que hem de començar a parlar és de la transformació analògica.

La veritat és que fa temps que dono tombs al concepte de transformació analògica i sempre que hi penso em ve al cap l'inici del monòleg de La Ciutat de Joan Capri, quan diu que "tothom vol viure a la ciutat i a fora ja no hi ha qui sembri. I després es queixen que les patates van cares, (…) i espereu-se el dia que només en quedi una de patata, a veure qui serà el maco que la pagui aquella patata."

Però seguim amb la indústria audiovisual i saltem de la Barcelona dels 60 del Capri a la Hollywood actual de l'Scorsese. A Hollywood ja fa temps que la transformació digital és un tema del passat. El 2014 Paramount va ser el primer gran estudi a distribuir només còpies digitals de les seves pel·lícules. El llop de Wall Street de Martin Scorsese va ser distribuïda només en suport digital i marca el principi de la fi de més de 100 anys de distribució de contingut audiovisual en suport de pel·lícula. El llop de Wall Street també va ser la pel·lícula més piratejada del 2014.

I pel que fa a la creació també fa temps que s'ha digitalitzat. Els processos de rodatge, post-producció i muntatge d'una pel·lícula són tots digitals (alguns realitzadors com Quentin Tarantino, Christopher Nolan, Steven Spielberg i Wes Anderson continuen filmant de manera militant en pel·lícula).

Quan una pel·lícula s'ha acabat, s'emmagatzema en una cinta LTO (Linear Tape-Open) que és més fiable que un disc dur i també se'n fa una còpia analògica en cel·luloide. Les cintes LTO tenen una vida estimada d'uns vint anys però per seguretat els grans estudis la rebaixen a cinc. Això vol dir que cada cinc anys els estudis han de re-copiar tot el seu catàleg al format de còpia de seguretat de torn. I no tots els estudis tenen la capacitat ni les ganes: els petits no poden fer front al cost que suposa el manteniment d'un arxiu digital i els grans si la cinta en qüestió no dóna beneficis en algun moment decidiran que ja n'hi ha prou.

I no només això, la obsolescència programada dels aparells reproductors fa que cada dos o tres anys en canviïn els models que no sempre garanteixen la compatibilitat enrere. Continguts audiovisuals enregistrats fa cinc anys en una cinta LTO no es poden llegir amb els reproductors LTO actuals.

L'any 1952 l'actor James Mason va comprar la mansió de Buster Keaton a Hollywood i en una habitació hi va trobar les llaunes de les pel·lícules que l'estrella del cinema mut guardava per a conservar-les. El col·leccionista Fernando Peña va descobrir el 2008 la versió original sencera de Metropolis de Fritz Lang's a l'arxiu del Museo del Cine a l'Argentina. La història del cinema és plena de troballes de pel·lícules que es creien perdudes.

El problema pels col·leccionistes del futur serà accedir al material actual dels estudis petits i productors independents sense pressupost per mantenir arxius; així com al material dels estudis grans que no doni prou beneficis per cobrir el manteniment del seu arxivament. Es pot produir la paradoxa que els nostres fills puguin veure pel·lícules de finals del s XIX però en canvi no puguin veure El llop de Wall Street del 2014 fins que un dia el James Mason de torn no la trobi en un disc dur recuperat. Un disc dur que segurament serà d'un servidor d'intercanvi il·legal de pel·lícules.