Més Europa (7)
25
d'Octubre
de
2013
Des de la creació del Mercat Comú Europeu, fa quasi seixanta anys, el món ha canviat d'una manera extraordinària:
-El nombre de països ha passat de 74 a més de 200, mentre que la UE ho ha fet de 6 a 28.
- El creixement demogràfic és molt més accelerat fora d'Europa que dintre. En efecte, el 1960 els estats actuals de la UE tenien el 17% de la població mundial, i ara, els seus 500 milions d'habitants no representen més del 7%, que a l'horitzó del 2040 serà al voltant del 5'5%. Entretant, el PIB de la Unió haurà perdut la meitat del seu pes relatiu actual. També cal destacar que els grans problemes que afecten el món són, cada vegada més, de caràcter planetari (el canvi climàtic, l'aigua, l'energia, el terrorisme, les pandèmies, les migracions, etcètera).
D'altra banda, el final de la guerra freda ens va portar a la globalització i als acords multilaterals i ara, el desenvolupament dels grans països emergents ens fa entrar en una espècie de món multipolar, és a dir, que la hegemonia ja no és, com abans, cosa de tres (EUA, UE i Japó), sinó que s'hi han afegit nous estats, com la Xina, l'Índia (entre tots dos sumen el 35% de la població mundial), el Sud-est asiàtic i, ben aviat, Rússia i Brasil.
Per negociar positivament amb aquests nous blocs políticoeconòmics, és indispensable poder fer-ho des d'una posició forta, que avui la UE no té. S'ha de reconèixer que els últims deu anys ens hem quedat força estancats. Angela Merkel ho va admetre amb una declaració que va fer el juny del 2012 (més d'un any abans de les eleccions al seu país): "Necessitem més Europa. No solament reforçar la seva moneda única, sinó que també, i sobretot, necessitem reforçar la unió política, la qual cosa implica la cessió de més poders a la UE, perquè tingui el control i la força per negociar en nom de tots els països que la componen".
Resumint, doncs: què vol dir, més Europa?
En el camp econòmic i financer, introduir un verdader control bancari dels països que han adoptat l'euro. També, un control de manera que els pressupostos i la política fiscal de cada país es mantinguin dintre d'uns paràmetres convinguts.
En el camp institucional, limitar les decisions intergovernamentals, és a dir, dels caps d'estat i de govern que constitueixen el Consell d'Europa, i potenciar les decisions institucionals, dotant el Parlament de més poder legislatiu, i la Comissió, de més poder executiu.
En matèria de defensa, establir una verdadera política comuna de seguretat i de defensa envers l'exterior (aquests últims anys la despesa militar dels països membres ha caigut un 28%). Aquesta política comuna hauria de tenir en compte els nous reptes, com són el terrorisme, la pirateria i els atacs cibernètics, l'aplicació de les noves tecnologies numèriques en matèria militar, entre d'altres, a més de reconstituir una força d'intervenció suficientment dotada.
En matèria de formació, recerca i innovació, fer un gran esforç en aquestes importants activitats per tornar a ser entre els blocs capdavanters.
En el camp polític, transformar el Consell d'Europa en un Senat amb funcions de cambra territorial. Més endavant, dotar-se d'un govern federal amb un president elegit per sufragi universal.
És evident que, per prendre aquestes decisions i d'altres, es requereix una forta voluntat política de tots els estats membres, els quals han d'acceptar una cessió de sobirania cada vegada més gran. Sense aquesta voluntat i el lideratge que comporta per dur-ho a terme, serà molt difícil que la UE pugui competir en igualtat de condicions en el món multipolar que s'està constituint. Cal que tothom, governants i governats, tinguin aquesta voluntat, així com la convicció que els seus interessos nacionals seran més ben servits per una acció col·lectiva que no pas per accions aïllades de cada estat.
En aquest sentit, les pròximes eleccions al Parlament Europeu del mes de maig de 2014, ofereixen una nova oportunitat per augmentar el caràcter democràtic de les institucions europees: el nou president de la Comissióde Brussel·les hauria de ser el cap de llista del partit polític més votat. Raó de més perquè els ciutadans de la UE votin massivament en clau europea i no en clau nacional, tal com ha succeït massa vegades en el passat.
-El nombre de països ha passat de 74 a més de 200, mentre que la UE ho ha fet de 6 a 28.
- El creixement demogràfic és molt més accelerat fora d'Europa que dintre. En efecte, el 1960 els estats actuals de la UE tenien el 17% de la població mundial, i ara, els seus 500 milions d'habitants no representen més del 7%, que a l'horitzó del 2040 serà al voltant del 5'5%. Entretant, el PIB de la Unió haurà perdut la meitat del seu pes relatiu actual. També cal destacar que els grans problemes que afecten el món són, cada vegada més, de caràcter planetari (el canvi climàtic, l'aigua, l'energia, el terrorisme, les pandèmies, les migracions, etcètera).
D'altra banda, el final de la guerra freda ens va portar a la globalització i als acords multilaterals i ara, el desenvolupament dels grans països emergents ens fa entrar en una espècie de món multipolar, és a dir, que la hegemonia ja no és, com abans, cosa de tres (EUA, UE i Japó), sinó que s'hi han afegit nous estats, com la Xina, l'Índia (entre tots dos sumen el 35% de la població mundial), el Sud-est asiàtic i, ben aviat, Rússia i Brasil.
Per negociar positivament amb aquests nous blocs políticoeconòmics, és indispensable poder fer-ho des d'una posició forta, que avui la UE no té. S'ha de reconèixer que els últims deu anys ens hem quedat força estancats. Angela Merkel ho va admetre amb una declaració que va fer el juny del 2012 (més d'un any abans de les eleccions al seu país): "Necessitem més Europa. No solament reforçar la seva moneda única, sinó que també, i sobretot, necessitem reforçar la unió política, la qual cosa implica la cessió de més poders a la UE, perquè tingui el control i la força per negociar en nom de tots els països que la componen".
Resumint, doncs: què vol dir, més Europa?
En el camp econòmic i financer, introduir un verdader control bancari dels països que han adoptat l'euro. També, un control de manera que els pressupostos i la política fiscal de cada país es mantinguin dintre d'uns paràmetres convinguts.
En el camp institucional, limitar les decisions intergovernamentals, és a dir, dels caps d'estat i de govern que constitueixen el Consell d'Europa, i potenciar les decisions institucionals, dotant el Parlament de més poder legislatiu, i la Comissió, de més poder executiu.
En matèria de defensa, establir una verdadera política comuna de seguretat i de defensa envers l'exterior (aquests últims anys la despesa militar dels països membres ha caigut un 28%). Aquesta política comuna hauria de tenir en compte els nous reptes, com són el terrorisme, la pirateria i els atacs cibernètics, l'aplicació de les noves tecnologies numèriques en matèria militar, entre d'altres, a més de reconstituir una força d'intervenció suficientment dotada.
En matèria de formació, recerca i innovació, fer un gran esforç en aquestes importants activitats per tornar a ser entre els blocs capdavanters.
En el camp polític, transformar el Consell d'Europa en un Senat amb funcions de cambra territorial. Més endavant, dotar-se d'un govern federal amb un president elegit per sufragi universal.
És evident que, per prendre aquestes decisions i d'altres, es requereix una forta voluntat política de tots els estats membres, els quals han d'acceptar una cessió de sobirania cada vegada més gran. Sense aquesta voluntat i el lideratge que comporta per dur-ho a terme, serà molt difícil que la UE pugui competir en igualtat de condicions en el món multipolar que s'està constituint. Cal que tothom, governants i governats, tinguin aquesta voluntat, així com la convicció que els seus interessos nacionals seran més ben servits per una acció col·lectiva que no pas per accions aïllades de cada estat.
En aquest sentit, les pròximes eleccions al Parlament Europeu del mes de maig de 2014, ofereixen una nova oportunitat per augmentar el caràcter democràtic de les institucions europees: el nou president de la Comissióde Brussel·les hauria de ser el cap de llista del partit polític més votat. Raó de més perquè els ciutadans de la UE votin massivament en clau europea i no en clau nacional, tal com ha succeït massa vegades en el passat.
Aquest article pertany a una sèrie de deu que s'engloben sota el títol El que tots hauríem de saber i no oblidar de la Unió Europea, sobretot les noves generacions