Més pedagogia (9)
09
de Novembre
de
2013
La Unió Europea serà, no ens enganyem, el que realment vulguin els seus ciutadans. Els de tots els països que la componen. Els qui cada cinc anys tenen l'oportunitat d'expressar en les urnes el que realment haurien de voler per a un "personatge" amb un perfil encara no ben definit, el qual podríem denominar ciutadà europeu. Un ciutadà que hauria d'estar orgullós de ser-ho, no solament del seu país d'origen, sinó també del fet de pertànyer, al mateix temps, a una Unió de països superior, que el protegeix i el defensa, que li permet d'accedir sense fronteres ni limitacions a altres cultures, a formar-s'hi i instal·lar-s'hi si així ho desitja. Que aquesta Unió superior pot oferir-li respostes més positives als seus problemes reals que les que podria proposar-li el seu país d'origen tot sol, per més gran que sigui.
Aquesta definició, encara força allunyada de la realitat, hauria de ser l'objectiu a assolir quan la construcció europea es vagi consolidant.
Ara bé, no hem d'oblidar que cada cinc anys tenen dret a vot al Parlament Europeu noves generacions de ciutadans, cada vegada més allunyades en el temps de les que varen viure directament o indirectament les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, la qual cosa va propiciar l'inici de la UE amb un primer objectiu, assolit i consolidat: la PAU.
Aquestes noves generacions i les futures, que donen per fet, com una cosa natural, la pau, la lliure circulació sense fronteres ni duanes, la moneda única, els cursos internacionals Erasmus, etcètera, necessiten informació, una informació engrescadora, i no solament del que ja s'ha fet. També del què s'està fent i del que queda per fer. En poques paraules, fa falta més pedagogia. I si s'ha de jutjar per l'euroescepticismecreixent en quasi tots els països de la UE, aquest plus de pedagogia seria també molt útil a les generacions actuals. L'esmentat esforç s'hauria de fer a diferents nivells:
Per part de les pròpies institucions de la UE, és a dir, el Consell Europeu, el Parlament i la Comissió de Brussel·les. Haurien de definir un pla de comunicació i fer-lo executar en l'àmbit de cada govern dels països de la UE, recordant els motius que van portar a la seva creació després de la II Guerra Mundial, els èxits evidents assolits fins ara, les millores que s'estan introduint constantment en el funcionament de la Unió per augmentar el seu nivell democràtic i la solidesa dels seus progressos, sense amagar les dificultats inherents a un projecte complex com el que ens ocupa, ni les etapes que falten per assolir un grau d'eficàcia plenament satisfactori.
Per assegurar-se que les noves generacions de tots els països reben aquesta informació de manera objectiva i completa, s'hauria de fer per manera de dedicar unes hores lectives obligatòries en tots els darrers cursos d'estudis secundaris, i almenys en els dos primers cursos universitaris o d'escoles especials, a parlar i debatre sobre l'origen i l'evolució de la construcció europea. I en especial, dels grans avantatges de pertànyer a una UE sòlida.
Dia d'Europa: És el 9 de maig de cada any, instaurat el 1985 en memòria del dia de la declaració de Robert Schuman anunciant la creació de la CECA. Avui és un dia que passa pràcticament inadvertit per tothom. Les Institucions, els governs i els mitjans de comunicació haurien d'aprofitar cada any aquesta data per fer "soroll positiu" sobre la UE, tal com succeeix en la majoria de "dies mundials" proclamats.
També cal esperar que els mitjans de comunicació europeus contribueixin a fer-se ressò de les bones notícies procedents de la UE almenys en el mateix grau que de les no tan bones. Massa sovint se'n ressalten les negatives i es minimitzen les positives.
Fonamentalment, doncs, ens ha de preocupar a tots que els nostres fills i néts i les generacions que encara no han arribat, que no van viure ni viuran les conseqüències de la II Guerra Mundial, sàpiguen que una de les raons, si no la principal, per les que els països de la UE han viscut quasi 65 anys seguits en pau és precisament gràcies a l'existència d'aquesta mateixa Unió. I que per trobar un període tan llarg hauríem de retrocedir al voltant de sis segles…
Fer més pedagogia, doncs, és contribuir a fer més Europa. I a definir millor el perfil del ciutadà europeu, membre, confiem, d'una futura Confederació Europea o d'uns Estats Units d'Europa (EUE).
Aquesta definició, encara força allunyada de la realitat, hauria de ser l'objectiu a assolir quan la construcció europea es vagi consolidant.
Ara bé, no hem d'oblidar que cada cinc anys tenen dret a vot al Parlament Europeu noves generacions de ciutadans, cada vegada més allunyades en el temps de les que varen viure directament o indirectament les conseqüències de la Segona Guerra Mundial, la qual cosa va propiciar l'inici de la UE amb un primer objectiu, assolit i consolidat: la PAU.
Aquestes noves generacions i les futures, que donen per fet, com una cosa natural, la pau, la lliure circulació sense fronteres ni duanes, la moneda única, els cursos internacionals Erasmus, etcètera, necessiten informació, una informació engrescadora, i no solament del que ja s'ha fet. També del què s'està fent i del que queda per fer. En poques paraules, fa falta més pedagogia. I si s'ha de jutjar per l'euroescepticismecreixent en quasi tots els països de la UE, aquest plus de pedagogia seria també molt útil a les generacions actuals. L'esmentat esforç s'hauria de fer a diferents nivells:
Per part de les pròpies institucions de la UE, és a dir, el Consell Europeu, el Parlament i la Comissió de Brussel·les. Haurien de definir un pla de comunicació i fer-lo executar en l'àmbit de cada govern dels països de la UE, recordant els motius que van portar a la seva creació després de la II Guerra Mundial, els èxits evidents assolits fins ara, les millores que s'estan introduint constantment en el funcionament de la Unió per augmentar el seu nivell democràtic i la solidesa dels seus progressos, sense amagar les dificultats inherents a un projecte complex com el que ens ocupa, ni les etapes que falten per assolir un grau d'eficàcia plenament satisfactori.
Per assegurar-se que les noves generacions de tots els països reben aquesta informació de manera objectiva i completa, s'hauria de fer per manera de dedicar unes hores lectives obligatòries en tots els darrers cursos d'estudis secundaris, i almenys en els dos primers cursos universitaris o d'escoles especials, a parlar i debatre sobre l'origen i l'evolució de la construcció europea. I en especial, dels grans avantatges de pertànyer a una UE sòlida.
Dia d'Europa: És el 9 de maig de cada any, instaurat el 1985 en memòria del dia de la declaració de Robert Schuman anunciant la creació de la CECA. Avui és un dia que passa pràcticament inadvertit per tothom. Les Institucions, els governs i els mitjans de comunicació haurien d'aprofitar cada any aquesta data per fer "soroll positiu" sobre la UE, tal com succeeix en la majoria de "dies mundials" proclamats.
També cal esperar que els mitjans de comunicació europeus contribueixin a fer-se ressò de les bones notícies procedents de la UE almenys en el mateix grau que de les no tan bones. Massa sovint se'n ressalten les negatives i es minimitzen les positives.
Fonamentalment, doncs, ens ha de preocupar a tots que els nostres fills i néts i les generacions que encara no han arribat, que no van viure ni viuran les conseqüències de la II Guerra Mundial, sàpiguen que una de les raons, si no la principal, per les que els països de la UE han viscut quasi 65 anys seguits en pau és precisament gràcies a l'existència d'aquesta mateixa Unió. I que per trobar un període tan llarg hauríem de retrocedir al voltant de sis segles…
Fer més pedagogia, doncs, és contribuir a fer més Europa. I a definir millor el perfil del ciutadà europeu, membre, confiem, d'una futura Confederació Europea o d'uns Estats Units d'Europa (EUE).
Aquest article pertany a una sèrie de deu que s'engloben sota el títol El que tots hauríem de saber i no oblidar de la Unió Europea, sobretot les noves generacions