Microemocions: el que un líder diu sense adonar-se'n

Hi ha moments que passen tan de pressa que quasi no hi pensem. Un líder entra en una reunió i abans que obri la boca ja sabem com anirà el matí. És una sensació més que una informació. Un petit gest, un moviment gairebé imperceptible de la cella, la manera com deixa la carpeta damunt la taula. No hi ha discurs, però el missatge arriba igual.

El cervell humà funciona així: l’emoció es processa abans que la paraula. L’amígdala ens fa d’antena i capta senyals de seguretat o alerta en mil·lèsimes de segon. Només després el neocòrtex intenta posar-hi una explicació. És per això que sovint entenem un líder abans que parli.

Si vols saber-ne més

 

   

Aida Jurado-Quan el benestar desconnecta del propòsit

A aquestes petites descàrregues emocionals s’anomenen microemocions. No són grans explosions ni gestos dramàtics. Són moviments discrets que deixen una empremta immediata en l’ambient d’un equip. Una mirada més dura del compte, un “bon dia” mig apagat, un sospir després d’escoltar una idea, o aquella energia tranquil·la que calma només d’arribar a la sala.

Les microemocions no són un concepte nou. La psicologia les ha estudiat durant dècades, i la neurociència ens recorda que som animals finíssims en la lectura emocional dels altres. Però a les organitzacions, on sembla que tot s’ha d’explicar amb informes, models i objectius, aquest llenguatge silenciós acostuma a ser poc escoltat.

No ho hauria de ser. Perquè són aquestes gotes emocionals, petites i constants, les que acaben marcant el clima d’un equip.

Quan un líder gestiona malament la pressa, l’equip nota un nus a l’estómac. Quan algú arriba carregat de nervis, els altres es posen en alerta encara que ningú no ho verbalitzi. El cos ho sap abans que la ment ho entengui. I també passa a la inversa: hi ha persones que, només de seure, ordenen l’ambient. No perquè diguin grans coses, sinó perquè són d’una determinada manera.

"Quan un líder gestiona malament la pressa, l’equip nota un nus a l’estómac"

Un dels conceptes més fascinants que explica aquest fenomen és el de ressonància emocional. El cervell social funciona, literalment, com un instrument de corda: quan una persona vibra en una emoció concreta —calma, tensió, por, serenor— les neurones mirall dels altres responen a la mateixa freqüència. No cal voler-ho. No cal adonar-se’n. És una connexió biològica que passa sempre que convivim en un mateix espai.

Fa dècades que la ciència observa aquest efecte. El neurocientífic Giacomo Rizzolatti ho va descobrir quasi per accident quan estudiava l’activitat cerebral de micos: una neurona s’activava no només quan l’animal feia un moviment, sinó també quan veia algú altre fer-lo. Aquell descobriment, que va donar lloc al concepte de neurones mirall, va revelar una cosa profunda: estem dissenyats per sincronitzar-nos emocionalment. Daniel Goleman ho anomena “contagi emocional”, i explica que, en un grup, la persona amb més poder o més centralitat relacional marca la freqüència. No cal parlar: el cervell de l’altre ja està responent.

Això explica per què alguns equips treballen amb fluïdesa només perquè el líder transmet estabilitat, i per què altres viuen en una tensió permanent encara que ningú alci la veu. La ressonància emocional és silenciosa però potent. I el líder, agradi o no, n’és l’emissor principal.

De vegades, un líder no entén per què el seu equip està tens. No ha dit res. No ha fet res. Però sí que ha transmès alguna cosa. I això és tot. Les microemocions tenen aquesta capacitat: es filtren, s’estenen, deixen marca. Com quan entres en una habitació i saps que abans hi ha hagut una discussió.

I no es poden fingir. Podem disfressar el llenguatge, però el cos parla amb un codi que no sap mentir.

"Quan el líder no gestiona la seva incertesa, l’equip acaba gestionant dos problemes: el del projecte i el del seu cap"

El repte del lideratge no és convertir-se en un monòlit emocional. És entendre el mateix estat intern i saber que, amb el simple fet d’aparèixer, ja està passant alguna cosa. No per controlar-la, sinó per no encomanar allò que no toca. Perquè quan el líder no gestiona la seva incertesa, l’equip acaba gestionant dos problemes: el del projecte i el del seu cap.

Aquí és on un petit ritual pot marcar la diferència. No és una tècnica sofisticada, ni un exercici de meditació. Són tres minuts. Res més.

Un ritual de tres minuts

Abans d’entrar a una reunió, hi ha un gest molt simple que ajuda a no contaminar l’ambient:

Un minut per notar com estic. Cansament, pressa, nervis… posar-hi nom.

Un minut per situar si això té a veure amb l’equip o són coses meves del dia.

Un minut per escollir amb quin to vull entrar.

Tres minuts són suficients per canviar el clima.

Liderar és, en gran part, aprendre a cuidar aquest petit espai entre el que sentim i el que els altres perceben. Un espai delicat, fràgil i profundament humà, on s’escriuen les dinàmiques reals d’un equip.

El llenguatge invisible del lideratge. El que no diem però comuniquem constantment. El que deixa marca. És allà on, sense adonar-nos-en, decidim si un equip treballarà des de la por o des de la calma.