No feu un retir, feu el Camí de Santiago

Ahir vaig tornar de fer la primera etapa del Camino de Santiago, 150 quilòmetres en sis dies, amb un màxim de 72 “pisos” pujats al dia segons el meu telèfon, amb més fred que sol, jornades amb fins a tres hores de pluja seguides, que per molt Gore-Tex que portis acabes navegant dintre de les teves sabates. 

He de reconèixer que no va ser idea meva, i no sé si el karma n'estava informat perquè un parell de dies abans em vaig lesionar un peu i he fet el camino amb dos dits embenats. Però com que a tossuda no em guanya ningú, si dic que ho faig, ho faig. 

M'he informat i sembla que quasi mig milió de persones el fan a l'any, la meitat nacionals, encara que jo de local no en vaig veure gaires, potser perquè ens agrada fer-lo amb una mica més bons temps. Més dones que homes, les estadístiques diuen un 53% i només la meitat ho fan per motius religiosos.   

Si vols saber-ne més

 

   

Eva Vila-Massanas-La moda de pagar per estar en silenci

I la diversitat és brutal, gent jove (he conegut estudiants americans que els hi donaven un crèdit per fer-lo), grups d'amigues, persones soles, amb els seus gossos, pares i mares amb fills. Crees molt de bonding amb tantes hores. Fins i tot hi ha un llibre famós de l'actor Andrew McCarthy que el va fer amb el seu fill adolescent. 

I per dimensionar-lo, potser ho sap tothom, jo abans de fer-lo no ho sabia... si vols fer tot el “Camino”, o un d'ells, perquè hi ha diverses rutes, necessites molts dies, estem parlant de 900 quilòmetres i en sols fer uns 25 quilòmetres o 30 quilòmetres al dia. 

I ara entenc perfectament per què hi ha tanta gent que ho prova i si enganxa. Jo que he provat la meditació, sense cap resultat per ara, i altres tècniques vàries, he de dir que aquesta m'ha funcionat.  D'aquí el títol de l'article.

És molt alliberador tenir uns dies davant teu amb una rutina idèntica, on no has de planificar, ni pensar en res, al matí et canvies (això espero, mitjons, samarreta...) i com a màxim de tard a les vuit del matí ja has començat. Camines cinc, sis, set hores i en arribar al destí, que generalment és un poblet, els plans es limiten a descansar, menjar i dormir. I l'endemà es repeteix. 

"No soc tan naïf com per pensar que fer el “Camino” és la solució als nostres problemes, però és una experiència física, mental, espiritual i òbviament religiosa per moltes persones"

La teva concentració se centra precisament en el mateix camí, com canvia el paisatge, si amenaça de ploure, si tens prou aigua o menjar... i al cap d'un parell de dies s’afegeix a qui et trobes. Si he atrapat a la parella jove, vaig bé, si els canadencs jubilats estant al davant, vaig lenta... 

No pots improvisar, no pots afegir, no et pots desviar.  I, al mateix temps, el pots fer al teu ritme. I és curiós perquè entre tanta diversitat també et sents “agermanada”, tothom et desitja “buen camino”, t'ajuda si et fa falta, et somriu quan hi ha literalment moltes pedres al camí... 

Recordes el poder de la repetició, que és fonamental per les persones, la repetició ajuda a disminuir l'activitat mental, el nivell d’estrès, i ens fa sentir còmodes. Com els mantres, que es repeteixen per enfocar la ment, concentrar-nos i fugir de pensaments negatius. 

"I és curiós perquè entre tanta diversitat també et sents “agermanada”, tothom et desitja “buen camino”"

Fins i tot el no pensar en què ens posem, l'“uniforme” de caminar fomenta la igualtat i el sentit de pertinència i ens dona seguretat, com el que porten a les escoles. 

I per primera vegada he estat beneïda, per al sacerdot de Roncesvalles, on vaig començar, que va fer una missa de peregrins dedicada absolutament a tothom. I en un moment tan convuls geopolíticament com l'actual, aquesta obertura, tolerància i inclusió a la diversitat em van agradar més que mai. 

Darrerament, veig a la gent més nerviosa, sento veus més pujades de tot que fa anys a reunions de feina, les persones i amb raó estem inquietes per la situació dels mercats financers, per la situació de retrocés dels drets humans... 

No soc tan naïf com per pensar que fer el “Camino” és la solució als nostres problemes, però és una experiència física, mental, espiritual i òbviament religiosa per moltes persones, a l'abast de quasi tothom. Només necessites unes bones sabates per caminar, uns dies de temps i és apte a totes les butxaques. Com us deia a l'inici no feu un retir, feu un “Camino”.