Ens afecta més un mort a un quilòmetre de casa que deu mil morts a deu mil quilòmetres,és el que es coneix com
la teoria del mort quilomètric. L'empatia davant una desgràcia és inversament proporcional amb la distància que tenim amb qui la pateix. Aquesta seria l'explicació tradicional de
per què unes desgràcies ocupen portades i mereixen manifestacions públiques i les altres no passen d'un breu al diari o d'un tuit del
Xavier Aldekoa.
Però des dels atemptats al metro de Londres al juliol del 2005 que
hi ha una altra variable a l'equació: els mitjans socials. Si bé és cert que el 2005 no eren coneguts com a tals, Twitter ni existia i la web mòbil era una caricatura del que és ara, sí que els mòbils permetien ja l'enregistrament i l'enviament de fotos i vídeos. Per primera vegada les fotos i els vídeos dels atemptats fets per les mateixes víctimes els vèiem en directe.
El mort quilomètric es començava a apropar.
A la major part de gent a qui he preguntat
la notícia dels atemptats del cap de setmana passat a París els va arribar via mòbil, per Whatsapp, Twitter o Facebook, i fins que algunes teles i ràdios no van començar a emetre'n especials les úniques fonts d'informació van ser alguna d'aquestes aplicacions mòbils. Menció especial per a Periscope que era utilitzat pels mateixos usuaris per a enviar vídeo en directe.
En el decurs de la nit de divendres als mitjans socials s'hi barrejava la informació de contactes propis, la de mitjans de comunicació, la de la policia i la de les mateixes víctimes. Especialment escruixidor era el testimoni d'una ostatge que actualitzava el seu mur de Facebook des de dins del Bataclan i paradoxal el cas dels espectadors de l'Stade de France que s'assabentaven del que els estava passant per Twitter.
El fet no és trivial i no pel fet que els mitjans socials anessin molt per davant de teles i ràdios o bé perquè tinguéssim
el testimoni dels protagonistes en el moment que succeïa, que per si sol ja és rellevant, sinó pel fet que
la informació ens arribava al mòbil. El món no entrava a casa per la finestra de la tele sinó que ho feia pel mòbil, la nostra finestra més íntima. Aquesta connexió personal i no mitjançada entre l'observador assegut al sofà de casa i la víctima lluitant per la seva vida al Bataclan crea una estranya connexió que dóna com a resultat una memòria mediàtica col·lectiva dels esdeveniments que en difumina les barreres de l'espai i del temps.
Passat i futur es comprimeixen en una mena de present continu on l'aquí és tot arreu i
l'impacte d'una desgràcia depèn més dels graus de separació digital que hi ha entre observador i víctima que la distància física entre l'un i l'altre; del mort quilomètric al mort de quilòmetre zero.
