Si l'economia no camina bé (que va millor, tot i que el poble no ho percep) i la política s'encrespa fins a l'infinit a causa de la corrupció sistemàtica, de la bogeria de no pocs mediocres dels partits i de l'obcecació emocional d'altres més a prop de l'Ebre, ningú té dret a esperar un creixement de l'economia productiva. L'amenaça d'una tercera recessió és aquí, a les portes. Però el judici taxatiu de la ciutadania és un axioma ja que reflecteix l'economia real, la percepció del carrer segons el baròmetre de l'octubre del CIS. Terrible retrat de la desqualificació popular:
Situació general de l'economia espanyola: a) Molt dolenta – 42,3% b) Dolenta – 39,9% c) Regular – 16,1% d) Bona – 1,3%
Una dura expressió del pessimisme que ratifica idèntic criteri que fa un any: pitjor (39,2%), igual (47,5%) i millor (12,3%). Pessimisme, també, projectiu a futur, ja que la seva radiografia de les expectatives a un any vista apunta a un idèntic diagnòstic: igual (45,3%), pitjor (25%), millor (20%). Aquesta última variable sembla emergir lleugerament.
D'aquesta manera és de bojos imaginar que sumar problemes polítics quotidians a un escenari com aquest sigui cosa de prudents o simplement de sensats. Problemes no en falten, però alguns els extremen amb les seves aventures polítiques, econòmicament nocives, digui el que es digui. La Cecot, en lloc de calmar les causes, les impulsa amb polititzacions contraproduents. El seu gran sopar polític –més que empresarial- del passat dilluns 3 de novembre no ajuda a aclarir els núvols, sinó tot al contrari. Igual que el 9N o que la intromissió de la política en el si de les patronals, algunes de les quals semblen tenir més vocació de terminals de partits polítics que de lobbies d'interessos –que això són essencialment les patronals. Confebask és un exemple tan exemplar que amb la seva assistència al sopar de l'independentisme català es contradiu amb els arguments anti Joan Rosell a la CEOE, on dóna suport descaradament a aquells que tracten d'acusar al seu president de no personar-se quasi en la causa de la defensa de la "unitat de mercat", és a dir, de la unitat d'Espanya, davant els esdeveniments de Catalunya. En què quedem? On som?
Els empresaris avisen Ho han fet a Alacant, on se celebrava el Congrés de l'Empresa Familiar: el 80% de les reformes del govern no són del seu gust. Una enquesta entre els participants, que després no es va correspondre amb el diàleg edulcorat amb Mariano Rajoy, així ho ratificava. Els màxims exponents de les empreses de l'economia real, l'associació per a la Competitivitat, també presentaren a Madrid aquesta mateixa setmana el seu pla per reduir la desocupació fins a l'11% amb emanacions crítiques al que des del govern no s'ha sabut fer. Però, hi ha més encara en estudis com el que el BBVA acaba de donar a llum: s'alerta d'un atur estructural del 18% després de la crisi, tot i que, a l'igual que la CEOE, estimen per a la nostra Economia un creixement del 2% del PIB el 2015. És com traure-li a l'oceà l'aigua a poals...
No existeix un clima de satisfacció general en el món empresarial cap a les polítiques d'un govern l'adscripció del qual al centre-dreta es queixen, al punt de considerar-la paradoxal amb les seves mesures. Tant de sofriment, tantes retallades per estancar-nos en un horitzó d'atur del 18% al final del túnel? Evidentment unit al problema català –pèssimament arbitrat des de Madrid- al naixement i explosiu desenvolupament de Podemos. És l'expressió del malestar social i a la corrupció sistemàtica d'un model de democràcia bipartidista probablement fracassat a Espanya, amb evidents tints de neofeudalisme partidista. Composen un paisatge tan poc esperançador com ja apunta la banca internacional, el Financial Times, The Wall Street Journal i els màxims analistes de les grans agències de risc. El Bank of America ja assenyala Podemos i el problema català com a raons per dubtar de l'economia espanyola, o tal vegada el pitjor, per gravar de nou el nostre deute per les sospites que infon l'actual panorama espanyol.
Allunyar la política de l'economia és, a més d'un error, un impossible. Sempre va ser l'economia part substantiva de la política, però més que mai resulta avui dia la columna vertebral de la mateixa, a causa de la fi de les ideologies, encara que les administrin a la seva manera –confusament. Podemos, la tendència dels quals promou un populisme d'esquerres, neomarxista i utòpic, ja ha posat en alerta a bona part dels empresaris i de les seves organitzacions representatives. Podemos pot buidar de el pressupost de l'Estat en promeses i caritats, però no tindrà d'on treure si els empresaris no inverteixen, no paguen impostos i si es redueix el número d'assalariats any per any. Algú raona des d'aquest elemental postulat?
Resultats i empreses Per contrast sorprèn encara avui més l'ostentació de beneficis d'empreses com Inditex, Banco Santander o BBVA. També La Caixa mostra un optimisme propi de qui ha superat els exàmens del Banc Central Europeu del Sr. Draghi. El "suma y sigue" no deixa d'optimitzar un horitzó de beneficis empresarials que encara no es veuen al carrer. Aquesta és també una part del divorci. Posem algun exemple: Ciments Molins triplica fins al setembre els seus beneficis; Abanca sextuplica quasi beneficis en els primers nou mesos de l'any; Mapfre guanya 673 milions fins a setembre… "Suma y sigue".
No obstant això, les contranotes no falten i algunes d'elles afecten durament empreses catalanes d'arrel, com La Seda; que ha venut a Plastipak el seu packaging per 328 milions, un rècord de venda d'una fàbrica a Espanya. Una altra multinacional dels Estats Units que devora una emblemàtica empresa, nascuda el 1923 pionera del desenvolupament industrial del Baix Llobregat des que l'holandès Charles Stulemejer vingué a Barcelona per crear la primera indústria de raió o seda artificial, donant pas a la química en el sector tèxtil, punter a Catalunya i a Espanya.
Em fa mal aquesta notícia com a símptoma o símbol; conec perfectament la seva història i el pes que va adquirir, fins i tot durat la Guerra Civil, dedicada a la fabricació de munició per a morters. Empresa que va donar llum als moviments sindicals i les reivindicacions socials durant el franquisme. Una apassionant història a la que vaig dedicar tres anys de la meva vida i que, inèdita, roman en va en quatre volums de quasi 1.000 pàgines que mai van veure la llum. També una trista història.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat
