Patronals i polítics
12
d'Octubre
de
2014
L'economia té les seves normes, també els seus servidors. Els empresaris activen les iniciatives, les seves idees es van plasmant a mesura que avancen els seus passos. No obstant això, perquè un emprenedor pugui engegar el seu projecte, necessàriament s'han de donar determinades condicions socials i polítiques, unes lleis que facilitin l'emprenedoria, uns governants que no obstaculitzin més encara les inconveniències de les conjuntures, que des de 2007 resulten clarament negatives.
Avui, freqüentment succeeix el contrari: els governants desencerten o desconcerten; les decisions poden ser catastròfiques (com l'actual procés polític català per a les empreses) o afavorir l'interès dels inversors amb la renda derivada dels llocs de treball que es creen; la fiscalitat hauria de moderar la seva abusiva pressió que esgota els recursos d'empreses i ciutadans… Per aquesta via, adéu a la classe mitjana a Espanya. La dada més significativa l'acaba d'oferir Cáritas: s'ha passat d'1,6 milions de persones assistides el 2012 a 2,5 milions el 2014. Aquest és el més fidel balanç del desastre!
Entretant, algunes organitzacions empresarials semblen predisposades a la seva pròpia auto immolació. La via genuïna del seu suïcidi no és una altra que la politització de la institució patronal, o el directe compromís polític dels seus responsables. Tota patronal és per naturalesa un lobby que procura acomodar el marc jurídic, polític i social a les conveniències que li permetin potenciar el treball dels socis: crear empreses, crear treball i ocupació, crear riquesa que potenciï les rendes dels ciutadans.
Però si l'objectiu d'una organització empresarial deriva a afavorir a una causa política particular o un partit polític determinat, no és aquesta la seva funció i s'extralimita en les seves responsabilitats. Acabarà per convertir-se en corriola de transmissió del partit o en terminal o instrument, del mateix. El seu definitiu fracàs com a patronal.
És el que va succeir amb CONFEBASK quan el PNB es va fer amb ella. És el que hagués succeït amb Foment del Treball si, quatre anys enrere, les maniobres de CiU a través d'una concreta candidatura haguessin triomfat. És el que pot esdevenir a alguna patronal comarcal del Vallès, si continua subratllant el seu perfil clarament polític i d'una determinada tendència. Quan una organització es polititza, s'arrisca a la seva desaparició, donada la seva condició de mitjà d'una altra causa, o a la mal vivència en un limb de groguisme funcional aliè als interessos de la seva pròpia naturalesa. La mateixa sort que els sindicats grocs: la seva reducció al no res.
Escandalós Castor de Don Florentino
Al sud de Catalunya i a la frontissa amb el nord valencià, el Delta de l'Ebre i l'eix Vinaròs-Benicarló-Peníscola, s'ha originat un dels conflictes més escandalosos de la improvisació política i de la "murrieria empresarial". Al meu entendre, la clàssica negació del capitalisme ètic, allunyat del concepte moral de Max Weber i de qualsevol concomitància amb el puritanisme anglosaxó i protestant, això que alguns denominen capitalisme manchesterià. Vergonyós testimoniatge d'indignitat.
En primer lloc, una instal·lació costosa (emmagatzematge de gas en el subsòl) en un mitjà inadequat. Emprendre una inversió de risc com aquesta exigia uns estudis molt concloents sobre la resistència de les capes geològiques de tal cabal de gas. I això no es va fer, com ha quedat provat. En segon lloc, s'hauria d'haver advertit als municipis de la zona del risc que assumien amb aquesta instal·lació d'emmagatzematge de gas. Es van donar, per contra, totes les garanties de sostenibilitat, amb falsedat evident o engany informatiu.
En tercer lloc, tota la regió del Delta i adjacents van haver de suportar més de 500 incidents tel·lúrics, amb algun terratrèmol de consideració mitjana (entre 4 i 5 graus) que van sembrar l'alarma de Tortosa a Peníscola, i de Vinaròs a Morella. Nits de sobresalts, dies de protestes i més d'una falsedat argumental com a remei tranquil·litzador. Fet i fet, alcaldes i governants valencians van imposar el seu criteri de pur sentit comú, i van obligar el Govern de Rajoy a interrompre l'activitat de la planta, de la plataforma marítima i de l'emmagatzematge en la falla submarina. Exageradament escandalós que una decisió com aquesta hagués d'anar precedida d'una mobilització ciutadana de tots els municipis de la zona.
Però, l'escàndol major s'ha reservat per al dia després dels esdeveniments: la societat propietària de la trama-negoci, que pertany a Florentino Pérez, no només es lliura del fallida econòmica –una cosa natural en l'ortodòxia capitalista-, sinó que té garantit per contracte amb el Govern socialista de Zapatero la recuperació completa de la seva inversió a risc zero.
Vergonya sobre vergonya, i a més amb escarni. Aquest és el capitalisme segons versió dels pobladors de la llotja del Bernabéu? M'advé, si és així, l'Espanya de la despulla, el desvergonyiment instal·lat en un Estat i un sistema que, lluny de perseguir la corrupció, l'alimenta amb grans privilegis. Tota ètica s'esfuma en un sistema econòmic, l'única justificació moral del qual és el risc empresarial, l'ètica en les inversions i en les condicions del procediment, la creació de riquesa i de treball que permeti la redistribució justa de les rendes. Sense això el capitalisme és una estafa. Com la del Castor.
Capitalistes del Bernabéu
No es pot presumir de l'èxit en els negocis amb semblant actitud moral: el risc es protegeix amb clàusules compensatòries per part de l'Estat; al concurs s'arriba amb ofertes a la baixa –radicalment enganyoses-, que, una vegada obtinguda l'obra o la concessió, es revisaran a temps i a l'alça perquè el Govern rectifiqui, a favor del concursant, el pressupost d'aquesta concessió.
Així, el Castor; així el Canal de Panamà; així els inacabables escàndols de l'AVE. Així, així, així… Ad infinitum. No semblen ortodoxament capitalistes, sinó més aviat saltamarges investits d'aparent legalitat. No se n'adonen aquestes "elits extractives" que estan potenciant el discurs de Podemos?
Crec també en la neciesa dels poderosos –que tinc els meus dubtes sobre la seva intel·ligència-, en l'absurd de la ufanosa vocació de sangoneres dels Pressupostos de l'Estat. D'aquí la importància política de la llotja del Bernabéu, on polítics de tercera divisió, sense consciència d'Estat, festegen amb aquestes elits extractives, que van convertir els Pressupostos de l'Estat en la seva finca particular amb Aznar i Zapatero; i ho farien amb Rajoy si no fos per la crisi.
Aquesta cultura heterodoxa del capitalisme ètic es va iniciar en temps d'Aznar (ai, si les privatitzacions parlessin…!) i es va imposar en els de Zapatero. Els resultats apareixen ara: corrupció universalitzada, enfonsament del crèdit del sistema i dels partits polítics… I, com a guinda, el gran escàndol de l'ús de targetes B de Caja Madrid i Bankia. Aquí em detinc, perquè aquest berenar de camises blanques donarà per molt la propera setmana.
Avui, freqüentment succeeix el contrari: els governants desencerten o desconcerten; les decisions poden ser catastròfiques (com l'actual procés polític català per a les empreses) o afavorir l'interès dels inversors amb la renda derivada dels llocs de treball que es creen; la fiscalitat hauria de moderar la seva abusiva pressió que esgota els recursos d'empreses i ciutadans… Per aquesta via, adéu a la classe mitjana a Espanya. La dada més significativa l'acaba d'oferir Cáritas: s'ha passat d'1,6 milions de persones assistides el 2012 a 2,5 milions el 2014. Aquest és el més fidel balanç del desastre!
Entretant, algunes organitzacions empresarials semblen predisposades a la seva pròpia auto immolació. La via genuïna del seu suïcidi no és una altra que la politització de la institució patronal, o el directe compromís polític dels seus responsables. Tota patronal és per naturalesa un lobby que procura acomodar el marc jurídic, polític i social a les conveniències que li permetin potenciar el treball dels socis: crear empreses, crear treball i ocupació, crear riquesa que potenciï les rendes dels ciutadans.
Però si l'objectiu d'una organització empresarial deriva a afavorir a una causa política particular o un partit polític determinat, no és aquesta la seva funció i s'extralimita en les seves responsabilitats. Acabarà per convertir-se en corriola de transmissió del partit o en terminal o instrument, del mateix. El seu definitiu fracàs com a patronal.
És el que va succeir amb CONFEBASK quan el PNB es va fer amb ella. És el que hagués succeït amb Foment del Treball si, quatre anys enrere, les maniobres de CiU a través d'una concreta candidatura haguessin triomfat. És el que pot esdevenir a alguna patronal comarcal del Vallès, si continua subratllant el seu perfil clarament polític i d'una determinada tendència. Quan una organització es polititza, s'arrisca a la seva desaparició, donada la seva condició de mitjà d'una altra causa, o a la mal vivència en un limb de groguisme funcional aliè als interessos de la seva pròpia naturalesa. La mateixa sort que els sindicats grocs: la seva reducció al no res.
Escandalós Castor de Don Florentino
Al sud de Catalunya i a la frontissa amb el nord valencià, el Delta de l'Ebre i l'eix Vinaròs-Benicarló-Peníscola, s'ha originat un dels conflictes més escandalosos de la improvisació política i de la "murrieria empresarial". Al meu entendre, la clàssica negació del capitalisme ètic, allunyat del concepte moral de Max Weber i de qualsevol concomitància amb el puritanisme anglosaxó i protestant, això que alguns denominen capitalisme manchesterià. Vergonyós testimoniatge d'indignitat.
En primer lloc, una instal·lació costosa (emmagatzematge de gas en el subsòl) en un mitjà inadequat. Emprendre una inversió de risc com aquesta exigia uns estudis molt concloents sobre la resistència de les capes geològiques de tal cabal de gas. I això no es va fer, com ha quedat provat. En segon lloc, s'hauria d'haver advertit als municipis de la zona del risc que assumien amb aquesta instal·lació d'emmagatzematge de gas. Es van donar, per contra, totes les garanties de sostenibilitat, amb falsedat evident o engany informatiu.
En tercer lloc, tota la regió del Delta i adjacents van haver de suportar més de 500 incidents tel·lúrics, amb algun terratrèmol de consideració mitjana (entre 4 i 5 graus) que van sembrar l'alarma de Tortosa a Peníscola, i de Vinaròs a Morella. Nits de sobresalts, dies de protestes i més d'una falsedat argumental com a remei tranquil·litzador. Fet i fet, alcaldes i governants valencians van imposar el seu criteri de pur sentit comú, i van obligar el Govern de Rajoy a interrompre l'activitat de la planta, de la plataforma marítima i de l'emmagatzematge en la falla submarina. Exageradament escandalós que una decisió com aquesta hagués d'anar precedida d'una mobilització ciutadana de tots els municipis de la zona.
Però, l'escàndol major s'ha reservat per al dia després dels esdeveniments: la societat propietària de la trama-negoci, que pertany a Florentino Pérez, no només es lliura del fallida econòmica –una cosa natural en l'ortodòxia capitalista-, sinó que té garantit per contracte amb el Govern socialista de Zapatero la recuperació completa de la seva inversió a risc zero.
Vergonya sobre vergonya, i a més amb escarni. Aquest és el capitalisme segons versió dels pobladors de la llotja del Bernabéu? M'advé, si és així, l'Espanya de la despulla, el desvergonyiment instal·lat en un Estat i un sistema que, lluny de perseguir la corrupció, l'alimenta amb grans privilegis. Tota ètica s'esfuma en un sistema econòmic, l'única justificació moral del qual és el risc empresarial, l'ètica en les inversions i en les condicions del procediment, la creació de riquesa i de treball que permeti la redistribució justa de les rendes. Sense això el capitalisme és una estafa. Com la del Castor.
Capitalistes del Bernabéu
No es pot presumir de l'èxit en els negocis amb semblant actitud moral: el risc es protegeix amb clàusules compensatòries per part de l'Estat; al concurs s'arriba amb ofertes a la baixa –radicalment enganyoses-, que, una vegada obtinguda l'obra o la concessió, es revisaran a temps i a l'alça perquè el Govern rectifiqui, a favor del concursant, el pressupost d'aquesta concessió.
Així, el Castor; així el Canal de Panamà; així els inacabables escàndols de l'AVE. Així, així, així… Ad infinitum. No semblen ortodoxament capitalistes, sinó més aviat saltamarges investits d'aparent legalitat. No se n'adonen aquestes "elits extractives" que estan potenciant el discurs de Podemos?
Crec també en la neciesa dels poderosos –que tinc els meus dubtes sobre la seva intel·ligència-, en l'absurd de la ufanosa vocació de sangoneres dels Pressupostos de l'Estat. D'aquí la importància política de la llotja del Bernabéu, on polítics de tercera divisió, sense consciència d'Estat, festegen amb aquestes elits extractives, que van convertir els Pressupostos de l'Estat en la seva finca particular amb Aznar i Zapatero; i ho farien amb Rajoy si no fos per la crisi.
Aquesta cultura heterodoxa del capitalisme ètic es va iniciar en temps d'Aznar (ai, si les privatitzacions parlessin…!) i es va imposar en els de Zapatero. Els resultats apareixen ara: corrupció universalitzada, enfonsament del crèdit del sistema i dels partits polítics… I, com a guinda, el gran escàndol de l'ús de targetes B de Caja Madrid i Bankia. Aquí em detinc, perquè aquest berenar de camises blanques donarà per molt la propera setmana.