Píxels i memòria

Hi ha qui recorda el 1985 com l’any que Michael Jordan debutava a l'NBA. Però a Catalunya, en una oficina petita i carregada de pantalles de fòsfor verd, un grup de pioners va escriure una altra mena d’història. No pas a les pistes de bàsquet, sinó als disquets: el naixement de Guillem de Berguedà, el primer videojoc en català que hem pogut documentar.

Aquest maig, a Barcelona, l’hem tornat a carregar 40 anys després. No per nostàlgia, sinó per justícia. Perquè el videojoc no és només entreteniment: és cultura, innovació i memòria. I perquè aquell joc, programat per Joan Argemí al Centre Divulgador de la Informàtica (CDI), va ser un acte de servei públic en forma de píxels. Una peça clau del nostre patrimoni digital que mai havia estat explicada amb profunditat… fins ara.

"El videojoc no és només entreteniment: és cultura, innovació i memòria"

El Guillem de Berguedà no va sortir d’un garatge de Silicon Valley, sinó d’un centre públic promogut per la Generalitat de Catalunya. El CDI va ser impulsat pel diputat i emprenedor Santi Guillen, que va veure a Europa el que aquí encara semblava ciència-ficció: l’ús massiu de la informàtica a les empreses i a la societat.

Amb un equip de 30 persones, el CDI va oferir formació gratuïta a més de 100.000 ciutadans, va desenvolupar programari educatiu i fins i tot videojocs per a escoles agràries i l’Acadèmia militar de Talarn. Tot plegat amb una visió: democratitzar la tecnologia i entendre qui l’usava. Per això, Guillem de Berguedà amagava una enquesta jugable. Sí, un videojoc que, a través de trobades amb NPC, recollia dades sociològiques. Una mostra brillant del que avui en diríem user analytics... abans que existís un analista de dades com el coneixem el 2025.

La tria del personatge no era casual. Guillem de Berguedà va ser un trobador del segle XII que no es tallava ni un pèl: criticava nobles, vescomtes i tot el que feia tuf de poder. Us en copio un fragment de la seva obra:

I em plau quan veig caure als dolents,

com aquell porc brut del vescomte d’Urgell,

traïdor, fals, i sense honor,

que val menys que un gos sense llengua.

Joan Argemí, advocat, historiador i apassionat dels jocs, va adaptar la seva vida a un format inimaginable llavors: un videojoc en català. No un documental, no un llibre. De fet, el CDI defensava la cultura de l’aprenentatge a través del joc, i la informàtica no era un cas aïllat.

"El CDI defensava la cultura de l’aprenentatge a través del joc, i la informàtica no era un cas aïllat"

Amb més de 5.000 còpies distribuïdes per Commodore, Spectrum i Amstrad, el joc tenia una voluntat clara: arribar allà on els llibres no podien. Tal com explicava el medievalista Martí de Riquer (que va assistir a la presentació oficial del joc a la Reial Acadèmia de Bones Lletres), ell havia arribat a unes 300 persones amb les seves publicacions. En canvi, el joc va arribar a milers de catalans. Cultura popular, literalment.

Però la història no s’acaba aquí. Gràcies a una investigació digna d’arqueologia digital, liderada per figures com Albert Murillo, Francesc Xavier Blasco, Albert Garcia, Eusebi Graners i Andreu Veà, hem descobert moltíssimes peces d’un puzle infinit.

La primera, i és gràcies a la feinada incansable del savi de la cultura digital i dispersa Francesc Xavier Blasco, és que el joc és més bo del que la gent recorda. Trenquem ja una llança a favor d’un artefacte que forma part d’on venim. Però també, molt important: que el segon casset inclòs amb el videojoc amagava una altra joia: un joc en 3D tipus Doom, completament desconegut fins fa pocs mesos. Una mostra més del talent i la innovació d’un equip que treballava a anys llum del seu temps.

I ara un cliffhanger que ningú s’esperava l’any en què se celebren els 40 anys del primer videojoc en català: Potser Guillem de Berguedà no va ser el primer videojoc en català. 

A Catalunya, abans ja hi havia videojocs fets a casa nostra com Altair (1980), Draco (1981), Escalador Loco (1983) o Autostopista Galáctico (1983). En aquests casos no, però hem vist que hi ha la possibilitat que hi hagi algun exemplar anterior a 1985 en català camuflat entre lògiques de distribució casolana i etiquetes anglosaxones. La vídua de Joan Argemí ens ha revelat que ell mateix havia creat altres jocs, amb elements en català, que esperen ser redescoberts.

Aquest no és només un exercici de nostàlgia. És una crida a l'acció. A reivindicar, però també a investigar. A recuperar el fil que connecta els pioners amb els creadors d'avui. A creure que el patrimoni digital català no només existeix, sinó que té futur si el sabem explicar, preservar i estimar. Perquè cada línia de codi del passat pot ser la llavor d'una nova indústria creativa amb accent propi.

"Cada línia de codi del passat pot ser la llavor d'una nova indústria creativa amb accent propi"

Recuperar aquesta memòria no és només un acte de justícia històrica, és també una aposta de futur. Avui, la indústria del videojoc és una de les més dinàmiques del món, i Catalunya hi juga un paper central. Estudis com Digital Legends, Undercoders, JanduSoft o Social Point, i creadors com Conrad Roset, Mariona Valls o Carlos Coronado han situat el nostre país al mapa global de la creativitat interactiva. Aquesta indústria genera ocupació qualificada, exporta talent i contribueix a una economia digital amb identitat pròpia. I sobretot, continua essent la porta d’entrada a la informàtica i al pensament computacional per a milers de joves. Entendre’n el passat és entendre millor el potencial del que tenim entre mans i saber cap on anem.

Com passa amb les Homilies d’Organyà (1204) i el Llibre dels Jutges (1060) amb la literatura catalana, potser mai sabrem quin va ser, objectivament, el primer videojoc en català. Però com en el cas de la llengua escrita, el debat ens obliga a mirar enrere amb rigor i cap endavant amb ambició. Perquè mentre alguns encara discuteixen si el videojoc mereix ser considerat “cultura”, uns pioners ja l’estaven programant en BASIC, amb accent català.