La por de triar i el luxe de viure

Durant el temps de descans, com les vacances d’estiu, molts joves han de triar què volen ser de grans, on volen estudiar, a quina empresa es volen proposar… i sembla que tot depèn d’una sola decisió vital que ens marcarà per sempre què serem de grans. Però i si cap camí fos incorrecte? I si totes les vivències ens portessin a continuar aprenent?

Hi ha qui diu que la vida és un conjunt de trens que passen i tu has d’escollir a quin puges, i quin deixes passar. Però jo penso que no és veritat. Els trens no passen: nosaltres som el tren, i anem a tota pastilla gaudint del paisatge. Si nosaltres deixéssim passar trens, ens quedaríem a l’estació i no veuríem món, però cada una de les decisions ens porta a visitar entorns increïbles i conèixer gent diversa.

"Els trens no passen: nosaltres som el tren"

Moltes persones joves trien quina carrera estudiaran després de les PAU, i tenen la sensació que la seva vida es decidirà en un clic a la web d’accés a la universitat. No és culpa seva, perquè la societat els ho ha fet sentir així. Sembla que hi ha una ‘bona’ carrera, i una ‘dolenta’. Però què és triar bé en un món canviant on, segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut, un 63,5% no s’acaba dedicant a l’àmbit en què va estudiar?

També jo vaig triar, fa anys, un grau universitari. Vaig voler estudiar Enginyeria Informàtica, però vaig acabar fent una espècie de l’equivalent a Multimèdia o Disseny de l’època. Això em va frustrar… i alhora em va obrir portes. Potser si hagués estudiat filosofia, arquitectura o biologia marina ara seria una altra persona. Millor? Pitjor? No ho sé. Però sí diferent. No era el camí previst, però sí un ple d’aventures diverses que no m'hagués imaginat que passaria quan vaig elegir.

En un altre univers hi ha una versió de mi que no conec que segur que és millor de la que soc ara… o pitjor. Però el dol de no conèixer-la és més per FOMO que no pas pel descontentament d’on soc ara mateix.

He tingut una vida increïble: He viscut a San Francisco i a Madrid, he treballat en projectes molt diversos per al Japó o Mèxic. He treballat pel govern del meu país, he dirigit una filial europea d’una empresa de videojocs a Barcelona, vaig crear una startup tecnològica que va revolucionar la publicitat per mòbils. Qui sap què hauria passat si hagués estudiat l’enginyeria que jo volia, què hauria descobert, o a qui hauria estimat. Però no es pot viure tot a la vegada. Ni cal. El que he viscut ja és molt. Ja és prou.

Fa poc vaig haver de triar entre dues opcions laborals apassionants. Cap era incorrecta. Cap era evident. Triar fa mal de panxa, i no pas per la por d’equivocar-me, sinó pel dol anticipat de tot allò que deixaria de viure, les vides i persones que no coneixeré. Però és que no triem només per buscar respostes: més sovint del que pensem triem per por de perdre'ns el ‘què hauria passat’.

Vivim en efecte papallona invers on cada decisió que prenem no desferma només una cadena de conseqüències, sinó una infinitat de versions alternatives de nosaltres mateixos. Però només en vivim una. I potser aquesta és la gràcia: fer-la nostra i quedar-nos amb pau sense pensar en el “què hagués passat”.

A tots els qui ara mateix esteu triant què estudiar, on treballar, amb qui compartir la vida o si canviar de ciutat: no busqueu l'opció correcta. Busqueu viure-la intensament. Perquè cap error és tan gran com viure pensant que us heu equivocat de camí.