Resulta que al juliol del 2012, l'FMI havia previst que "no havíem tocat fons" i que ja podíem preparar-nos per al 2013. A l'octubre d'aquell mateix any, el cap de Goldman Sachs per a Europa, Huw Phill, advertia que "la recessió (a Espanya) s'acceleraria durant els següents trimestres", que "el pitjor estava per arribar", i el banc d'inversió "no veia cap inflexió en aquesta tendència durant tot el 2013". No és que de sobte tinguem fe en el Fons o en els bancs d'inversió, però com a mínim sorgeixen dubtes.
A les jornades del Cercle de Sitges d'aquest passat mes de juny, l'economista i matemàtic César Molinas, exdirector de Merril Lynch i fundador de la consultora Mula Paucis, va comentar amb certa inquietud com s'està estenent la idea que "estem tocant fons" (en aquest cas, en present) i "després començarem a pujar". "Estem lluny de tocar fons", va sentenciar, en canvi. I va anar més lluny: "L'estalvi de les famílies es troba en mínims històrics des dels Reis Catòlics. El que significa que a l'ajust del consum privat li queda moltíssim". És cert que no hi ha cap previsió macroeconòmica dedicada a Espanya per al 2014 pitjor que per al 2013 (ah, malgrat el terrorífic 29% d'atur pronosticat per l' OCDE, un petit detall…).
Més dubtes. O millor dit, aigua freda després de l'alegria que havia deixat a l'ambient el ministre d'economia, Luis de Guindos, descrit per un dels financers presents a la sala com "el comercial del Govern" després d'escoltar com aquest exposava amb entusiasme un munt de raons per les quals hauríem d'estar més contents aquest any que l'anterior. Per exemple, la llosa del deute espanyol pesa 200.000 milions d'euros menys, la tirada de les exportacions no té igual a Europa o la reducció d'un dèficit públic (al 7,1%), al qual el Govern mai li afegeix la suma del rescat dels bancs perquè Brussel·les no li computa a Espanya a l'hora de seure-la a la banqueta. Si ho fes, augmentaria al 10,6%.
Rajoy va dir en Sitges al 2012 que Espanya no estava "a punt del precipici" ni "a les portes de l'apocalipsi", i que no s'havien "d'alimentar temors". Era el 2 de juny. El 9 de juny el Govern sol·licitava a la Unió Europea el rescat per al sistema financer, amb disponibilitat de fins a 100.000 milions d'euros. Es suposa que necessitarà 40.000 milions. De Guindos va deixar sense resposta (formulada per un empresari) la pregunta de si amb 40.000 milions n'hi haurà suficient, cosa que diferents analistes dubten. I sense bancs solvents ni percepció de bancs sans, serà difícil resoldre la sequera de crèdit per a les empreses. Per tant la unió bancària, que comporta el traspàs de la supervisió del 90% de les entitats espanyoles pel Banc Central Europeu (BCE) corre pressa.
José Viñals, director del departament de mercats i de capital del FMI, ha fet una crida per a concloure la reforma financera i ha alertat de noves crisis perquè "s'estan venent nous productes brossa" com abans de les famoses subprime. El conseller d'Economia català, Andreu Mas-Colell, parla amb normalitat del "possible fracàs de l'euro", encara que sigui per advertir als empresaris que nos els hi convé en absolut. Sona realista. L'actual president del Cercle d'Economia i exministre d'Aznar, Josep Piqué, es va acomiadar de la reunió, entre altres advertències, dient que "no seria comprensible complaure'ns" pel que respecta al panorama econòmic. No es va entendre gaire bé l'ús del condicional.