Rescatar les renovables
19
de Setembre
de
2014
La reforma energètica impulsada pel Govern espanyol va posar les renovables en el punt de mira. Els oligopolis elèctrics atribuïen a les renovables els mals del sector: una sobre oferta de capacitat instal·lada, afavorida pel règim de primes, que perjudicava els productors convencionals -sobretot les noves centrals de cicle combinat-, que havien de tenir les seves instal·lacions subtilitzades i no podien amortitzar les també molt elevades inversions que hi havien fet.
El Govern espanyol els anuncià dues mesures rellevants. La primera, reduir les primes atorgades a les renovables, primes que permetien la viabilitat del conjunt del sector quan els seus costos encara eren superiors als de l'energia convencional. Així, aquestes primes s'han reduït en 2.000 milions d'euros anuals –de 9.000 a 7.000-, sempre finançats amb el rebut de la llum que així redueix el dèficit de tarifa.
La segona mesura era donar un valor superior al que s'anomena garantia de subministrament. És a dir, a la capacitat instal·lada que no es fa servir habitualment però a la qual es pot recórrer en cas de necessitat, per augment sobtat de la demanda –onades de fres o de calor- o perquè les condicions climatològiques –manca de vents, d'insolació, sequeres- redueixen la generació d'energia renovable. Això s'aconseguia augmentant notablement les tarifes per estar connectat a la xarxa general, independentment del consum realitzat. Vinculada a aquesta mesura, se n'anuncià una altra: la penalització de l'auto producció per a l'autoconsum, amb l'obligatorietat d'estar connectat a la xarxa general i pagar-ne les quotes de connexió encara que no se'n faci ús.
Les dues darreres mesures xocaven amb les tendències generals de la política energètica europea, ja que penalitzaven les inversions d'empreses i particulars en estalvi energètic i en el consum d'energies renovables, sobretot la fotovoltaica, produïdes pel mateix consumidor. El disbarat era tan gran –i el guany tan marginal- que ha passat més d'un any de la darrera d'aquestes mesures –la que penalitza l'autoconsum- i encara no s'ha fet efectiva i esperem que no arribi a ser-ho.
Mentrestant, ens trobem que la bombolla que oferien les primes a les renovables va provocar l'aparició d'un nombre elevadíssim de noves instal·lacions, que ara arriben en l'àmbit del conjunt espanyol a 64.000. Les instal·lacions més antigues ja estan amortitzades i la rebaixa de les primes no els ocasiona gaires problemes financers. Les més noves, són les més eficients en termes físics –des del 2012, el cost de produir energia fotovoltaica s'equipara amb el del preu mitjà de l'energia elèctrica a Espanya- i la baixada dels preus dels equips comporta menors costos d'amortització.
Però per a les instal·lacions del mig, que són les més nombroses, la reducció de primes comporta veritables problemes financers, sobretot perquè moltes d'aquestes inversions es van finançar amb recursos externs que arribaven al 90% del total. El problema encara s'agreujà amb aquelles instal·lacions objecte de compravendes successives en el context de la bombolla del sector.
I aquí apareix la banca, que té 20.000 milions d'euros en crèdits a les renovables, mil dels quals amb seriosos problemes per ser retornats. Els bancs han intentat repetir a petita escala la maniobra del "banc dolent" que tan bé els ha anat al sector immobiliari, però de moment no se n'han sortit i només han obtingut promeses d'allargar els terminis d'amortització de les instal·lacions per facilitar el refinançament del deute.
Caldrà seguir amb atenció com evoluciona el tema i si la banca se n'acaba sortint, de socialitzar una vegada més les pèrdues. De moment, i sense que s'hagi sentit cap veu crítica, sembla que un afer similar, el de l'amortització i les indemnitzacions pel frustrat dipòsit Castor de Florentino Pérez, l'acabarem pagant una altra vegada tots plegats a través del rebut del gas.
El Govern espanyol els anuncià dues mesures rellevants. La primera, reduir les primes atorgades a les renovables, primes que permetien la viabilitat del conjunt del sector quan els seus costos encara eren superiors als de l'energia convencional. Així, aquestes primes s'han reduït en 2.000 milions d'euros anuals –de 9.000 a 7.000-, sempre finançats amb el rebut de la llum que així redueix el dèficit de tarifa.
La segona mesura era donar un valor superior al que s'anomena garantia de subministrament. És a dir, a la capacitat instal·lada que no es fa servir habitualment però a la qual es pot recórrer en cas de necessitat, per augment sobtat de la demanda –onades de fres o de calor- o perquè les condicions climatològiques –manca de vents, d'insolació, sequeres- redueixen la generació d'energia renovable. Això s'aconseguia augmentant notablement les tarifes per estar connectat a la xarxa general, independentment del consum realitzat. Vinculada a aquesta mesura, se n'anuncià una altra: la penalització de l'auto producció per a l'autoconsum, amb l'obligatorietat d'estar connectat a la xarxa general i pagar-ne les quotes de connexió encara que no se'n faci ús.
Les dues darreres mesures xocaven amb les tendències generals de la política energètica europea, ja que penalitzaven les inversions d'empreses i particulars en estalvi energètic i en el consum d'energies renovables, sobretot la fotovoltaica, produïdes pel mateix consumidor. El disbarat era tan gran –i el guany tan marginal- que ha passat més d'un any de la darrera d'aquestes mesures –la que penalitza l'autoconsum- i encara no s'ha fet efectiva i esperem que no arribi a ser-ho.
Mentrestant, ens trobem que la bombolla que oferien les primes a les renovables va provocar l'aparició d'un nombre elevadíssim de noves instal·lacions, que ara arriben en l'àmbit del conjunt espanyol a 64.000. Les instal·lacions més antigues ja estan amortitzades i la rebaixa de les primes no els ocasiona gaires problemes financers. Les més noves, són les més eficients en termes físics –des del 2012, el cost de produir energia fotovoltaica s'equipara amb el del preu mitjà de l'energia elèctrica a Espanya- i la baixada dels preus dels equips comporta menors costos d'amortització.
Però per a les instal·lacions del mig, que són les més nombroses, la reducció de primes comporta veritables problemes financers, sobretot perquè moltes d'aquestes inversions es van finançar amb recursos externs que arribaven al 90% del total. El problema encara s'agreujà amb aquelles instal·lacions objecte de compravendes successives en el context de la bombolla del sector.
I aquí apareix la banca, que té 20.000 milions d'euros en crèdits a les renovables, mil dels quals amb seriosos problemes per ser retornats. Els bancs han intentat repetir a petita escala la maniobra del "banc dolent" que tan bé els ha anat al sector immobiliari, però de moment no se n'han sortit i només han obtingut promeses d'allargar els terminis d'amortització de les instal·lacions per facilitar el refinançament del deute.
Caldrà seguir amb atenció com evoluciona el tema i si la banca se n'acaba sortint, de socialitzar una vegada més les pèrdues. De moment, i sense que s'hagi sentit cap veu crítica, sembla que un afer similar, el de l'amortització i les indemnitzacions pel frustrat dipòsit Castor de Florentino Pérez, l'acabarem pagant una altra vegada tots plegats a través del rebut del gas.