Resistir
21
de Setembre
de
2014
Dies d'expectatives grisenques i de pronòstics poc fiables, aquest és el diagnòstic econòmic d'una conjuntura complicadíssima, de la qual no n'acabem de sortir, perquè ningú, a la UE, sembla disposat a trencar el cercle viciós.
Evidentment, es practica el principi del Nobel Camilo José Cela: mantenir el cul a la cadira dóna lloc a una resistència tenaç, i "resistir en aquest país és vèncer". Aquella màxima celiana és avui un axioma per a molts que semblen obstinats, no a desafiar el risc tal com ho fan els nord-americans (i aquí hi ha la seva fulminant reacció a la caiguda de Lehman Brothers), sinó a acomodar-se a les eventualitats que puguin arribar en l'economia, tal com ho afronten els japonesos, que ja van pels 20 anys d'estancament com a fórmula de supervivència. Resistir, paraula màgica.
Per aquí van fent França i Itàlia erràticament, en amenaça de recessió, i Alemanya preocupada per la lleugera inflexió en el seu creixement econòmic. Tindria alguna cosa a veure aquesta mesura anunciada pel govern de Berlín de deixar de crear deute propi, quan Mario Draghi ha abaratit els diners fins al 0,05 % amb la barra lliure per facilitar el crèdit bancari? Tracten de desmarcar-se del deute aliè –i arriscat– dels seus socis europeus, després de recuperar bona part de la seva exposada inversió en deute exterior, per exemple, espanyola? Serà que no comparteix la Sra. Merkel la política financera de Draghi per creure que acabarà cobrint inexorablement el finançament dels socis de l'eurozona abusivament endeutats, com Itàlia o Espanya? Per ventura estaria revisant el seu concepte de solidaritat a la vista de la falta de coratge dels francesos per escometre reformes estructurals i contenir el seu dèficit públic? Em sembla poc dubtós que qui aixqui el seu cul de la cadira, arrisqui en excés. Però la Sra. Merkel no vol insubmisos al seu diktat, ni tampoc els simplement resistents com Hollande o Renzi.
La peripècia empresarial de Miquel Martí, un morellà a Sabadell
El Vallès té un clúster empresarial exemplar. I, encara més, Catalunya pot presumir d'una gran empresa de la mobilitat, la qual va néixer el 1923 i està desfent les costures del mercat espanyol, per iniciar el seu rumb cap a la seva internacionalització al Golf Pèrsic o a Amèrica. Tot va començar amb un jove Miquel Martí Adell, que va néixer a Morella (Castelló) el 1896: el menor de sis fills d'una família modesta, d'economia típicament camperola, l'activitat de la qual es desenvolupava en un dels més de 300 massos, o masies, de l'enorme terme dels Ports.
Llei de vida dura, encara més tenint en compte que va perdre el seu pare als 8 anys, i la seva mare, Miquela, va haver de fer front en solitari el manteniment dels seus dos fills homes i les seves quatre filles. Aviat, Miquel Martí, el benjamí de la família, va haver d'emprar-se a la fàbrica Giner –colònia tèxtil a l'estil de les del Llobregat– a les riberes del riu Bergantes, per ajudar a tirar endavant la família. Jornades laborals d'11 hores diàries amb un dia de festa setmanal, que per a un nen de 10 anys havien de ser insuportables. Però la mort dels seus dos germans majors va arrabassar-li la infància molt ràpid i renunciar l'adolescència, tot assumint responsabilitats que excedien la seva edat.
Quan va tancar la fàbrica Giner el 1926, no va tenir més remei –com tantes famílies morellanes– d'emigrar a Sabadell o Terrassa, on la indústria tèxtil estava en alça. El xiquet Miquel Martí, amb 16 anys, va emprendre el camí d'una de les seves germanes i va aterrar a Sabadell, famolenc de vida i de món. És fàcil imaginar com va fer front a la vida des de la seva estricta necessitat. Va treballar i va patir molt, però a la seva motxilla hi havia un sobrepès de responsabilitat, de tenacitat, de creativitat. Com va dir Cervantes, la gana és una gran font d'inspiració. Va passar pel vapor Morral i altres feines.
Després del servei militar obligat en una companyia d'artilleria de muntanya a Larraix, prop de Tetuán, al Marroc, va tornar a Sabadell amb l'ambició en el món del transport i l'experiència de la mili. I aquí va néixer la seva idea, el 1923: el transport públic, i d'aquesta manera la vella tartana deixava pas a un inicial bus "atartanat", tan elemental que semblava un esperit amb rodes, marca Ford Tipus T, al qual seguirien, pas a pas, els més evolucionats Chevrolets del 1925. Del servei de passatgers que enllaçava la Creu Alta amb l'estació de ferrocarrils elèctrics, va passar a una extraordinària empresa d'automoció, sense límits d'utillatge i procediments que avui ocupa un lloc destacat en el transport de passatgers a Espanya, coronant amb èxit la tercera generació.
Moventia, la realitat d'un somni
Aquesta empresa sabadellenca, fundada pels dos cunyats (Martí-Carceller) morellans va créixer de tal manera que, quan compleix 90 anys el 2013, dóna feina a 2.600 empleats, mou 100 milions de passatgers i distribueix –concessionària de mitja dotzena de marques automobilístiques– 13.000 vehicles l'any. La seva facturació el 2014 s'estima ja en 400 milions d'euros. Sarbus, Sarfa i altres societats del grup reuneixen un equipament de més de 1.200 autobusos en ús a Espanya.
L'esperit d'aquell brau xiquet de Morella ha forjat una ànima i una manera de fer les coses que avui caracteritza les quatre generacions Martí, desenvolupant la seva activitat en el Grup Moventia amb idèntica obstinació que el del seu desaparegut progenitor. President d'Honor del grup és el seu fill Miquel Martí Carceller, i la tercera generació ocupa actualment la direcció i gestió de les empreses del Grup: Miquel Martí Escursell la presideix, i Josep M. Martí Escursell és el seu conseller delegat, compartint la titularitat amb les seves germanes M. Rosa i Sílvia.
Per desmentir la maledicció de les terceres generacions en les empreses familiars catalanes, la quarta generació ja està prenent les regnes en diverses àrees. I una cinquena comença a clarejar. És evident que hi ha sang i vida per a Moventia, que creix sistemàticament com a arbre frondós, i les seves branques són tan conegudes com Sarfa, Sarbus, Casas, La Vallesana, divisió que s'ocupa del servei de viatgers –un 40% del negoci– i que participa en un 22% del tramvia de Barcelona, i proveeix automòbils des de diverses concessionàries del grup: Auser, Sarsa, Stern Motor, Emovement, etc., que suposen el 60% de la seva facturació.
A la nit del 9 de setembre passat, a les instal·lacions de Sabadell a la Ronda de Ponent, 127-135, es va celebrar una festa commemorativa, amb diversos centenars d'assistents i presidida pel Molt Honorable Artur Mas, en la qual al costat d'un vellíssim bus dels anys fundacionals, vam ser molts els que vam percebre l'emoció per l'homenatge i la glòria d'un jove lluitador que, arribat de les muntanyes de Morella, va triomfar a Sabadell, com a exemple i testimoni de futures generacions de la seva mateixa nissaga.
Jo vaig conèixer el Sr. Miquel Martí Carceller el 1964, i, amb vincles de sang i de família pel mig, el vaig admirar com a jove de 21 anys que era. Jo no podia fer res més que venerar qui va ser capaç d'aixecar des del no-res un imperi gràcies al qual viuen avui amb el seu salari 2.600 persones. Aquesta és la seva màxima grandesa: crear riquesa i repartir el benestar a la societat durant 90 anys.
Evidentment, es practica el principi del Nobel Camilo José Cela: mantenir el cul a la cadira dóna lloc a una resistència tenaç, i "resistir en aquest país és vèncer". Aquella màxima celiana és avui un axioma per a molts que semblen obstinats, no a desafiar el risc tal com ho fan els nord-americans (i aquí hi ha la seva fulminant reacció a la caiguda de Lehman Brothers), sinó a acomodar-se a les eventualitats que puguin arribar en l'economia, tal com ho afronten els japonesos, que ja van pels 20 anys d'estancament com a fórmula de supervivència. Resistir, paraula màgica.
Per aquí van fent França i Itàlia erràticament, en amenaça de recessió, i Alemanya preocupada per la lleugera inflexió en el seu creixement econòmic. Tindria alguna cosa a veure aquesta mesura anunciada pel govern de Berlín de deixar de crear deute propi, quan Mario Draghi ha abaratit els diners fins al 0,05 % amb la barra lliure per facilitar el crèdit bancari? Tracten de desmarcar-se del deute aliè –i arriscat– dels seus socis europeus, després de recuperar bona part de la seva exposada inversió en deute exterior, per exemple, espanyola? Serà que no comparteix la Sra. Merkel la política financera de Draghi per creure que acabarà cobrint inexorablement el finançament dels socis de l'eurozona abusivament endeutats, com Itàlia o Espanya? Per ventura estaria revisant el seu concepte de solidaritat a la vista de la falta de coratge dels francesos per escometre reformes estructurals i contenir el seu dèficit públic? Em sembla poc dubtós que qui aixqui el seu cul de la cadira, arrisqui en excés. Però la Sra. Merkel no vol insubmisos al seu diktat, ni tampoc els simplement resistents com Hollande o Renzi.
La peripècia empresarial de Miquel Martí, un morellà a Sabadell
El Vallès té un clúster empresarial exemplar. I, encara més, Catalunya pot presumir d'una gran empresa de la mobilitat, la qual va néixer el 1923 i està desfent les costures del mercat espanyol, per iniciar el seu rumb cap a la seva internacionalització al Golf Pèrsic o a Amèrica. Tot va començar amb un jove Miquel Martí Adell, que va néixer a Morella (Castelló) el 1896: el menor de sis fills d'una família modesta, d'economia típicament camperola, l'activitat de la qual es desenvolupava en un dels més de 300 massos, o masies, de l'enorme terme dels Ports.
Llei de vida dura, encara més tenint en compte que va perdre el seu pare als 8 anys, i la seva mare, Miquela, va haver de fer front en solitari el manteniment dels seus dos fills homes i les seves quatre filles. Aviat, Miquel Martí, el benjamí de la família, va haver d'emprar-se a la fàbrica Giner –colònia tèxtil a l'estil de les del Llobregat– a les riberes del riu Bergantes, per ajudar a tirar endavant la família. Jornades laborals d'11 hores diàries amb un dia de festa setmanal, que per a un nen de 10 anys havien de ser insuportables. Però la mort dels seus dos germans majors va arrabassar-li la infància molt ràpid i renunciar l'adolescència, tot assumint responsabilitats que excedien la seva edat.
Quan va tancar la fàbrica Giner el 1926, no va tenir més remei –com tantes famílies morellanes– d'emigrar a Sabadell o Terrassa, on la indústria tèxtil estava en alça. El xiquet Miquel Martí, amb 16 anys, va emprendre el camí d'una de les seves germanes i va aterrar a Sabadell, famolenc de vida i de món. És fàcil imaginar com va fer front a la vida des de la seva estricta necessitat. Va treballar i va patir molt, però a la seva motxilla hi havia un sobrepès de responsabilitat, de tenacitat, de creativitat. Com va dir Cervantes, la gana és una gran font d'inspiració. Va passar pel vapor Morral i altres feines.
Després del servei militar obligat en una companyia d'artilleria de muntanya a Larraix, prop de Tetuán, al Marroc, va tornar a Sabadell amb l'ambició en el món del transport i l'experiència de la mili. I aquí va néixer la seva idea, el 1923: el transport públic, i d'aquesta manera la vella tartana deixava pas a un inicial bus "atartanat", tan elemental que semblava un esperit amb rodes, marca Ford Tipus T, al qual seguirien, pas a pas, els més evolucionats Chevrolets del 1925. Del servei de passatgers que enllaçava la Creu Alta amb l'estació de ferrocarrils elèctrics, va passar a una extraordinària empresa d'automoció, sense límits d'utillatge i procediments que avui ocupa un lloc destacat en el transport de passatgers a Espanya, coronant amb èxit la tercera generació.
Moventia, la realitat d'un somni
Aquesta empresa sabadellenca, fundada pels dos cunyats (Martí-Carceller) morellans va créixer de tal manera que, quan compleix 90 anys el 2013, dóna feina a 2.600 empleats, mou 100 milions de passatgers i distribueix –concessionària de mitja dotzena de marques automobilístiques– 13.000 vehicles l'any. La seva facturació el 2014 s'estima ja en 400 milions d'euros. Sarbus, Sarfa i altres societats del grup reuneixen un equipament de més de 1.200 autobusos en ús a Espanya.
L'esperit d'aquell brau xiquet de Morella ha forjat una ànima i una manera de fer les coses que avui caracteritza les quatre generacions Martí, desenvolupant la seva activitat en el Grup Moventia amb idèntica obstinació que el del seu desaparegut progenitor. President d'Honor del grup és el seu fill Miquel Martí Carceller, i la tercera generació ocupa actualment la direcció i gestió de les empreses del Grup: Miquel Martí Escursell la presideix, i Josep M. Martí Escursell és el seu conseller delegat, compartint la titularitat amb les seves germanes M. Rosa i Sílvia.
Per desmentir la maledicció de les terceres generacions en les empreses familiars catalanes, la quarta generació ja està prenent les regnes en diverses àrees. I una cinquena comença a clarejar. És evident que hi ha sang i vida per a Moventia, que creix sistemàticament com a arbre frondós, i les seves branques són tan conegudes com Sarfa, Sarbus, Casas, La Vallesana, divisió que s'ocupa del servei de viatgers –un 40% del negoci– i que participa en un 22% del tramvia de Barcelona, i proveeix automòbils des de diverses concessionàries del grup: Auser, Sarsa, Stern Motor, Emovement, etc., que suposen el 60% de la seva facturació.
A la nit del 9 de setembre passat, a les instal·lacions de Sabadell a la Ronda de Ponent, 127-135, es va celebrar una festa commemorativa, amb diversos centenars d'assistents i presidida pel Molt Honorable Artur Mas, en la qual al costat d'un vellíssim bus dels anys fundacionals, vam ser molts els que vam percebre l'emoció per l'homenatge i la glòria d'un jove lluitador que, arribat de les muntanyes de Morella, va triomfar a Sabadell, com a exemple i testimoni de futures generacions de la seva mateixa nissaga.
Jo vaig conèixer el Sr. Miquel Martí Carceller el 1964, i, amb vincles de sang i de família pel mig, el vaig admirar com a jove de 21 anys que era. Jo no podia fer res més que venerar qui va ser capaç d'aixecar des del no-res un imperi gràcies al qual viuen avui amb el seu salari 2.600 persones. Aquesta és la seva màxima grandesa: crear riquesa i repartir el benestar a la societat durant 90 anys.