Ser ric és poder mantenir: ser pobre és només poder comprar

Portem ja més de quinze dies sense la xarxa de Rodalies funcionant, i els seus efectes comencen a notar-se a famílies i empreses. Les primeres ja fa anys que ho pateixen dormint menys per a llevar-se abans, pagant més per un pis prop d’on treballen i angoixant-se per arribar a l’hora o per perdre la feina; i les empreses, resignant-se a tenir treballadors que arriben tard (o no arriben!), amb la pèrdua de productivitat que això provoca.

La situació em recorda a allò que em va dir el meu pare quan era petit i li vaig preguntar que per què no compràvem un Mercedes en lloc d’un Opel: “Compra sempre allò que podràs mantenir, no allò que pots pagar inicialment”

Si vols saber-ne més

 

   

Neus Lloveras-El preu econòmic del caos de Rodalies

Som en un país que no ha seguit aquest consell, i on la classe política segueix obviant la realitat econòmica, sota proclames ideològiques de totes les bandes. Només cal passejar per capitals europees de països més rics, com Múnic o Amsterdam, per a adonar-se que, durant anys, ens hem comportat com a nou-rics que no saben el valor dels diners, i van gastant-se tot allò que reben (en forma de deute o ajuts europeus) en “coses brillants” en lloc de transformar el país. Allà hi veus voreres velles, però ben mantingudes, mentre aquí les refem cada cert nombre d’anys, quan ja comencen a tenir forats i algun avi s’hi ha trencat el maluc, en lloc d’anar canviant les llambordes quan es trencaven. El manteniment no llueix, i no permet fer una gran inauguració ni un titular a quatre columnes als diaris.

Altres exemples? Tenim un problema amb el turisme de masses, i volen ampliar l’aeroport sense aturar-se a pensar si volem més volum o més qualitat, o qui en pagarà el manteniment d’aquí a uns anys. Una estació d’esquí com Vallter no aconsegueix sortir de pèrdues (excepte anys puntuals), i hi pretenen fer un telecabina de 40 milions d’euros que ningú a la vall no vol i que no sabem com es pagarà, ni com es mantindrà! Volen vertebrar el país, i construeixen línies d’alta velocitat amb l’argument decimonònic que l’alta velocitat actuarà de revulsiu de zones que necessiten una autèntica revolució industrial, i no una infraestructura cara de fer i de mantenir. I, tot això, ho fan endeutant-nos cada cop més, i deixant-li una pilota de deute inassumible a les següents generacions.

"Volen ampliar l’aeroport sense aturar-se a pensar si volem més volum o més qualitat, o qui en pagarà el manteniment d’aquí a uns anys"

Un client meu, una empresa industrial del sector metal·lúrgic, em preguntava fa un temps si podia permetre’s de comprar una màquina que valia més de mig milió d’euros. Sonarà a tòpic, però m’encanta que els empresaris es facin aquestes preguntes, perquè demostren seny i rauxa alhora. Rauxa per les ganes de créixer, i seny per a fer-ho amb ordre. Vam analitzar el retorn que tindria en termes de velocitat d’entrega, qualitat del procés i capacitat de fabricar nous productes, i el vam comparar amb la inversió a dur a terme, tant per a la compra com per al manteniment d'aquesta. I, amb això al cap, vam veure clar que no només podíem permetre’ns-ho, sinó que ens permetria fer un salt endavant que, finalment, va fer-se realitat.

Si a casa vam aprendre a comprar allò que podem mantenir, a l’empresa vam aprendre a “dirigir amb els números”, que és quelcom que tot empresari ha de tenir en compte i que faríem bé tots plegats de tenir present quan valorem els polítics que gestionen els nostres diners.