Veritat i aparences
26
d'Octubre
de
2014
La cita és de F. Nietzsche i em va al punt en el paisatge actual de la realitat: "De vegades la gent no vol escoltar la veritat perquè no vol que les seves il·lusions es vegin destruïdes". Tots tenim dret a la il·lusió, però no sent il·lusos. Com hauríem de ser servidors de la veritat, encara que aquesta trenqui els esquemes de la nostra creença o de la nostra aparença.
El moment present és un paroxisme de la neurosi, de la NO-veritat, de les aparences difuses, com màscares xineses que tan sols dibuixen perfils sense la concreció dels continguts. És innegable que l'evolució econòmica a Espanya començava a progressar pel bon camí (creixement anual de l'1,3%, quan va poder haver estat a cap d'any tres o quatre desenes més). Però això no obsta per haver de reconèixer que seguim en un marasme de l'ocupació, la taxa d'atur de la qual és avui del 23,67%, per sota de l'existent el 2011 (A Catalunya, del 19,10%).
La pregunta obligada seria: què podria succeir en l'economia espanyola, si no es donessin ara els símptomes deflacionaris a la zona euro, amb una Alemanya que sofreix els efectes del desgast dels mercats internacionals? A quins nivells arribaria l'economia catalana d'avui, sense els efectes negatius del deliri polític en el qual es viu la passió emancipacionista?
Les inversions s'han frenat, les cauteles estan posades als mercats financers, els simulacres de boicot –dels quals no es parla- pertorben la normalita. Algú pot dubtar que l'economia és la realitat veritable de la política en aquest moment de sofriment social davant la insinuada sortida de la crisi? Gairebé 1,8 milions de famílies tenen a tots els seus membres a l'atur.
Càrites cobreix les necessitats primàries a 2,5 milions de ciutadans espanyols. I, d'altra banda, la EPA ens indica que en els últims dotze mesos s'han creat 274.000 noves ocupacions, i la tendència dels últims mesos apunta a una propensió per la contractació indefinida en menyscapte de la temporal. Dada raonablement valorada per la creació de 46.000 noves empreses al llarg dels últims tres trimestres, que permet projectar una expectativa, a cap d'any, de 60.000 empreses de nou encuny.
Dada, doncs, de la veritat estadística, és a dir, empírica, però que certes aparences –més aviat manques del desastre del que venim- poguessin aombrar, com la boira gargoteja la volumetria de les coses. Sovint, aquesta boira és l'epidermis dels il·lusos, i Catalunya sens dubte sofrirà en la seva economia les conseqüències de tant il·lusionisme deslligat. Des de la responsabilitat formulo la meva reflexió: la política ho suporta tot ("menys el ridicul", afegiria Josep Tarradellas), l'economia, no. Els qui vulguin optar per les aparences, que ho facin, sabent que s'estan auto enganyant.
El moment present és un paroxisme de la neurosi, de la NO-veritat, de les aparences difuses, com màscares xineses que tan sols dibuixen perfils sense la concreció dels continguts. És innegable que l'evolució econòmica a Espanya començava a progressar pel bon camí (creixement anual de l'1,3%, quan va poder haver estat a cap d'any tres o quatre desenes més). Però això no obsta per haver de reconèixer que seguim en un marasme de l'ocupació, la taxa d'atur de la qual és avui del 23,67%, per sota de l'existent el 2011 (A Catalunya, del 19,10%).
La pregunta obligada seria: què podria succeir en l'economia espanyola, si no es donessin ara els símptomes deflacionaris a la zona euro, amb una Alemanya que sofreix els efectes del desgast dels mercats internacionals? A quins nivells arribaria l'economia catalana d'avui, sense els efectes negatius del deliri polític en el qual es viu la passió emancipacionista?
Les inversions s'han frenat, les cauteles estan posades als mercats financers, els simulacres de boicot –dels quals no es parla- pertorben la normalita. Algú pot dubtar que l'economia és la realitat veritable de la política en aquest moment de sofriment social davant la insinuada sortida de la crisi? Gairebé 1,8 milions de famílies tenen a tots els seus membres a l'atur.
Càrites cobreix les necessitats primàries a 2,5 milions de ciutadans espanyols. I, d'altra banda, la EPA ens indica que en els últims dotze mesos s'han creat 274.000 noves ocupacions, i la tendència dels últims mesos apunta a una propensió per la contractació indefinida en menyscapte de la temporal. Dada raonablement valorada per la creació de 46.000 noves empreses al llarg dels últims tres trimestres, que permet projectar una expectativa, a cap d'any, de 60.000 empreses de nou encuny.
Dada, doncs, de la veritat estadística, és a dir, empírica, però que certes aparences –més aviat manques del desastre del que venim- poguessin aombrar, com la boira gargoteja la volumetria de les coses. Sovint, aquesta boira és l'epidermis dels il·lusos, i Catalunya sens dubte sofrirà en la seva economia les conseqüències de tant il·lusionisme deslligat. Des de la responsabilitat formulo la meva reflexió: la política ho suporta tot ("menys el ridicul", afegiria Josep Tarradellas), l'economia, no. Els qui vulguin optar per les aparences, que ho facin, sabent que s'estan auto enganyant.