Videocràcia, twitocràcia i tindercràcia

Em va impressionar molt la pel·lícula Videocracy, basta apparire (2009) del realitzador suec Eric Gandini. El documental explica el poder transformador dels mitjans –la televisió principalment– i mostra com el control durant 30 anys del panorama mediàtic italià per part de Berlusconi n'ha modificat l'escala de valors de la seva societat. La conclusió és que el control dels mitjans pot transformar una societat al marge de la política convertint una democràcia en una videocràcia on només cal sortir, d'aquí el subtítol 'basta apparire'.

Que els individus, els grups i les societats canviem en contacte amb els mitjans –o tecnologies, són conceptes intercanviables– és de primer de comunicació i en tenim nombrosos exemples. El Quim Monzó explicava a la presentació del seu llibre Mil Cretins que va començar a escriure diferent des que als anys vuitanta va a canviar la màquina d'escriure per l'ordinador: t'hi has de pensar més quan fer CTRL-Z implica tornar a picar la pàgina a màquina. El processador de text va canviar la literatura per sempre.

Tornem a la videocràcia o platocràcia que en diu el Toni Soler. Un altre exemple el tenim en el panorama político-mediàtic espanyol, on com a la Itàlia videocràtica també s'hi ha de sortir però que ja no és condició suficient, també s'hi ha de ser; sortir als mitjans tradicionals –tele principalment– i ser a la xarxa –Twitter especialment–. I tot i que en el cas de Twitter ens falta la perspectiva temporal de la televisió, ja en comencem a veure el paper transformador en molts àmbits i el polític no n'és una excepció.

El debat de no investidura de la setmana passada al Congrés dels Diputats espanyol va ser un gran exercici de comunicació amb material per fer una temporada sencera de Videocracy. El Congrés es va convertir en un immens plató televisiu connectat en temps real via Twitter amb l'audiència. No és casualitat que el focus mediàtic fos per parlamentaris que són usuaris molt actius a Twitter i que en bona part deuen a les seves capacitats comunicatives en els mitjans socials el fet d'estar en un parlament: hi surten els que hi són.

Parlamentaris com Gabriel Rufian, Albert Rivera o Pablo Iglesias tenen clar que no parlen només per un Parlament ni per una audiència televisiva, sinó que parlen a una xarxa. La diferència rau en el fet que mentre un membre de l'audiència rep el missatge i el consumeix de manera passiva i individual, un usuari d'una xarxa el consumeix col·lectivament, eventualment se n'apropia, el remescla i el redifon. El valor d'una xarxa augmenta amb el nombre de connexions entre els seus membres mentre que el d'una audiència augmenta amb el nombre d'espectadors.

De manera volguda o inconscient, aquests parlamentaris parlen en tuits. Les seves intervencions són un seguit de frases curtes, de missatges clars i directes, d'expressions contundents i amb referents a la cultura pop que en permeten una apropiació, remescla i difusió immediata a les xarxes socials, com si es tractés d'un tuit: el mitjà és més que mai el missatge.

Creem mitjans –tecnologies– que ens acaben emmotllant com a individus i com a societats. La tele va crear la videocràcia i Twitter la twitocràcia. De la foto del petó i de si arribarem a la tindercràcia ja en parlarem un altre dia.