En un article anterior, on analitzava el misèrrim preu al qual es pagava el raïm, deia que la societat catalana ha agafat el vici de pagar amb bones paraules i amb solidaritat allò que s’ha de pagar amb diners. S’aplaudeix als sanitaris des del balcó de casa, però no es vol deixar anar ni un euro –el copagament sanitari- per millorar la seva situació, cosa que està destruint el sistema -ja se sap que a cop d’aplaudiment no es posa el rostit a taula.
Amb la pagesia té lloc un fenomen similar. A tothom se li emplena la boca de les bondats del món rural, dels beneficis de la vida natural, ... S’envia les criatures a veure com es crien les gallines, se’ls educa a cop de verbositat de km 0, es fan programes de TV3 sobre les maldats dels mercats financers i la bondat de l’economia arrelada a la terra, etc. Tots el tòpics benpensants del país. Ara bé, quan es tracta de traduir la xerrameca en diners, tothom fa allò que els actors de teatre en diuen “mutis por el foro”.
Quan es tracta de traduir la xerrameca en diners, tothom fa allò que els actors de teatre en diuen “mutis por el foro”
Fa temps que dic que la nostra pagesia està mal pagada. Que la gent del país gaudim d’uns productes de primeríssima qualitat que no paguem al nivell que correspon. Ara s’està posant el crit al cel per la pujada de preu de l’oli d’oliva. Malament. El baix preu de l’oli de l’oliva que s’ha pagat aquí fins ara és una vergonya. També val a dir que la pagesia ha viscut del que podríem anomenar “comoditat cooperativa”. És a dir, portar el producte a aquells que compren a doll. Sense preocupar-se de promocionar la qualitat del que fan.
Sempre m’ha agradat visitar els mercats. Els de productes frescos, però també els supermercats. Diuen molt de dues coses: com és el consumidor local i on està ubicat el productor -tant local com internacional. Per exemple: s’acostuma a acusar a Itàlia de comprar-nos oli i embotellar-lo com oli italià. Això és fals. El raonament és més sofisticat. Itàlia ha creat una imatge de marca per a tot allò que és menjar. Té un glamur gastronòmic equivalent al francès. Amb objectius diferents: França és la cuina sofisticada; Itàlia és la “semplicità”. Cadascú tira per on pot. Aleshores, Itàlia compra oli a Espanya i l’embotella. Però no enganyen a ningú. Si van a un supermercat estranger -millor llunyà, d’un altre continent- i s’apropen als prestatges de l’oli, observaran la “dictadura” italiana. Els olis italians ocupen la majoria dels prestatges i estan agrupats, com ho està la pasta. Ara bé, detectaran, entre ells, dues gammes de preus d’olis: uns elevats i uns altres no tan elevats -encara que cars. Els elevats tots tenen la descripció “product of Italy”. Mentre que aquells que no són tant cars tenen la descripció “product of EU”. En què s’assemblen? En què tots dos han estat embotellats a Itàlia. I això, per al consumidor internacional, és suficient garantia. Aquí, amb un patrioterisme ibèric que put, ens emprenyem i diem “el nostre oli d’oliva és millor que l’italià o el francès”. Mentida. És tan bo com el d’ells. Per això ells, que tenen la capacitat internacional de venda que nosaltres no tenim, s’atreveixen a comprar-nos-el i embotellar-lo, tractant-lo com si fos de casa.
Que no té dret a beneficis el pagès? No té dret a gaudir de l’excedent d’allò que produeix?
Hem d’aprendre molt dels de fora. Sobretot d’Itàlia i de França en temes de menjar. La nostra indústria agroalimentària és bona i té una fortalesa relativa -ocupa el 25% de la indústria catalana. Però la cadena comença feble: es pretén sempre escanyar el pagès. Es prostitueix la cadena de sistema de valor afegit. I aquesta no és una bona estratègia. No es pot acceptar que pel fet que un estudi del Departament d’Agricultura digui que els costos de producció de raïm són de 0,50 euros el quilo, immediatament s’accepti aquest preu com el de compra. Que no té dret a beneficis el pagès? No té dret a gaudir de l’excedent d’allò que produeix? Ens hem d’acostumar que no només empresaris, assalariats i funcionaris tenen dret a gastar uns diners, molts o pocs, que els sobren.
Allò que han començat a aplicar alguns distribuïdors –“producte de preu just”- hauria de ser la norma. I nosaltres, el públic, hauríem de deixar de practicar l’escanyapobres fent veure que guardem bones intencions morals que no passen de xerrameca.