Pares que paren
El canal de Telegram Adolescència lliure de mòbils no para. Aquest grup i molts d’altres han sorgit a partir d’una iniciativa de pares d’una AFA del Poblenou preocupats per l’accés massa primerenc dels seus fills al mòbil i per la pressió social que reben els que de manera conscient no en tenen. L’objectiu és retardar l’accés al mòbil fins als 16 anys. La tecnologia de xarxes socials com WhatsApp i Telegram ha servit per unir molts pares que compartien la mateixa preocupació. El grup de Telegram ja compta amb vora 8.500 membres i la iniciativa s’ha estès per tot el país. M’hi he apuntat i em compto entre els centenars de milions de pares a tot el món preocupats per l’impacte social de la tecnologia, en particular sobre els nostres fills. La meva més sincera enhorabona als promotors i a tots els qui hi debaten.
Dit això, els pares no estem contra la utilització dels mòbils. Els mòbils actuals són un prodigi d’enginyeria, d’usabilitat i de computació. El que portem a la butxaca és més potent que el Mare Nostrum més potent d’ara fa 25 anys, amb més sensors i més connectivitat. Davant d’això no podem fer més que meravellar-nos i precisament per tot el que he dit cal tot l’esperit crític del món. Cal recordar també que, com passa sovint en computació, el nom és equívoc: en diem mòbil quan en realitat és una màquina universal. M’explico.
Martells i bicicletes
Des de molt abans que fóssim Sapiens Sapiens que els nostres avantpassats ja construïen eines. Una pedra serveix per xafar gra. Si la lliguem a un bastó podrem fer més força i ens permetrà clavar una estaca a terra. També esbotzar el cap d’una bèstia o del nostre enemic. El martell és una solució a un problema molt concret: la d’augmentar la força del nostre braç. Fa una sola cosa i la fa tan bé que no l’hem canviat des de fa 30.000 anys. Li passa també a la bicicleta, que el seu disseny és tan bo que no ha canviat els darrers 150 anys. Podeu mirar al vostre voltant i veureu tota una colla d’estris que fan molt bé allò per què han estat dissenyats. Una eina, una funció.
Un ordinador, en canvi, és una màquina diferent, una màquina que en principi no fa res, però que si li sabem dir pot fer tot el que vulguem; és una màquina universal. I aquí és on entra el programari. A diferència del martell o de la bicicleta, que per moltes modificacions que els fem sempre faran la mateixa funció, els ordinadors poden canviar de funció depenent del programari que executin. Quan el 2007 Steve Jobs va presentar l’iPhone, recordem-ho, un telèfon caríssim respecte a la competència, Microsoft i Blackberry el van tractar de boig dient que ningú es compraria aquell mòbil per treballar; els executius necessitaven un teclat per enviar els seus correus. Doncs bé, va resultar que el mòbil es podia fer servir per a moltes coses més: escoltar música, mirar vídeos, jugar a videojocs i, des del 2010, a més, delegar-hi part de la nostra vida social. Facebook, Twitter, WhatsApp, Instagram s’erigien en els nous espais de socialització i convertien el mòbil en l’àlbum familiar, el bar del poble (amb borratxos inclosos), el pati de l’escola, l’aula on compartir apunts i en el mirall on veure com de guapos ens veu el món.
Els set pecats capitals i un experiment
Reid Hoffann, creador de LinkedIn i PayPal (i de SocialNet, molt abans que Zuckerberg comencés l’institut) va dir l’any 2011 que les xarxes socials que funcionaven millor eren les que s’aprofitaven dels set pecats capitals: Facebook era ego, Zinga era peresa i LinkedIn era l’avarícia. Avui ho podríem actualitzar: Instagram seria la gola, Tinder la luxúria, YouTube la peresa, LinkedIn la supèrbia, Amazon l’avarícia, Pinterest l’enveja i X (Twitter) la ira. Moral cristiana a banda, l’analogia només fa que posar en evidència com les xarxes socials, i en general els mitjans digitals, s’aprofiten dels nostres biaixos en benefici propi. No ho dic jo: ho diuen experts en xarxes socials com Facebook.
L’any 2012 Facebook va fer un pertorbador experiment psicològic que tenia com a objectiu estudiar com el què hi vèiem podia condicionar el nostre comportament. Dels gairebé 1.000 milions d’usuaris que tenia en aquell moment se’n van escollir 689.003 sense que ho sabessin. Sense el seu consentiment, els algorismes de Facebook van manipular el contingut que apareixia en els seus murs durant una setmana: a un grup d’usuaris se li mostrava més notícies negatives, a l’altre més notícies positives i s'observava el que els membres de cada grup publicaven a continuació.
Les xarxes socials, i en general els mitjans digitals, s’aprofiten dels nostres biaixos en benefici propi
Dos anys després els investigadors Adam Kramer de Facebook, i Jamie Guillory i Jeffrey Hanckok de la Universitat de Cornell en van publicar els resultats en un estudi que portava l’inquietant títol d'Evidència experimental de contagi emocional a gran escala via xarxes socials. Els resultats, que són públics, no són gens sorprenents: “Els estats emocionals es poden transferir als altres mitjançant el contagi emocional, fent que les persones experimentin les mateixes emocions sense que en siguin conscients”. Qui rebia notícies positives se’n contagiava i publicava continguts positius i qui rebia notícies negatives també i publicava continguts negatius.
Obres universals i màquines universals
Els apòstols de la inevitabilitat tecnològica, els que prediquen que si una tecnologia es pot desenvolupar s’ha de desenvolupar, diuen que tot això no és tan diferent de tecnologies anteriors i que sempre ha estat així. Un dels arguments recurrents és que “la generació anterior ja va criticar els videojocs, l’anterior la tele i l’anterior els còmics”. Seguint el raonament arriben fins al Quixot “que precisament narra la història de com una persona enganxada als llibres perd el món de vista i ningú no vol prohibir els llibres” i finalment a Gutenberg. Si el debat és en línia sovint acaba amb un “sabeu qui també prohibia llibres?”, validant un cop més la llei de Godwin, aquella que diu que “a mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u”.
Qui rebia notícies positives se’n contagiava i publicava continguts positius i qui rebia notícies negatives també i publicava continguts negatius
Tres observacions: 1) les tecnologies no es desenvolupen soles ni per cap procés inevitable de la natura sinó que obeeixen als interessos de les classes dominant. 2) Per genial que fos Cervantes era un, i l’abast de la seva obra limitat en el temps i l’espai. Per molt universal que sigui el Quixot la seva influència és ínfima comparada amb les xarxes socials (quants l’heu llegit? Quants sou en més d’una xarxa social?). Darrere les xarxes socials hi ha els algorismes més avançats d’aprenentatge màquina, capaços d’entrar, eixamplar i monetitzar qualsevol esquerda de la nostra psicologia —qualsevol dels pecats capitals—. I darrere els algorismes no hi ha un genial escriptor, hi ha les ments més brillants del nostre temps, gent que dedica les seves neurones a saber on farem clic a continuació o a provocar-lo. I finalment, com fan martells i bicicletes, 3) un llibre només fa una sola funció: conservar i transmetre coneixement, i només aquell que hi ha estat imprès. L’universal de l’obra que contingui no té res a veure amb el de la màquina universal que és el mòbil. La comparació entre tecnologies digitals i analògiques és totalment extemporània.
El mòbil no és el futur
Un altre argument fal·laç utilitzat per molts tecnòlegs i que hem comprat de manera acrítica diu alguna cosa com: “com més aviat aprenguin a fer servir el mòbil, millor perquè serà l’eina amb la qual treballaran”. Segur? De la mateixa manera que ningú no es va imaginar l’impacte social i cultural d’aquell mòbil sense teclat i car d’Apple encara menys ens podem imaginar l’impacte a 10 anys vista de les tecnologies actuals d’IA. El que sí que sabem és que els ordinadors cada cop es fan més petits, augmenten llurs capacitats i són més fàcils de fer servir. Precisament per això la tecnologia que farà servir la canalla d’avui d’aquí a 10 anys no serà precisament la dels mòbils, a qui veuran com nosaltres vèiem els telèfons de baquelita. I no només el mòbil està condemnat a desaparèixer, també la programació. Aquesta setmana OpenAI ha presentat els GPT, en plural: XatBots programables pels nosaltres usuaris amb el coneixement que ens interessi. Podrem crear un viatger que ens recomani destinacions exclusives, un pare confessor, un cuiner, un assistent de programació o fins i tot un mentor d’empreses emergents (startups). Aquest darrer exemple és el que va escollir Sam Altman per a la seva demostració en directe. Va crear un xatbot que feia de mentor d’empreses, feina que ell també fa, i ho va fer en 5 minuts, en directe i sense programar res; xatejant amb el ChatGPT amb llenguatge natural. La moral de la història és que la tecnologia és irrellevant: cal tenir clars els valors, els objectius i les preguntes per arribar-hi. La resta, inclosa la programació, ja la fa, la màquina.
Una altra revolució al Poblenou
Té gràcia que aquest moviment hagi sorgit al Poblenou. Un barri treballador fruit de la Revolució Industrial del vapor del segle XIX que avui és seu del Districte 22@, on hi ha el gruix de l’ecosistema digital del país. I té més gràcia de la que ens pensem. La Revolució Industrial, per molt que ens ho sembli no va portar la prosperitat de manera automàtica. Sovint prenem progrés tecnològic i prosperitat com a sinònims quan són en realitat dues coses molt diferents, que van per vies distintes i amb cicles dispars: la tecnologia beneficia en un principi les classes dominants, mentre que les classes treballadores han de lluitar per aconseguir la prosperitat els arribi. La Revolució Industrial n’és un exemple. No cal llegir Byron, Dickens o Engels per saber com al segle XIX a Anglaterra “la civilització fa miracles i l’home civilitzat és convertit en quasi un salvatge” en paraules d’Alexis de Tocqueville. Basti saber que durant gairebé 100 anys, des dels inicis del vapor al segle XVII, la població treballadora d’Anglaterra va perdre poder adquisitiu, va haver de treballar més hores, va emmalaltir i fins i tot va disminuir la mitjana de la seva estatura de 6 cm per causa d’una alimentació defectuosa.
Tecnologies que beneficien uns quants i perjudiquen la majoria, i no és fins que la majoria reivindica els seus drets que la tecnologia no beneficia tothom al cap de molt temps
Podríem tirar enrere i fins a la revolució agrícola ara fa 14.000 anys passant per l’esclavatge (tecnologies de millora en la producció de cotó) o en l’Europa feudal (tecnologies de millora de la producció agrícola). En totes hi trobem el mateix patró: tecnologies que beneficien uns quants i perjudiquen la majoria, i no és fins que la majoria reivindica els seus drets que la tecnologia no beneficia tothom al cap de molt temps. La lluita per la nostra prosperitat ve de molt lluny.
Ni el progrés tecnològic és inevitable ni la prosperitat associada és automàtica. El primer es pot dirigir, la segona s’ha de lluitar. Canvien els temps, canvien les tecnologies però som on érem: fa 150 els nostres rebesavis van lluitar entre altres coses per treure la canalla de les fàbriques, on empresaris sense escrúpols els explotaven físicament convertint llur treball en diners. Avui ens toca lluitar a nosaltres per treure’ls de les tecnològiques de Silicon Valley, on empresaris sense escrúpols els exploten emocionalment convertint llurs dades en diners. L'única diferència és que els de llavors anaven amb capell de copalta i els d’ara van amb dessuadores amb caputxa.