L’adaptació dels contes tradicionals africans al format llibre és una tasca molt complexa. Els primers a adonar-se de la diferència entre africans i europeus a l’hora de contar històries van ser Lucy Lloyd i el seu cunyat, el lingüista Wilhem Bleek, a finals del segle XIX en estudiar a Sud-àfrica la tradició oral dels ǀXam i els !Kung. La paraula clau és oral.
Se’n van adonar quan en voler escriure les seves històries van veure que no tenien final. “I com acaba aquesta història” era una pregunta que no tenia cap sentit pels ǀXam o els !Kung, que en tot cas responien que “mai acaben”. Les seves històries no acabaven perquè s’anaven creant amb la narració del contacontes i amb la participació de tota la tribu que responia, continuava, preguntava i creava en xarxa al mateix moment de sentir la història, fins que tothom queia rendit de son. Traslladar això a paper resulta complicat i requereix que l’editor talli en algun punt i triï un dels molts finals possibles. És per això que moltes històries orals africanes tenen finals diferents segons qui n’hagi fet la transcripció.
"Moltes històries orals africanes tenen finals diferents segons qui n’hagi fet la transcripció"
Hauríem obtingut la mateixa reacció si haguéssim fet la pregunta als nostres rebesavis de fa 40.000 anys; aquells que explicaven les seves històries de cacera a la vora del foc, mentre la seva veu ressonava a la volta de la cova i les ombres espurnejants donaven moviment als animals pintats a les parets. Un espectacle immersiu avant-la-lettre.
Si ens apropem en el temps i visitem el relat èpic sumeri de Gilgamesh o bé els relats homèrics de la Ilíada i l’Odissea ens adonarem que no són tan diferents dels seus antecessors. Sí, tenen un final únic, caben en un llibre en format còdex, però no van ser pensades tampoc per a la impremta. De fet, la mètrica, les rimes i la música a l’hora de recitar-los són mecanismes per a la seva memorització (la Ilíada té 15.693 versos). Però en el fons, les històries dels ǀXam i els !Kung no són tan diferents de les dels Germans Grimm o de les pel·lícules de Marvel. Tots són exemples de com sempre fem servir la tecnologia més avançada -foc, poesia, impremta- per fer una cosa que ens agrada molt i que ens distingeix com a humans: contar històries.
Massa sovint oblidem aquest objectiu últim de les tecnologies de la informació i la comunicació. Ho dic perquè aquesta setmana s’està celebrant a Fira de Barcelona la fira de l’audiovisual Integrated Systems Europe (ISE) que reuneix tots els professionals del sector a escala mundial, que vindria a ser com un SONIMAG però amb més pantalles i no tantes bosses de propaganda. Si mai hi heu assistit a una fira d’aquest àmbit, em serveix també el Mobile World Congress (MWC), us haureu adonat que sempre és tot “més, més gran i més ràpid” i que massa sovint el “per a què” o el planià “i tot això qui ho paga” es deixen per a un altre dia que no acaba d’arribar mai. Tecnologies molt sexys, però sense un propòsit de relació estable. És la primera impressió que un té en entrar a l’ISE, el MWC i el CES de Las Vegas. Però, un cop superada la fase SONIMAG, la pregunta del “per a què” és obligada: pot tota aquesta tecnologia tan sexy ajudar-me a explicar millor les meves històries? Les pot fer immersives, participatives i que cadascú se’n pugui fer la seva?
"Tecnologies molt sexys, però sense un propòsit de relació estable. És la primera impressió que un té en entrar a l’ISE, el MWC i el CES de Las Vegas"
Això que pot semblar una fumada considerable resulta que és possible amb la tecnologia que disposem avui, i visitant l’estand del 3CAT al pavelló 5 de Fira Gran Via ho podem comprovar. Allà hi ha una mena de plató gegant -amb sala de realització en directe i tot- amb només un element al mig: una peixera transparent d’un m3 aproximadament plena d’aigua del Ter amb una sirena (l’ésser mitològic) a dins. Tot i que hi ha càmeres al voltant, el plató no està pensat per ser filmat i retransmès sinó que està pensat per ser viscut.
Si ens posem unes ulleres de realitat augmentada, podrem continuar veient la sirena dins la peixera i la gent que tenim al voltant, però deixarem d’estar en un plató i serem a sota l’aigua, al fons del mar, a casa de la sirena, envoltats de petxines, coralls i crancs. Arribem a un lloc idíl·lic que contrasta amb el món frenètic de la fira que acabem d’abandonar. No és un fons marí hiperrealista; té una estètica poligonal, de videojoc en la línia del Fortnite. Veiem altres escafandristes que, com nosaltres, són al fons marí.
Tot d’una, mirant amunt, veiem un vaixell enorme que solca el mar i que de passada hi va tirant tota mena de plàstics, que són objectes virtuals i alhora físics; un dels inflables de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92 es mou com boig pel plató colpejant de vegades als presents. Ens adonem que podem neutralitzar els plàstics picant de mans i generant un corrent de bombolles en la seva direcció. Només si entre tots eliminem els plàstics que hi ha al mar podrem salvar el paradís on viu la sirena que ara ha sortit de la peixera i suspesa a l’”aigua” canta una ària en directe. La història dura 10 minuts.
3Cat presenta a l'ISE un format experimental en realitat mixta per arribar al gran públic
— 3Cat Corporatiu (@3CatCorporatiu) January 30, 2024
L'espectacle en viu de La Fura dels Baus integra també realitat augmentada, videojoc i realització televisiva
➡️https://t.co/fsKLVDGi2I pic.twitter.com/hFDA0hg4LE
Quan saps que l’espectacle en el qual acabes de participar es diu La dona d’aigua i que ha estat creat per La Fura dels Baus les coses comencen a agafar sentit. De seguida t’adones que l’equip que ha participat en el projecte ha posat la tecnologia al servei d’una història i no a l’inrevés. Un format innovador en realitat mixta experimental pensat per oferir una experiència única i personal al participant (l’ensurt de l’inflable no me’l treu ningú) però alhora, i com que ho fa una tele, també pensat per al gran públic que pot veure l’experiència subjectiva d’un dels participants a la tele de casa.
En acabar, en Marc Sansa, un dels enginyers responsables del projecte per part de 3CAT, apuntava algunes de les aplicacions possibles d’aquestes tecnologies: ampliar una informació del telenotícies traslladant l’usuari al centre de la notícia, posar l’espectador al cotxe d’un pilot d'F1 o fer programes concurs amb tants participants com espectadors. De fet, d’aquesta darrera aplicació se’n va encarregar el Llucià Ferrer (que cada dia està més guapo) que va fer en directe, en participatiu i en immersiu una versió del seu Atrapa’m si pots.
Sansa també va dir “nosaltres només utilitzem la tecnologia per fer allò que sabem: explicar el que passa el món”. Carlus Padrissa, un dels directors de la Fura dels Baus ho reblava amb un magistral: “no té sentit que mirem el món per una pantalleta així -aquí ajuntava el polze d’una mà amb l’índex de l’altra i a l’inrevés-; el món és immersiu”.