El passat mes d’agost, en David Garrofé publicava un article a VIA empresa on es feia ressò de la inquietant situació de l’execució dels fons europeus Next Generation. Amb una visió molt crítica, Garrofé recordava l’endèmica incapacitat de les nostres administracions per digerir, processar i assignar amb èxit els recursos que venien d’Europa. Segons ell, en el període 2014 a 2020, Espanya va ser capaç d’executar només el 35% dels fons aprovats per Brusel.les. A la feixuga burocràcia europea s’afegia la lentitud i la complexitat pròpia de les nostres administracions. Garrofé era crític i pessimista amb l’aprofitament dels fons Next Generation, un autèntic Pla Marshall que Europa va dissenyar durant la pandèmia i que, amb els esdeveniments posteriors derivats de la guerra d’Ucraïna i el trencament de les cadenes de subministrament, són més necessaris que mai. El nou context internacional dibuixa un escenari d’hipercompetició tecnològica entre les dues superpotències (EEUU i Xina), una nova guerra freda que es dirimirà en sectors d’alta tecnologia. Ara, més que mai, cal reindustrialitzar Europa i dotar-la d’autonomia energètica, tecnològica i productiva per ser un actor encara rellevant en la nova globalització. Ens hi juguem la prosperitat i el manteniment dels estàndards democràtics i de qualitat de vida europeus. La Unió Europea sap que és ara o mai, i allibera aquests fons perquè (com estan fent EEUU i Xina) els destinem a actualitzar el nostre teixit productiu amb projectes d’alta tecnologia industrial.
Segons la CEOE (Confederación Española de Organizaciones Empresariales), el ritme d’execució dels fons és desesperadament lent. En algunes de les línies més estratègiques dels Next Generation (com els famosos PERTE -Projectes Estratègics de Recuperació i Transformació Econòmica), fins a l’estiu s’havien publicat i/o adjudicat inversions per valor de 6.654 milions d’euros (del total dels 33.118 milions d'euros assignats). És a dir, un 20% del total. La pròpia CEOE, que elabora rigorosos informes de seguiment, identifica com a principals problemes d’accés als fons l’excessiva atomització de les convocatòries, la manca d’idoneïtat per PIMEs (pels terminis d’algunes convocatòries o per la necessitat d’un co-finançament elevat), l’alta centralització del pla, i la manca d’agilitat administrativa. Tot plegat, correm el risc d’haver de retornar els diners, o de reeditar el famós “Pla E” del govern Zapatero, d’infaust record: gastar per generar activitat, sense buscar un increment de competitivitat real de l’economia. Valdria la pena monitoritzar no només el ritme de l’execució, sinó en què es destinen aquests fons. La CEOE esmenta explícitament projectes com “la renovació urbana de l’Avinguda de les Basíliques de l’Ajuntament de San Javier (Múrcia)”, com exemple de projectes que “malgrat redunden en pro de la ciutadania, no estan alineades amb l’essència dels fons de recuperació”. Malauradament, tinc la impressió que bona part d’aquests fons es destinaran a projectes prescindibles, guiats per prioritats electoralistes.
“Davant aquesta burocràcia asfixiant i preventiva, cal iniciativa i acció”
En innovació sabem que, per obtenir efectes transformadors en l’economia, cal activar projectes d’alt risc tecnològic, amb elevada qualitat científico-tècnica i elevat impacte en les cadenes de valors sectorials. Els incentius s’han de dissenyar amb un efecte multiplicador: idealment, per cada euro públic invertit, hauríem de ser capaços d’atreure 2-3 euros privats. Per això, els projectes han de tenir interès empresarial i situar-se en la frontera público-privada. Sabem també que, per afrontar projectes d’innovació, les velles estructures acostumades al dia a dia no solen ser eficients. A nivell d’empresa, diem que per gestionar la innovació disruptiva és millor crear unitats ad-hoc, separades del nucli de gestió convencional. En l’administració possiblement també és així: ¿pot l’administració tradicional, orientada al control, gestionar i alliberar de forma eficient i efectiva un flux brutal de recursos com signifiquen els Next Generation (140.000 milions d'euros)? Possiblement no. Malgrat la bona voluntat de molts responsables polítics (i potser davant la seva desesperació), probablement avui el gruix d’aquests fons es trobin encallats enmig de procediments administratius obsolets, i sotmesos a incomptables signatures d’interventors, advocats de l’estat, tècnics i gerents d’organismes públics, secretaris i subsecretaris, cada un dels quals es vol curar en salut i, davant el més mínim dubte en els projectes (projectes, d’altra banda, d’extrema complexitat tècnica), opten per no córrer riscos i paralitzar l’expedient. Els casos de corrupció de la darrera dècada estan massa propers, i ningú vol arriscar-se a validar un projecte que no acaba d’entendre. Davant aquesta burocràcia asfixiant i preventiva, cal iniciativa i acció. Els tempos reals de les empreses són uns altres: Ford ja ha renunciat a 106 milions d'euros de la seva participació en el PERTE d’automoció, i la implicació de Volkswagen perilla (amb el que això pot comportar per les inversions a Martorell).
La situació requeria la creació d’una agència amb professionals de molt alt nivell contractats amb l’objectiu específic de gestionar els fons
No entenc perquè el Govern central no va optar per la creació d’una agència d’innovació ex-novo, nodrida per uns centenars de professionals de molt alt nivell, contractats amb l’objectiu específic de gestionar els fons europeus per situar el país a l’avantguarda de la tecnologia i la competitivitat. Professionals que haurien d’haver estat formats intensivament en polítiques d’innovació, i ubicats en una agència amb procediments específics de gestió ràpida. Potser haguessin calgut reformes legislatives prèvies, però la situació ho requeria. Calia un organisme orientat al creixement, a la velocitat i a l’assumpció de riscos, enlloc de fer circular els fons europeus pels processos habituals, orientats al control i a la seguretat burocràtica. Els Next Generation eren un gran projecte complex, amb fites temporals molt exigents, que requeria una oficina de gestió molt professionalitzada, a l’estil d’uns jocs olímpics.
Una fàbrica dels semiconductors més avançats és com una central nuclear, amb necessitat intensiva d’espai i d’aigua de refrigeració. La voldríem a Catalunya?
Aviat tindrem les primeres evidències de l’impacte dels Next Generation. Aquest mes de novembre es publiquen les noves estadístiques d’R+D. Veurem... No obstant, la dificultat per utilitzar eficientment els fons europeus no són més que un altre símptoma de la paràlisi general que sembla envoltar-nos. Com va dir la professora Mariana Mazzucato (segurament l’economista líder en innovació), les administracions juguen un paper crític en la concepció i projecció a la societat de tecnologies transformadores. No hi ha països líders sense administracions líders. Però la societat ha d’estar preparada i ser exigent en innovació. El PERTE de semiconductors contempla la potencial atracció d’una fàbrica de xips electrònics. Això significa cofinançar les inversions d’alguna empresa multinacional que optés per instal·lar-se en territori espanyol. Una fàbrica dels semiconductors més avançats és com una central nuclear, amb necessitat intensiva d’espai i d’aigua de refrigeració. La voldríem a Catalunya? La manca d’acords per ampliar l’aeroport del Prat, el retard en el desplegament d’energies renovables, o el col·lapse circulatori permanent que viu Barcelona no són bons auguris de progrés pel futur. Potser, com a societat, necessitem un reset.