Alguna cosa no s'està fent bé quan tot i que la majoria de la gent es pensa que Espanya és receptor net dels fons europeus, la realitat és que s'ha passat de ser un estat receptor dels fons de solidaritat en uns 8.000 milions d'euros a ser un aportador net en més de 5.000 milions en el darrer període operatiu del 2014 al 2020. El misteri? Doncs que aquest pais només ha gastat el 35% dels fons aprovats per Brussel·les i ha deixat d'executar el 65% dels fons disponibles, segons es reconeixia el setembre del 2020. De fet, Espanya és el pais que més fons retorna de la UE. Un autèntic despropòsit tenint en compte les elevades taxes oficials d'atur i l'endarreriment endèmic en la inversió tant pública com privada en innovació.
Si volem esbrinar les causes penso que son prou evidents, i alhora tristes: uns marcs legals i operatius feixucs, molt burocratitzats i complexos de getionar per la majoria de mortals. Cal a més sumar a la complexitat europea, la de les nostres administracions que també hi posen una capa extra de requeriments innecessària amb un nivell de control per part dels organismes d'intervenció que espanta els propis gestors públics. Està clar que la malfiança creixent sobre els administrats i la voluntat de autoprotegir-se per part del funcionariat ha necrotitzat gran part de l'administració pública. Per acabar-ho d'adobar, tret de les zones territorials reconegudes com a zones objectiu 1 pel seu baix desenvolupament econòmic, la resta dels territoris, Catalunya al capdavant, només pot accedir a un 50% del cofinançament dels programes.
Amb aquest panorama històric d'incompliments i devolucions, afegim-hi ara els famosos i esperats fons de recuperació o Next Generation dissenyats per la UE
Podria explicar un munt d'anèdoctes de comunitats autònomes i d'alguns ministeris que directament renuncien a presentar projectes per manca d'idees o encara pitjor, per la mandra i/o desconeixement a l'hora gestionar-ho. Literalment allò del “nen no t'emboliquis” però en lloc de referir-se a la política, estem parlant de les palanques essencials de desenvolupament de la nostra economia i del benestar col.lectiu.
Amb aquest panorama històric d'incompliments i devolucions, afegim-hi ara els famosos i esperats fons de recuperació o Next Generation dissenyats per la UE per a que Europa fes un salt endavant en l'àmbit de la innovació, la sostenibilitat i la digitalització i deixés de perdre posicions respecte a la Xina i els EUA en el marc de la pandèmia del COVID. Estem parlant que només a Espanya li correspondrien inicialment uns 141.000 milions dels quals uns 70.000 milions serien en forma de crèdit, a executar en 4 anys. Ara sí, ens dèiem, Europa reacciona i ho vol fer ràpidament i bé com es va fer amb el Pla Marshall l'any 1947. Mirin, doncs la realitat està sent ben diferent, ni s'està fent ràpidament ni bé, i m'explicaré tot seguit.
En un primer moment i llegint la declaració de motius del programa Next Generation, semblava clar que es volien focalitzar aquests fons en programes transformadors de les economies regionals amb un fort protagonisme de les empreses per motivar-les a col·laborar entre elles i amb els organismes de recerca i innovació. També es proclamava que es posarien en marxa de forma imminent a principis de l'any 2020 i que es tindrien els criteris d'actuació en temps i forma. La realitat ha estat una altra. Desenes de consultores, bàsicament radicades a Madrid i amb bones connexions personals i professionals amb els polítics i tècnics de l'administració central, es postulaven com a úniques vies per aconseguir el preuat coneixement de com accedir als fons. A major confusió, major facturació, s'atrevien a dir en privat. Aquest desori funcional va afectar també a Catalunya i el govern català va crear el CORECO, un comitè de selecció de projectes estratègics que acabés presentant en un sol paquet tots els projectes catalans. Una bona iniciativa per animar a les empreses a identificar projectes col·laboratius d'impacte i on es van presentar més de 542 projectes molt interessants que implicaven a milers d'empreses que havien de mobilitzar uns 42.000 milions d'euros. D'aquests, el govern català el dia 2 de febrer del 2021, veient que el Ministeri d'Industria volia seleccionar-ne pocs però molt grans anomenats PERTE, va optar per seleccionar, reduir i compactar tots els que havia rebut per deixar-ne només 27. Calia doncs esperar a tindre clars els criteris de la convocatòria estatal per a presentar-los a Madrid.
Primer gran avís per a navegants: el Secretari General d'Indústria, Raúl Blanco, es va despenjar a l'endemà, el 3 de febrer del 2021, en unes declaracions públiques afirmant que el paquet presentat per la Generalitat era “electoralista” i per tant desqualificant tota la feina feta per molts empresaris, universitats i centres de recerca. El missatge era clar. El Govern Sánchez no deixaria aquesta cornucopia econòmica en mans de les comunitats autònomes ni es deixaria perdre els rèdits polítics del seu repartiment. El Next Generation seria un programa centralitzat en un 90% i deixaria als territoris decidir sobre un minso 10%. Això si, com que la capil·laritat d'aquests era imprescindible per arribar a les empreses i assolir la despesa esperada per Brussel·les, va garantir a ERC que “territorialitzaria” el 50% dels fons a canvi de l'aprovació dels pressupostos generals de l'estat. La realitat és que el Govern central dissenya i valida les convocatàries segons el seu criteri i Catalunya ha de contractar més de 400 tècnics per gestionar la paperassa i justificació d'aquest 50% . Mentrestant l'altre 40% de fons va a parar en projectes on el Ministeri creu oportú. Negoci de Roberto las Cabras.
La màquina de fer bitllets està desbocada i encara algú culpabilitza principalment a Rússia de la nostra inflació. I és que no hi ha més cec que el que no hi vol veure
El 26 de maig del 2022 , Brussel·les, després de rebre moltes queixes de diferents organismes, patronals, i comunitats autònomes, i veient l'evolució de les poques convocatòries i escàs pressupost disposat del Next Generation, exigeix al govern espanyol la participació activa dels territoris per dissenyar polítiques i programes. Al mateix temps veient que la recuperació econòmica espanyola està sent més petita i lenta del que s'esperava , incrementa els 141.000 milions d'euros amb 22.000 milions més. La màquina de fer bitllets està desbocada i encara algú culpabilitza principalment a Rússia de la nostra inflació. I és que no hi ha més cec que el que no hi vol veure.
La Ministra d'Afers Econòmics Nadia Calviño el 19 de juliol del 2022, veient-se molt presionada per Brussel·les i havent rebut una addenda econòmica que no sap com gastar, obre a les comunitats autònomes la possibilitat de presentar projectes propis, dels quals Catalunya n'ha presentat per un import superior als 2.000 milions d'euros, sense que a data d'avui tingui cap resposta.
Tot apunta que estem davant d'un nou Plan E del President Zapatero que es va dedicar el 2009 a generar despesa pública sense cap sentit per animar l'economia. Serveixi d'exemple la convocatòria del 28 de maig del 2021 adreçada als Ajuntaments per fer rehabilitacions d'habitatges i canviar enllumenats públics. Clars exemples d'objectius innovadors i transformadors de la nostra economia.
No cal ser cap profeta per veure com acabarà la festa: Una acumulació de devolucions dels fons europeus clàssics als que se sumaran els del Next Generation amb reduïts impactes en el creixement del PIB del pais, com a hores d'ara posen de manifest el Banc d'Espanya i l'Airef i amb una imperceptible transformació del nostre model econòmic. Mirin el que va fer l'agost del 2021 la Hisenda Pública deixant de publicar les dades sobre les transferències dels recursos del fons a les empreses. Nul·la transparència per por a la crítica i el descrèdit polític. Aconsello a qui li agradi seguir aquest tema que no dubti en anar a buscar els bons informes de seguiment de l'aplicació dels recursos que està fent la CEOE en el seu observatori on constata que el nivell d'execució actual és del 25%. Sobren comentaris.
Si en aquest pais parléssim menys dels pressupostos i més del retiment de comptes, probablement no patiríem tants problemes
Algún lector em podria retreure que no està gens bé denunciar les gestions d'altri sense fer propostes d'esmena i com que no costaria gaire fer-ho mínimament millor acabaré aquest article amb tres propostes concretes, ràpides i d'impacte
- Territorialitzar de veritat i urgentment els fons. Catalunya té grans projectes i capacitat d'execució
- Utilitzar la política fiscal i permetre deduccions fiscals a les empreses que facin projectes innovadors transformadors. Seria més ràpid, eficient i menys burocratitzat. Ja ho estan fent paisos com França, Dinamarca o Itàlia
- No utilitzar els fons com una eina de política electoral utilitzant-los per finalitats impròpies respecte al seu disseny original. Les necessàries actuacions en l'àmbit social s'han de finançar amb els PGE o els fons europeus expressament previstos.
Si en aquest pais parléssim menys dels pressupostos i més del retiment de comptes i d'acord amb això valoréssim els nostres governants i les seves polítiques, probablement no patiríem tant aquests problemes.