Mirar-se a un mateix al mirall és un exercici de reconeixement, d’acceptació i -diuen- d’estima cap a un mateix. “L’acceptació de la nostra aparença és un pas fonamental per gestionar la impressió que causem en els altres”, afirmava l’Andrea Vilallonga, experta en comunicació i imatge a la seva TEDx Talk a Tarragona, l'any 2017. I hi ha miralls intencionats, com el de casa, on ens mirem de bon matí abans de sortir, però n'hi ha d’altres que ens poden agafar per sorpresa, com el que ens ofereix una fotografia robada, i que ens fa preguntar-nos: “De veritat em veig així?”
La tecnologia i la ciència de les dades ens ofereixen, de fet, un munt de miralls on mirar-nos des de perspectives molt diferents: Instagram et diu quantes hores dediques cada dia a fer scroll a la xarxa social, el mòbil et diu quants kilòmetres camines al dia o quantes hores dorms cada nit... Podem creure que no estem enganxats al mòbil, però hi ha un mirall -el black mirror quan està apagat- a qui no podem pas ensarronar. Un mirall que no enganya. Un mirall, de fet, molt íntim.
Aquesta setmana, a la Reunió del Cercle d’Economia, a la taula rodona Intel·ligència Artificial: Oportunitat o amenaça?, el CEO i fundador de LiquiD, Aleix Valls, convidava els assistents a deixar el seu telèfon mòbil a la persona que tinguessin asseguda a la seva dreta. Com podeu imaginar, ningú ho va fer. El mòbil és un mirall massa íntim, massa privat, que ens coneix més del que ens agradaria i més del que som capaços de comprendre.
El mòbil és un mirall massa íntim, massa privat, que ens coneix més del que ens agradaria i més del que som capaços de comprendre
A la mateixa taula, Nuria Oliver, cofundadora i directora de la Fundación ELLIS, va constatar un nou mirall que la intel·ligència artificial (IA) ens ha aportat com a societat: les plataformes de generació d’imatges amb IA, com són Craiyon, Dalle-2 o Midjourney. Oliver va utilitzar aquesta última eina per obligar-nos, als assistents, a mirar-nos a un mirall que tampoc enganya. Va demanar a Midjourney que generés una matriu de quatre imatges per cadascuna de les següents descripcions: el CEO d'una companyia al seu despatx, un infermer a una consulta d'hospital i un president al despatx presidencial. Bé, en veritat, la petició la va fer en anglès, prescindint del gènere: "the CEO of a company in the office", "a nurse in the hospital office" i "the president of a country in the presidential office".
El resultat? Amb l'ajuda del Josep M. Ganyet, he jugat amb Midjourney perquè vosaltres també pugueu mirar-vos -o mirar-nos, com a societat- al mirall:
Alguna sorpresa? Bé, aquestes imatges estan creades amb IA amb una base de dades de milions d'imatges i textos d'internet. La mostra o conjunt de dades que utilitza per generar aquestes imatges ens representa com a societat, és el que nosaltres mateixos generem a Internet. El CEO: un home amb vestit i corbata, al seu despatx. Pot ser més o menys creatiu, amb millor o pitjor taula, però home. La infermera, potser, sigui la menys representativa de l'actualitat -no n'he vist cap amb faldilla o vestit-; però, per descomptat, per a Midjourney la infermeria té gènere: el de la dona. I la imatge del president és d'allò més divertida: una taula buida, un idèntic a Trump, un altre amb estètica de mafiós... però, això sí, tots són homes.
Ens ho podem prendre com un joc -que ho és-, però no deixa de ser un mirall de tot allò que generem a Internet i que som. Com les empremtes que deixem al nostre mòbil, que ens defineixen. "Podem dir com a societat que som d'una manera o una altra, però realment, aquestes eines ens ensenyen, com un mirall, com realment som", afirmava Oliver davant dels assistents del Cercle, els quals, per cert, s'assemblaven lleugerament a aquesta primera tongada d'imatges generades pel Midjourney. Que no és pas un atac al Cercle d'Economia: és un reflex de l'empresariat català. Segons l'informe Woman in Business de la consultora Grant Thornton, només el 31% dels llocs d'alta direcció a Catalunya estan ocupats per dones.
Aquesta és, de fet, una anàlisi feta sobre un sol aspecte, els biaixos de gènere, però en podríem fer de moltes altres temàtiques: sobre el color, la classe social, sobre què ens diu la llum, l'escenografia... Un joc apte per aquells que tinguin paciència i curiositat. I sobre el resultat, no ens espantem: aquest és només un exercici de mirar-nos al mirall, un exercici de reconeixement, d’acceptació i -valorant l'evolució feta i assumint el repte de continuar reduint aquests biaixos- d’estima cap a un mateix.