Un núvol negre

S’acosta un núvol negre que afectarà tota la humanitat. La frase pot servir per a la propera crisi econòmica, una nova pandèmia, l’emergència climàtica, la victòria de Trump a les eleccions o per a un article apocalíptic sobre com la intel·ligència artificial ens exterminarà. O això o un argument d’una novel·la de ciència-ficció. Quedem-nos en aquest darrer escenari i continuem imaginant.

Científics en diferents països del món s’adonen que algunes estrelles han desaparegut del cel nocturn de l’hemisferi nord. Comparteixen informació i corroboren la hipòtesi: un núvol de gas s’apropa a la Terra a una velocitat fabulosa. A partir d’aquí s’obren totes les incògnites. Arribarà a la Terra? Passarà de llarg? Què passarà amb l’atmosfera? I si bloqueja la llum del sol durant molt temps, què passarà amb el clima? Quines conseqüències econòmiques tindrà? Quines són les polítiques adequades per a cada escenari? Qui té accés i controla tota aquesta informació? Quin és el rol de les potències nuclears?

El paral·lelisme entre el temor a les intel·ligències alienígenes de mitjans del segle XX s’assembla molt als temors envers la IA del segle XXI

Aquest és precisament l’argument del llibre El núvol negre escrit per l’astrofísic Fred Hoyle l’any 1957. Que l’autor sigui un científic és rellevant; malgrat ser un relat de ciència-ficció és també un llibre de divulgació científica. La narració és sovint il·lustrada amb dibuixos, esquemes i raonaments que van més enllà de l’argument, amb conceptes fonamentals de física explicats de manera entenedora. Hoyle, Sir Fred Hoyle (1915 - 2001) va compaginar la seva feina d’astrofísic amb la d’escriptor. Brillant i polèmic alhora era un ferm defensor de la teoria de la panspèrmia, que proposa que la vida a la Terra hauria arribat via un meteorit. També era defensor d’un Univers estacionari, la teoria avui refutada que l’Univers no va tenir mai un origen i que sempre ha estat tal com el coneixem avui. Hoyle trobava ridícul que tingués un inici, tant, que en va batejar la teoria amb l’expressió burleta de “Big Bang” (gran pet).

El núvol negre, sense ser premonitòria, té molts punts de contacte amb l’actualitat, inclosa la presència d’una IA. No us en faré espòilers, però el paral·lelisme entre el temor a les intel·ligències alienígenes de mitjans del segle XX s’assembla molt als temors envers la IA del segle XXI. Recorda a Yuval Harari quan qualifica la IA de “alien intel·ligence”, que tant pot voler dir “intel·ligència estranya” com “intel·ligència alienígena”. El qualificatiu està buscat segurament per a fer por i vendre més llibres i entrevistes.

Els paral·lelismes no acaben aquí. Tant en l’escenari que planteja Núvol negre —finals de la dècada del 1950— com en l’actual —el de la IA— el paper dels tecnòlegs és fonamental i xoca sovint amb el dels polítics que veuen com el poder de la tecnologia es confronta amb el de la democràcia. També són crítics els fluxos d’informació: qui té tota la informació sobre el núvol —o la IA—, com, quan i fins on s’explica a la societat i qui en controla el relat. I finalment el rol de les superpotències, que el 1957 ja eren nuclears: davant d’una amenaça global es miren de reüll i les decisions que prenen són locals. Sona a un dia qualsevol de titulars sobre tecnologia.

Tant en l’escenari que planteja Núvol negre com en l’actual —el de la IA— el paper dels tecnòlegs és fonamental i xoca sovint amb el dels polítics

Totes aquestes similituds també ens remeten al projecte Manhattan de desenvolupament de la bomba atòmica, ara tan popular gràcies a la pel·lícula Oppenheimer. Petit espòiler: a la novel·la d'Hoyle científics i militars d’una de les potències també construeixen una mena de ciutat-laboratori secreta en un lloc lluny de tot per a tenir tota la informació possible sobre el núvol abans que els rivals.

I el que passa a continuació et sorprendrà.

PS: Ja us vaig dir que aquest estiu procuraria ser una mica milionari.