OTAN: la fi de l’almoina

La notícia de la reunió de l’OTAN a Madrid ha passat sense pena ni glòria en els mitjans internacionals. A Espanya la propaganda desplegada pels mitjans del Règim -és a dir, gairebé tota- ha estat espectacular. I d’una gran utilitat. Jo crec -no ho sé, però m’ho imagino- que el tracte proposat per Espanya -l’Estat, vull dir tots, govern i oposició- a l’OTAN ha consistit en un intercanvi del tipus: “Ja que he de doblar la despesa en defensa, organitza el show a Espanya. No us defraudarem”. L’opinió pública ho ha acceptat perquè les gotes amargues anaven en terròs de sucre. O algú es pensa que la fatxenderia del públic espanyol ha desaparegut? “Hem de pagar més, però som un soci tan important que resulta que es reuneixen a casa nostra!”. Vull dir que l’aprovació de l’increment de despesa en defensa fins a arribar al 2% del PIB al llarg dels proper anys està ara garantit al Parlament espanyol governi qui governi.

I volen que els digui una cosa? Que això és el que tocava. Espanya porta vivint de l’almoineta de tothom massa decennis i ha de començar a complir amb les seves responsabilitats. Estar a l’OTAN és necessari i, per Espanya, obligatori. Per diverses raons. Una és que en cas d’agressió no podríem defensar-nos. Però la més important, per a mi, és que mentre Espanya pertanyi a organismes supranacionals anirem millor. Espanya necessita estar supervisada. I amb les coses de defensa no s’hi juga.

Espanya porta vivint de l’almoineta de tothom massa decennis i ha de començar a complir amb les seves responsabilitats

Total, que els aliats, amb necessitat de finançament degut a la guerra d’Ucraïna, han dit que ja era hora que alguns dels membres deixessin de tenir la barra que demostren. Per què? Perquè l’OTAN és com una assegurança. I si vols que, en cas de necessitat, et cobreixi els danys, has de pagar la quota. Mirin la contribució a defensa dels membres actuals, a data 2021 (% del PIB): Dades extretes de l’OTAN

Maca Espanya, no? Però n’hi ha d’altres que, a la vista del que ha succeït a Ucraïna, hauran de fer-s’ho mirar. El vici adolescent de pensar que es pot agafar el cotxe del pare (Estats Units) quan es necessita i que, per afegitó, el dipòsit està sempre ple, s’ha acabat.

I els diré una cosa. Anem-nos acostumant a gastar allò que generem. Els trets dels propers anys aniran per aquí. Fins ara hem pretès tenir drets socials (i de defensa) d’estètica germànica amb esforç d’estètica llatinoamericana. Hem anat prometent a Europa que milloraríem, però no ha estat el cas. Alguns economistes auguren dues velocitats per a Europa. Però no pas polítiques com fins ara, sinó econòmiques -països ben governats versus països mal governats-. I si Espanya vol treure pit i no reconèixer que és un país de segona, s’hauran de fer retallades pressupostàries. I reformes a fons. Mirin qui paga la festa a la Unió Europea.

Contribució neta al pressupost de la UE en el període 2000-2018 (milers de milions d’euros). En positiu la quantitat rebuda neta, en negatiu la quantitat aportada neta. Atenció a Itàlia, amb la que sempre ens volem arrambar. Dades extretes d’EUROSTAT

Motius per l’alegria? Tots. S’imaginen si no fóssim membres ni de la UE ni de l’OTAN?