Amb aquest embolic de la titlla, si l'hem de posar o no de la Reial Acadèmia, vaig molt perdut. Igual que quan sento a molts contertulians i polítics en general. Parlen i parlen. Repeteixen i repeteixen quatre conceptes, al servei de fonts o directrius partidistes, més que no pas interpreten dades contrastades de l'economia i de les coses. Per exemple, ara que està oberta en canal, sobre l'operació Catalunya; o sobre el cas del Barça i dels àrbitres; o quan insulten a l'empresariat en general i a alguns empresaris en particular; o quan analitzen la inflació. Jo entenc l'opinió pública com una aportació tranquil·la i reposada d'idees de tothom. Escoltant-se. Rebatent-se. Discrepant. Aportant-se i millorant-se mútuament. Sigui a través d'un diari digital, com aquest, d'una televisió o un programa de ràdio, d'un tuit o de qualsevol altra xarxa social.
Ara que el contuberni polític/ judicial/mediàtic -d'alguns partits, d'alguns jutges i d'alguns mitjans de comunicació- s'està acabant d'esclarir i apareixen els noms, les funcions, els contactes i les intencions de cadascú dels protagonistes per enfonsar les opcions legítimes d'uns grups polítics que representaven democràticament a una part de la ciutadania, veiem com una senzilla titlla o un diminut accent canvien efectivament el sentit de tot. A conseqüència d'això, el paisatge després de la batalla -em corregeixo: en mig de la batalla- ha forçat el tancament d'empreses viables o de bancs ben gestionats, la desaparició de patrimonis dignament guanyats, la pèrdua de talent valuós i del prestigi de moltes persones que s'han creuat en un mal moment amb un leviatan assassí. Pobres diables, els perjudicats. Com recuperaran tot allò que han perdut? Qui se'n farà càrrec? De quina manera purgaran els causants de la malifeta en mig d'aquest embolic d'interessos d'autoprotecció?
El Barça, per exemple
És greu que un club de futbol compri serveis d'un àrbitre que forma part del comitè tècnic de la professió i deixi de tenir relacions amb ell un cop acaben les seves funcions en aquest organisme. El mateix passa amb els jutges que mantenen relacions contractuals amb organismes, empreses, esdeveniments. Les assessories poden ser molt amples, fins allà on les incompatibilitats ho permetin, però no cal pensar que aquest àrbitre contractat estigués en condicions d'oferir al Barça garanties de bons resultats. És difícil concebre que algun brètol cregués que un club que el 2019 facturava més de mil milions d'euros depengués de les gestions d'un exàrbitre per fer que la pilota entrés més vegades a la porteria contrària que a la pròpia. Un nyap d'aquestes característiques és clar que s'ha d'esbrinar el que va succeir i judicialitzar-lo, cercant els responsables.
Un nyap d'aquestes característiques és clar que s'ha d'esbrinar el que va succeir i judicialitzar-lo, cercant els responsables
Com estan despatxant el tema la majoria dels mitjans? Llenya al Barça: "S'han de destituir als membres de totes les juntes"; "invalidar tots els trofeus obtinguts"; "fer-lo baixar a segona"; -són frases textuals recollides als mitjans-. Amb tantes dades i estadístiques que es manegen els informadors esportius, poques anàlisis hem vist sobre l'acció efectiva de l'assessor en els resultats dels partits durant el període de vigència del contracte, o sobre el paper del club. Ans al contrari, poc o gens respecte a la presumpció d'innocència dels actors, poc o gens deixar que vagi transcorrent tranquil el temps de la justícia per aclarir-ho tot. Condemnat i a segona. No és normal que aquest club sigui tan dolent com perquè al llarg de la seva història s'hagin processat tants presidents -i fins i tot un d'ells hagi sigut executat sense que se sàpiga on jeu el seu cos-, i la resta dels clubs, tan bons. Què ens pot afegir Roger Vinton d'aquesta fòbia i mala llet històrica a Espanya contra el Barça?
Els empresaris, per exemple
Ni tots són sants ni tots dimonis. Els empresaris són un pilar de la societat, com els treballadors, els governants, els jutges, els funcionaris o qualsevol altra posició social. Pensar en un món en el que no existissin és figurar un escenari sense un alguns dels personatges principals. Són indispensables en la generació de riquesa i d'innovació dins la configuració social dels darrers 250 anys. Què es guanya insultant-los, desacreditar-los? Qualificar-los a tots d'avars, com a l'obra de Molière, és el mateix que dir que tots els treballadors són ganduls, o els polítics, uns aprofitats, o els jutges, tots corruptes. Una altra cosa és analitzar aspectes determinats que s'han de desterrar o són millorables, com el cas d'una empresa que després d'haver-se fet gran al país se'n va a un altre on pagarà menys impostos; fins i tot és just treballar per canviar el rol de l'empresariat. Ara bé, les societats avancen, amb els defectes i les virtuts de tots els seus membres, a cop d'informació oberta, debat i consens; mai de crits, d'insults o insidies. Moure's aguditzant els estereotips negatius condueix a un populisme cada cop més barat i consolida una societat mesquina. Depèn d'una titlla, depèn d'un accent.
Les societats avancen, amb els defectes i les virtuts de tots els seus membres, a cop d'informació oberta, debat i consens; mai de crits, d'insults o insidies
La inflació, per exemple
La Inflació és una figura econòmica que es dibuixa a conseqüència de molts factors. Uns pocs són capaços d'anunciar-la; la majoria se la troba a sobre i la pateix intensament mentre dura, sobretot els més febles; i després els economistes l'expliquen, no saps lo bé que l'expliquen... Ara en vivim una. Malgrat els esforços públics del govern d'esquerres per reduir-ne l'impacte, n'hi ha molts que el culpen de la crisi. Clar que els governs han d'assumir tot el que passa al seu mandat, però s'ha de distingir: a) quines polítiques diferencials desenvolupen en aquests casos respecte a altres governs de distinta ideologia; b) quines mesures apliquen; c) quins impactes repercuteixen en cada col·lectiu social; c) quins resultats s'obtenen al país en general; c) com queda el deute públic; i d) com es podria millorar. Analitzant l'opinió publicada, tres quartes parts es decanta per obviar aquestes preguntes elementals, utilitzant, en canvi, missatges gruixuts, molt sovint grollers, insults i desqualificacions. On condueix aquesta via? Malauradament, al no-debat públic, a degradar la vida pública… Tot això repercuteix en la qualitat de la democràcia i en darrera instància representa un sobrecost que repercuteix en altres serveis que no es podran proporcionar.
Operació Catalunya. Barça. Insults a l'empresariat. Culpar al govern de tot. Distints escenaris de la degradació pública. Els ingredients? La corrupció i les corrupteles; la persecució del contrincant; la utilització dels càrrecs públics al servei particular; la manipulació dels tres poders en favor de causes partidistes o personals; l'acusació contra els mantres de cada període, el Barça, per exemple; l'insult, com a instrument de debat públic... Tots aquests ingredients generen una part important de la improductivitat, el gran mal del país. Entre 1995 i 2018, la productivitat per hora treballada a l'Estat espanyol va augmentar el 17,5%, mentre a la UE ho va fer més del doble, en concret el 37,1%, segons el BBVA. El més trist és que depenent d'una titlla, depenent d'un accent, en aquestes condicions, Aquil·les mai avantatjarà a la tortuga, com deia la paradoxa de Zenón d'Elea al segle cinquè aC.