Quan passi aquest hivern suau que estem vivint i arribi la primavera es compliran dos anys des que Joan Laporta Estruch presideix -en una segona etapa- el FC Barcelona. L’home que va prometre una nova primavera als socis, un cop superada l’època de tenebres producte de la gestió demencial de Josep Maria Bartomeu Floreta. Tot sembla indicar, però, que l’aniversari no servirà per celebrar que el club està sortint de la crisi més profunda de la seva història -exceptuant la de 1908, quan encara no era “més que un club”- sinó que estarà coronat pel vertigen d’unes finances que, lluny de millorar, semblen perpetuar-se en el forat negre que va deixar l’anterior president.
A Laporta se li va perdonar la sortida de Messi del club quan semblava que la continuïtat estava feta. Algun dia caldria parlar d’aquest fet tan lamentable que podríem definir com la sublimació de la incompetència màxima per les dues parts que havien de seure a negociar. En altres paraules, com ha de ser de nefasta una negociació perquè acabin perdent els dos bàndols en qüestió. Entre el cèlebre burofax de Messi i la seva sortida efectiva de l’entitat blaugrana van passar exactament dotze mesos que haurien d’haver servit per dissenyar alguna operació que hagués permès de renovar-lo.
Entre el cèlebre burofax de Messi i la seva sortida efectiva de l’entitat blaugrana van passar exactament dotze mesos
Però ningú no va moure un dit. Quan Laporta va agafar les regnes del club, tothom va confiar en la seva proverbial baraca perquè fos capaç de retenir l’astre argentí. I ell confiava en el contracte amb CVC, tot i que probablement no havia entès el seu veritable contingut. Aquesta carta sota la màniga en la qual descansaven les esperances del president va quedar esmicolada, de cop, quan la gent del club amb coneixements financers va poder analitzar el contracte amb el fons d’inversió i van ser conscients que l’operació CVC era econòmicament ruïnosa. I aquí es va acabar tot.
Vint-i-un anys de trajectòria barcelonista del millor jugador de la història tallats de soca-rel per manca de capacitat, tant dels rectors del club com de Messi i la seva família, incapaços tots plegats de valorar en la seva justa mesura els beneficis de la continuïtat de l’argentí a les files barcelonistes.
Passat el mal tràngol de la marxa de Messi, de Laporta esperàvem sobretot una cosa: que reduís el nivell de despeses desbocat que existia fins a la seva arribada i amb això poder començar a fer rendible el club per iniciar un procés de reducció del deute. En vista de la situació global, que aconseguís augmentar els ingressos no era una prioritat financera i quedava per a una segona etapa. La realitat és que ja podem dir que no s’han complert les expectatives, perquè de manera inversemblant les despeses del club han continuat creixent, mentre que els ingressos romanen estancats, de manera que el forat de les pèrdues continua fent-se gros i amenaça de devorar el club sencer.
De reduir el deute, se’n parla poc... De fet, els plans de la junta de Laporta impliquen duplicar el passiu (de 1.500 milions d’euros a 3.000 milions) per tal d’aixecar l’Espai Barça, aquella infraestructura que havia de fer ploure manà i que ja comença a ser un indret més mitològic que real.
Des del punt de vista purament comptable, ara per ara, ens trobem en un escenari dominat per dues circumstàncies clau: per un costat la venda de patrimoni i l’avançament d’ingressos, un fenomen també conegut com “les palanques”, i per un altre l’empitjorament del compte de resultats ordinari de l’entitat. Si amb Bartomeu el club va arribar al caire del precipici, amb Laporta no ens n’hem allunyat ni un mil·límetre, amb l’agreujant que els anys van passant i les cames comencen a fer figa.
L’Espai Barça sempre s’ha considerat una gran solució que pot permetre el club incrementar de manera significativa els seus ingressos, però al mateix temps es pot convertir en la soga que acabi d’escanyar l’economia blaugrana, per portar-lo a la fallida definitiva. Una obra gegantina que un club que ara és pobre difícilment es podrà permetre sense posar en risc la seva naturalesa intrínseca.
No hi ha finançament, però les obres avancen. La queixalada sobre la tercera graderia que mostra avui el Camp Nou -aquella mateixa grada que va aixecar Núñez sota l’impuls del Mundial d’Espanya 1982- també pren la forma de metàfora de la situació del club, talment com unes sabates foradades, i ens fa venir a la memòria l’impuls motivador que va sentir el president Enric Llaudet Ponsa quan, el febrer del 1966, ell mateix va agafar un martell pneumàtic per encetar l’enderrocament de l’estadi de Les Corts en vista que no aconseguien ofertes per aquell solar que havia costat gairebé una dècada requalificar.
No hi ha finançament, però les obres avancen
Un gest per pujar la moral de la tropa, com dient, “les dificultats no ens aturaran”; més o menys com ara, quan Laporta està enderrocant la tercera graderia en un moment en què encara ni tan sols es disposa dels diners per tirar endavant l’Espai Barça. I per tot això, el trasllat imminent a Montjuïc sembla inevitable. Tot apunta que serà una excursió traumàtica en la qual molts abonats es quedaran pel camí, en el sentit que renunciaran a pujar a la muntanya olímpica.
És probable que la imatge que transmeti el Lluís Companys sigui la d’un estadi ple de turistes, més encara que el Camp Nou actual, perquè a ells tant els fa anar aquí o allà, perquè, al cap i a la fi, serà un cop a la vida. Un altre dany col·lateral de la gestió de Bartomeu és aquell descampat vergonyós que hi ha a l’altra banda de l’Estadi, és a dir, la parcel·la on un dia s’aixecava el magnífic Miniestadi. Aquí, la realitat ens permet d’esbossar una altra metàfora, com és comparar el forat d’Arístides Maillol amb aquella expressió tan nunyista que deia “han deixat el club com un solar”.
Per cert, atesa la situació crítica del Barça, no resultaria possible estudiar una requalificació dels terrenys del Mini Estadi per destinar-los a promoció immobiliària i així cancel·lar part del deute que ens asfixia? I és que el tabú de la venda de patrimoni ja s’ha esquerdat quan el club ha decidit vendre el 49% d’algunes societats que fins ara li pertanyien en exclusiva. Tant per tant...
Per altra banda, sembla inexplicable que la secció de bàsquet de l’entitat blaugrana continuï disputant els seus partits al vell i envellit Palau Blaugrana, tenint l’opció d’anar a una seu de luxe i amb més capacitat com és el Palau Sant Jordi, a Montjuïc. Aquest trasllat sí que seria del tot raonable. La realitat és que qualsevol barcelonista que es preocupi per la integritat del club ha de viure constantment amb l’ai al cor. L’últim motiu de turment per al soci compromès és veure com els rectors de l’entitat han decidit enderrocar la cinquantenària pista de gel, allà on juga la secció d’hoquei. Diuen que buscaran una ubicació alternativa per a la secció en alguna pista de nova planta, però un no pot evitar preguntar-se si no serà un moviment per posar el punt final a la vida de la secció, com ja va fer l’expresident Rosell amb la de beisbol. Al cap i a la fi, com que el soci cada cop valora menys aquestes coses...
I si l’àmbit patrimonial i econòmic és depriment, la parcel·la esportiva no dona tampoc esperances per ser optimista. El president Laporta va fitxar Xavi a contracor, perquè el de Terrassa havia estat alineat amb el rival electoral, Víctor Font Manté, i això és una cosa que el tarannà tribal de Laporta no perdona.
Ja comença a ser observable a les xarxes socials com els soldadets de plom de la Junta han començat una discreta cacera sobre Xavi per tenir-lo madur per quan convingui fer-lo fora. Més enllà de fílies i fòbies, el cert és que l’actual ocupant de la banqueta del Barça està tenint un paper no gaire lluït com a gestor del primer equip, un fet que l’allunya anys llum de ser el pretès clon de Pep Guardiola que molts anhelaven.
Si l’àmbit patrimonial i econòmic és depriment, la parcel·la esportiva no dona tampoc esperances per ser optimistes
Els seus errors són de principiant -de fet, ho és- i no és perdonable el seu amor irracional per un producte defectuós com és Dembélé o la seva incapacitat per treure de la circulació els més veterans de la plantilla, quan aquesta necessitat és un clam a l’entorn blaugrana. Que porti com a segon a entrenador el seu germà Òscar, batejat com a Òscar Klopp per la saviesa popular, no ajuda gaire a prendre-se’l seriosament.
Amb tot, el futbol en general és un negoci ben estrany i no totes les mancances són exclusives del Barça. En aquest circ mundial, qui posa tota la infraestructura -estadis, jugadors, aficionats- són els clubs i la majora d’ells acaben perdent diners al final de l’exercici. No ens deixem emmirallar pels focs artificials del Mundial, una anomalia festiva dins del dia a dia de les competicions.
La realitat més propera del Barça, l’ecosistema on viu, és una competició estatal sense gaire interès, amb estadis que difícilment s’omplen (menys del 60% d’assistència la temporada passada), drets de televisió a la baixa i un màxim rival que controla els principals mitjans de comunicació i que té llicència per fer trampes de manera sistemàtica. Potser Florentino Pérez està molt satisfet de com controla mitjans i estaments futbolístics (des dels àrbitres, fins als comitès, passant pels gestors del VAR), però no és prou intel·ligent per veure que les cartes marcades del seu equip deterioren la competició i desincentiven els seguidors en general.
Aquí cal fer notar una de les ineficiències del sistema: si sembla prou evident que un dels equips que forma part de la competició fa trampes de manera sistemàtica i, com a resultat d’aquestes pràctiques, n’acaba traient un rendiment en forma de títols, com és que els seus rivals no baden boca? Per ser més precisos, a Can Barça les queixes i plors duren uns pocs dies després de cada barrabassada del Madrid, però després tot torna a la normalitat, com si res no hagués passat. Sembla que l’únic que compta és que la roda continuï girant, encara que estigui del tot boteruda.
La conclusió clara que es pot treure de la situació que viu avui l’entitat blaugrana és que les generacions actuals no valoren el llegat que han rebut dels seus ancestres a cap nivell; perquè el que diem per al Barça és aplicable a la ciutat i al país. Institucions que han superat dictadures i el maltractament institucional de caràcter secular, ara corren el risc de desaparèixer o de deformar-se horriblement davant la passivitat dels qui les haurien de defensar.
La conclusió clara que es pot treure de la situació que viu avui l’entitat blaugrana és que les generacions actuals no valoren el llegat que han rebut dels seus ancestres
El Barça ha superat els cent vint anys d'història i tot just ara sembla que la seva sort i el seu futur importi ben poc als seus seguidors, traïdors a la memòria de Gamper i de tots els altres que van ajudar a construir aquesta gran institució. Després mirarem amb enveja el patrimoni històric i cultural de països del nord -molt més respectuosos amb el seu passat ancestral- sense recordar que tot allò que ells tenen nosaltres també ho vam tenir, però ho vam deixar perdre entre una indolència i una passivitat impossibles de justificar.