El 10 de març de l'any 2000, l'índex tecnològic NASDAQ va arribar al seu màxim històric: 5048 punts. Pocs anys abans, el 1995, el Govern dels Estats Units va liberalitzar l'ús comercial d'una invenció que, fins aleshores havia estat utilitzada exclusivament per comunicacions entre centres científics: Internet. Les immenses oportunitats de negoci que aquesta tecnologia oferia van generar una allau de noves empreses, una onada massiva de finançament privat, i una propulsió a l'estratosfera del valor de les accions, en el que el director de la Reserva Federal americana, Alan Greenspan, va definir el 1996 com "exuberància irracional". La història va acabar en una implosió negativa de la bombolla i una caiguda en picat de les cotitzacions. El NASDAQ va perdre el 70% del seu valor en dos anys. Mai més ha arribat als nivells del 2000.
Internet va generar un cicle de sobre expectatives en el mercat financer, que es va reescalfar en excés. El que va venir despès no va ser més que l'avantsala d'una nova crisi. Els bancs centrals, temorosos d'una recessió, van inundar de liquiditat els mercats. Començava la dècada prodigiosa (2001-2008). Però aquesta liquiditat va crear noves bombolles: productes financers especulatius i sector immobiliari desorbitat. Lehman Brothers esclata al setembre del 2008 i genera la gran recessió dels darrers anys. La resposta política, erràtica, es tradueix en receptes d'extrema austeritat en els comptes públics. Austeritat mal entesa en la perifèria europea, que aniquila fonts d'avantatge competitiu com són l'educació i la inversió estratègica en R D. La incapacitat dels líders d'entendre la realitat deriva en anuncis de brots verds, en la intervenció europea dels comptes públics dels estats del Sud, i en una fictícia recuperació basada en estructures low-cost i ocupació escassa i precària. La manca de talent polític a Europa deriva en profunda crisi social i realimenta la crisi política. El Brexit és la darrera i trista evidència d'aquest bucle autodestructiu.
El relat de la història és el relat d'un desacoblament entre forces netament positives (l'increïble desenvolupament tecnològic dels darrers anys, amb les oportunitats que genera) i forces negatives (la incapacitat política de gestionar aquest canvi de paradigma, accelerar els mecanismes de creació de riquesa, i distribuir-la eficientment). No som capaços d'interpretar els canvis en els fonaments econòmics, i el sistema es comporta erràticament. Però els canvis són profunds, i de tendència positiva.
Tanmateix, els primers indicis del nou paradigma emergent, de forma tímida i gairebé imperceptible, estan sorgint arreu. El debat sobre la Renda Bàsica Universal (RBU) ha arribat per quedar-se. Com va passar durant la Gran Depressió del 1930, que va obrir el debat per un embrió de seguretat social als Estats Units, quan la pobresa extrema afectava el 50% de la població americana. Com aleshores amb la cobertura sanitària o educativa universal, ara la RBU sembla quelcom irreal i inabastable.
No obstant això, moltes coses estan passant. A la ciutat de Dauphin (Canadà), ja es va portar a terme un experiment als anys 70, en oferir una renda bàsica a tots els seus ciutadans. Les conclusions van ser netament positives: es va reduir pràcticament a zero la pobresa, els treballadors no van caure en la temptació de deixar de treballar (doncs la renda bàsica només els garantia la cobertura dels seus mínims vitals), però sí que es va detectar una major predisposició a assumir riscos (emprendre, innovar o canviar de feina) en tenir, precisament, aquests mínims coberts. Sorprenentment, la RBU semblava estimular l'emprenedoria i la innovació! Avui s'estén el consens (a dretes i esquerres) sobre aquest instrument. Per les esquerres, significa un emblemàtic mecanisme de distribució de la riquesa, i per les dretes més lliberals, una oportunitat de responsabilitzar a l'individu de l'autogestió d'aquests recursos (que poden comportar la reducció de despesa pública en costoses i ineficients xarxes assistencials). Sorprenentment, el American Enterprise Institute, un think-tank conservador americà, ha demanat una RBU de 13.000 de dòlars garantida per tots els americans. Projectes pilot s'estan portant a terme actualment a Silicon Valley, Holanda i Finlàndia.
No podem caure en populismes: ara és impossible. Oferir, per exemple, una RBU de 10.000 euros a cada català significaria una despesa pública de 75.000 milions d'euros (aprox. tres vegades el pressupost de la Generalitat). Això no obstant, les bases són positives (canvi tecnològic exponencial, sense precedents), el concepte és atractiu (avançar cap a una societat més emprenedora, més lliure i més igualitària), i en el llarg termini, és tècnicament factible (la tecnologia, tècnicament, pot crear un món d'abundància). Ara ens toca, com a societat, lluitar per aquesta utopia. Cal recuperar l'estratègia europea marcada, precisament, amb l'emergència d'internet, a principis dels 2000: "Esdevenir l'economia basada en coneixement més competitiva del món" i centrar esforços en allò que ho pot fer possible: segons el Fons Monetari Internacional, cada euro públic invertit en recerca aplicada a la indústria reverteix en 12,5 euros de creixement del PIB al mig termini. Crear un país ric basat en coneixement i transformar l'estructura social mitjançant nous enfocaments radicalment innovadors. Canviar el paradigma. Aquest és el veritable camí del futur.
Internet va generar un cicle de sobre expectatives en el mercat financer, que es va reescalfar en excés. El que va venir despès no va ser més que l'avantsala d'una nova crisi. Els bancs centrals, temorosos d'una recessió, van inundar de liquiditat els mercats. Començava la dècada prodigiosa (2001-2008). Però aquesta liquiditat va crear noves bombolles: productes financers especulatius i sector immobiliari desorbitat. Lehman Brothers esclata al setembre del 2008 i genera la gran recessió dels darrers anys. La resposta política, erràtica, es tradueix en receptes d'extrema austeritat en els comptes públics. Austeritat mal entesa en la perifèria europea, que aniquila fonts d'avantatge competitiu com són l'educació i la inversió estratègica en R D. La incapacitat dels líders d'entendre la realitat deriva en anuncis de brots verds, en la intervenció europea dels comptes públics dels estats del Sud, i en una fictícia recuperació basada en estructures low-cost i ocupació escassa i precària. La manca de talent polític a Europa deriva en profunda crisi social i realimenta la crisi política. El Brexit és la darrera i trista evidència d'aquest bucle autodestructiu.
El relat de la història és el relat d'un desacoblament entre forces netament positives (l'increïble desenvolupament tecnològic dels darrers anys, amb les oportunitats que genera) i forces negatives (la incapacitat política de gestionar aquest canvi de paradigma, accelerar els mecanismes de creació de riquesa, i distribuir-la eficientment). No som capaços d'interpretar els canvis en els fonaments econòmics, i el sistema es comporta erràticament. Però els canvis són profunds, i de tendència positiva.
Tanmateix, els primers indicis del nou paradigma emergent, de forma tímida i gairebé imperceptible, estan sorgint arreu. El debat sobre la Renda Bàsica Universal (RBU) ha arribat per quedar-se. Com va passar durant la Gran Depressió del 1930, que va obrir el debat per un embrió de seguretat social als Estats Units, quan la pobresa extrema afectava el 50% de la població americana. Com aleshores amb la cobertura sanitària o educativa universal, ara la RBU sembla quelcom irreal i inabastable.
No obstant això, moltes coses estan passant. A la ciutat de Dauphin (Canadà), ja es va portar a terme un experiment als anys 70, en oferir una renda bàsica a tots els seus ciutadans. Les conclusions van ser netament positives: es va reduir pràcticament a zero la pobresa, els treballadors no van caure en la temptació de deixar de treballar (doncs la renda bàsica només els garantia la cobertura dels seus mínims vitals), però sí que es va detectar una major predisposició a assumir riscos (emprendre, innovar o canviar de feina) en tenir, precisament, aquests mínims coberts. Sorprenentment, la RBU semblava estimular l'emprenedoria i la innovació! Avui s'estén el consens (a dretes i esquerres) sobre aquest instrument. Per les esquerres, significa un emblemàtic mecanisme de distribució de la riquesa, i per les dretes més lliberals, una oportunitat de responsabilitzar a l'individu de l'autogestió d'aquests recursos (que poden comportar la reducció de despesa pública en costoses i ineficients xarxes assistencials). Sorprenentment, el American Enterprise Institute, un think-tank conservador americà, ha demanat una RBU de 13.000 de dòlars garantida per tots els americans. Projectes pilot s'estan portant a terme actualment a Silicon Valley, Holanda i Finlàndia.
No podem caure en populismes: ara és impossible. Oferir, per exemple, una RBU de 10.000 euros a cada català significaria una despesa pública de 75.000 milions d'euros (aprox. tres vegades el pressupost de la Generalitat). Això no obstant, les bases són positives (canvi tecnològic exponencial, sense precedents), el concepte és atractiu (avançar cap a una societat més emprenedora, més lliure i més igualitària), i en el llarg termini, és tècnicament factible (la tecnologia, tècnicament, pot crear un món d'abundància). Ara ens toca, com a societat, lluitar per aquesta utopia. Cal recuperar l'estratègia europea marcada, precisament, amb l'emergència d'internet, a principis dels 2000: "Esdevenir l'economia basada en coneixement més competitiva del món" i centrar esforços en allò que ho pot fer possible: segons el Fons Monetari Internacional, cada euro públic invertit en recerca aplicada a la indústria reverteix en 12,5 euros de creixement del PIB al mig termini. Crear un país ric basat en coneixement i transformar l'estructura social mitjançant nous enfocaments radicalment innovadors. Canviar el paradigma. Aquest és el veritable camí del futur.
Subscriu-te de franc a VIA Empresa i rebràs al teu correu les nostres millors històries, reportatges i entrevistes, a més d’altres avantatges exclusius per a subscriptors.
Abans d'enviar-nos les teves dades llegeix la següent informació INFORMACIÓ BÀSICA SOBRE PROTECCIÓ DE DADES Responsable del tractament: TOTMEDIA COMUNICACIÓ, S.L. Finalitat del tractament: Atendre les sol·licituds d'informació que els usuaris d'aquest formulari ens enviïn. Legitimació: Consentiment de l'interessat en enviar-nos el formulari amb les seves dades. Destinataris: El personal, la direcció de l'empesa i els prestadors de serveis necessaris per complir amb les nostres obligacions. No cedirem les seves dades a tercers. Drets que l'assisteixen: Té dret a accedir, rectificar i/o suprimir les seves dades, així com altres drets, com s'explica detalladament a la política de privacitat, dirigint-se a privacitat@totmedia.cat. Informació addicional: Per a més informació consultin la política de privacitat.