Tot parlant de l’empresa catalana, sorprenen dos fets: la seva mida, certament petita, però també la seva falta d’antiguitat. Només sortir del país podrem trobar empreses, establiments o botigues amb una molt més llarga i venerable història. No només a països que considerem tradicionalistes, sinó a qualsevol part d’Amèrica o d’Austràlia -és a dir, del Nou Món-. Què ho fa, que això sigui així?
Una possible raó podria ser que la mida fos causada per l’escassa ambició de projecció. Per un comportament que podríem qualificar d’individualisme avar. Deixi-m’ho caricaturitzar. En la majoria de casos, si l’empresa dona per viure molt bé i poder-li comprar el pis a la filla -o al gendre, que ve a ser la mateixa cosa-, ja n’hi ha prou.
En termes generals, i entre nosaltres, l’empresa ha de donar suficient per satisfer un cert hedonisme -encara que el fet sembli contradictori amb treballar hores i hores-. Un cop arribats a aquest llindar, per què vull més? No existeix aquí, diguem-ho així, una ambició de grandeur, de fer les coses grans pel simple fet de pretendre un creixement que es projecti més enllà del nostre entorn, de la nostra existència, dels mateixos límits temporals. No parlo de simple vocació de fatxenda -que no té per què ser incompatible- sinó d’una grandesa de projecció, també de l’esperit, que ens faria molt de bé col·lectivament.
La resta de la societat catalana ja s’encarrega que els negocis d’altri no creixin massa
Val a dir, en descàrrega dels que així actuen, que la resta de la societat catalana ja s’encarrega que els negocis d’altri no creixin massa -un dels esports preferits, en qualsevol negociació, consisteix a calcular el que guanya l’altra, en lloc de limitar-se als mateixos afers-. El tema és complex i s’hi barregen raons diverses, segur. Però el resultat final és que quan es planteja una operació d’envergadura la gent et mira com si fossis boig, com si estiguessis fora de lloc -cosa que, probablement, és cert-. Una vegada, fa anys, en una reunió informal, parlant sobre el tema, el president Jordi Pujol em va dir: “És que el país és petit”. Jo li vaig respondre: “No, president. Països petits ho són Suïssa, Holanda o Bèlgica. No som pas un país petit. Nosaltres el que som és un país restret”.
Més enllà d'aquesta manca de vocació de créixer s’afegeix -perquè ens complementem com tap per carabassa- una nul·la voluntat de col·laboració amb tercers. Col·laborar és, també, saber delegar. I implica renúncia. Assumir que un altre farà coses; i que les farà de manera diferent a com les duríem a terme nosaltres. Però el català és desconfiat. La figura del masover encara està molt viva en les empreses mitjanes i petites del territori. Jo l’he observada. A voltes la imatge és patètica. El que fa de gerent -que pels estàndards internacionals no ho és, ja que té les competències capades- sembla, més aviat, el gos que vigila la finca. Probablement, l’amo es veu reflectit en els altres i tem accions poc transparents? Qui ho sap.
L'empresari català mitjà no és prou bon directiu
Aquest fet porta que les empreses catalanes difícilment estiguin participades per tercers, mentre els fundadors hi romanen. Perquè el fet implica estar fiscalitzat. I aquí em temo que l’empresari català mitjà no és prou bon directiu, i no vol que un tercer hi fiqui el nas. Ni, remotament, li ve de gust haver de rendir comptes a un accionista que, encara que sigui minoritari, és contemplat com un intrús nouvingut que no va fundar l’empresa i que ha arribat per posar l’antic amo en un compromís. La nostra cultura no ens habitua a assumir que cal rendir explicacions, sempre, de les accions que un duu a terme. No només a persones jeràrquicament superiors, sinó entre iguals i, també, a aquells que depenen de nosaltres. L’orgull mediterrani no ens prepara per aquesta mena d’actes que, pel que sembla, exigeixen una humilitat que ens neguiteja.