L’aeroport de Doha, que és per on s’acostuma a arribar a Qatar, fa la mateixa pinta dels altres aeroports de països rics amb tics de gestió absoluta -Hong Kong o Singapur-. El control és total. Impol·lutes infraestructures on res no es desvia del que està establert i planificat. I és que la vigilància sobre les vies d’entrada i de sortida, sobre tot aquell individu que hi circula, ha esdevingut l’obsessió de Qatar. Aquest sembla ser el lema nacional: un país sota control. Tot està vigilat. No sempre fou així.
Ningú podia haver previst que un atemptat a Sarajevo seria l’espurna que provocaria el canvi geoestratègic més important, extens i ràpid de l’època contemporània: la desarticulació de l’Imperi Austrohongarès i la desaparició de l’Imperi Otomà. De Doha estant, aquest és el fet més significatiu: el territori va deixar d’estar comandat des d’Istanbul el 1916. Encara que havia estat sotmès al sultanat de Bahrain eren els turcs els qui capitanejaven tot aquell territori, indirectament. La dependència de Qatar dels Otomans era de segon nivell. Perquè no és més que una petita península -una tercera part de Catalunya- endinsada al Golf Pèrsic. A només 200 km d’Iran. Un bocí de terra que vivia de les caravanes que morien allí i embarcaven els seus productes als ports de l’est per així abandonar l’Orient Pròxim i endinsar-se a l’Orient Llunyà a través de Pèrsia. Tot plegat, misèria secular. Perquè el territori no dona per a més. De fet, no dona per a res. La terra és erma. La calor esdevé insuportable a l’estiu, amb temperatures que superen els cinquanta graus.
Ningú podia haver previst que un atemptat a Sarajevo seria l'espurna que provocaria el canvi geoestratègic més important, extens i ràpid de l'època contemporània
És així, arran l’anorreament de l’Imperi Otomà, com Qatar va entrar en el domini del protectorat britànic. Se li va encarregar al Regne Unit l’administració de tot aquell territori que havia quedat despenjat dels otomans de cop i volta (els actuals estats de Síria, Iran, Iraq, Jordània, Israel i Líban). Però en el cas de la península d’Aràbia específicament -la porció de l’Orient Mitjà que queda fora del Creixent Fèrtil- els britànics van preferir impulsar la unificació i l’establiment d’una dinastia donant suport a un líder tribal anomenat Ibn Saud.
Thomas Edward Lawrence va organitzar un considerable terrabastall del qual se’n poden fer una petita idea si miren el film Lawrence d’Aràbia. Qatar, Kuwait, els Emirats Àrabs Units i Bahrain ja havien signat acords de protectorat individuals amb els britànics -el Iemen ja n’era colònia-. Aquests territoris, que formen geogràficament part de la península d’Aràbia, van quedar desenganxats de la unificació, i aquesta és una pedra a la sandàlia saudita que encara fa nosa i és motiu d’incomoditats intermitents, ja que pensen -com alguns poca-soltes espanyols ho fan respecte de Portugal- que la península va quedar esguerrada.
Als anys quaranta es va descobrir gas i petroli a Qatar -de fet, a tota la península d’Aràbia-. No cal dir que es va començar a entreveure una certa sortida a l’econòmicament pobre i petitíssim país de Qatar. Per tal de copsar les dimensions del tema han de pensar que la principal economia de la població sedentària -que vivia a la costa, ja que a l’interior no hi ha res a fer- era la recol·lecció de perles. Explotar les noves fonts de riquesa, doncs, va implicar haver d’importar tecnologia i coneixement de les empreses occidentals. És així que es van anar incorporant al país moltíssims expatriats dels quals parlarem un altre dia. El fet és que es va anar tirant fins que, arran del canvi d’estratègia de Gran Bretanya respecte a l’Orient Pròxim i al Nord d’Àfrica, Qatar va obtenir la independència dels britànics el 1971. El 1972 va haver-hi un cop d’estat incruent i va agafar el poder la família Al Thani, una antiga tribu de la regió. Els Al Thani són els que governen actualment el país, cosa que vol dir gestionar les enormes fonts de riquesa petroliera que surten del territori.
Actualment, a Qatar hi viuen unes 2.900.000 persones de les quals només una mica més del 10% són qatarians
A partir d’aquell moment, el creixement econòmic ha estat espectacular i les dades actuals fan voltar el cap. Actualment, a Qatar hi viuen unes 2.900.000 persones de les quals només una mica més del 10% són qatarians. La renda per càpita és de més de 60.000 dòlars -el doble que la nostra-. La situació és immillorable: molts ingressos i pocs a repartir. De totes les monarquies del Golf, Qatar és l’estat més ric. Això ha portat a una sèrie d’hàbits i costums que res tenen a veure amb la tradició transhumant dels habitants que havien poblat tota la península d’Aràbia. El país es defineix com una monarquia semiconstitucional i a la pràctica és una monarquia absolutista. Això vol dir que l’estil de govern no desentona amb el dels altres països de cultura àrab. El sistema legal beu de les fonts de la Sharia encara que té alguns tocs, pocs, dels codis civils europeus. La poligàmia està permesa als mascles. La religió oficial és l’Islam. I pels temes mercantils i comercials es nota la influència britànica que, a més dels voluminosos endolls elèctrics, van deixar la Common Law que, quan es tracta de regular negocis internacionals, és d’una innegable utilitat.
El país s’ha anat obrint de manera poruga -sovint fent dos passos endavant i un cap enrere- per la qual cosa estem davant d’una indubtable societat musulmana, molt conservadora i molt rica. Aquest fet comporta, sovint, algunes contradiccions que posen el sistema a prova -un sistema en el qual es troba immers, per raons mercantils, també Occident-. La celebració de la Copa del Món n’és una. Durant les setmanes vinents anirem veient alguns dels aspectes més rellevants del país: l’estil de vida, l’economia i, només faltaria, la Copa del Món. De moment cal quedar-se amb la imatge d’un país ric al qual, de moment, no se li veu aturador; sinó tot el contrari. Cosa que no podem dir dels seus veïns. I és que la font principal d’ingressos és el gas natural. I això ja ens dona pistes.