Em molesta quan alguns homes afirmen ser self-made men. Aquesta etiqueta s’utilitza sovint per distingir aquells que han heretat una fortuna familiar o que han comptat amb el suport d’un patrimoni que els ha permès prosperar d’aquells qui, partint d’uns orígens humils, han hagut de guanyar-se el camí cap a l’èxit o l’abundància econòmica. Si bé els segons han mostrat un major esforç per trobar-se al lloc on es troben, la il·lusió de la concepció d’”haver-se fet a si mateixos” no deixa de ser injusta per baixos o difícils que hagin estat els seus orígens. Hi va haver un moment on les persones que podien descriure’s com a membres d’aquest grup presumien d’aquesta característica, i eren reconeguts pels altres com algú que, gràcies al seu esforç, sacrifici i valentia, s’ha guanyat allò que té i que, per tant, n’és indubtablement mereixedor. Però fa uns anys que aquest concepte grinyola, i és que malgrat el seu ús original, aquesta idea perjudica greument la concepció contemporània del mèrit, el treball i, sobretot, la justícia social.
Tot el que fem sempre es troba connectat o bé amb les persones que ens envolten o bé amb el nostre entorn
Per començar, ningú ha fet mai res sol. Tot el que fem sempre es troba connectat o bé amb les persones que ens envolten o bé amb el nostre entorn. A més, tot el que creem de manera autònoma ha estat après en algun moment, fet que fa que ja no es parteixi mai del no-res, sinó d’una circumstància inicial on, com a mínim, hem adquirit alguna cosa d’algú altre. Creure que el mèrit de què es té ara mateix és únicament gràcies a l’empenta i la presa de riscos personal no només és il·lusori; també és injust amb aquelles persones que, al llarg d’aquesta trajectòria, han contribuït a l’èxit i la prosperitat de qui s’anomena a si mateix sota aquesta façana del self-made. Tot mèrit és el resultat d’una suma d’esforços i sacrificis que no sempre són visibles o reconeguts. Quan una persona s’endú un reconeixement, sempre hi ha altres persones (família, equip professional o amics) al darrere que l’ha fet possible: assistint en tasques rutinàries, donant suport en els moments de nervis o estrès o amb consells sobre com actuar o reaccionar davant de circumstàncies adverses. En l’èxit sempre hi participen moltes més persones que les que solem reconèixer.
Quan una persona s’anomena “fet a si mateix”, en realitat el que està obviant és tota aquesta feina de rereguarda, i menysvalorant tot i tothom que contribuït en fer-ho possible. Per això, quan sento la paraula self-made men no només penso en la profunda arrogància que té al darrere, sinó també en la ignorància del que realment es depèn de la feina de les altres persones i de l’entorn. Sense una persona que assumeixi la neteja de la casa, l’educació de les criatures, la preparació de tots els documents o l’estima i el suport per mantenir la calma, no hi ha èxit viable. És més, hi ha casos més extrems on considerar que tot l’èxit està fet per un sol home invisibilitza una realitat flamant: els sacrificis que moltes persones han fet, voluntàriament o involuntària, per la seva causa. La gran quantitat de persones que treballen en situacions extremes, les nits sense dormir per tenir-ho tot preparat l'endemà al matí o les hores que han deixat de gaudir amb les seves famílies per dedicar-les a la feina son obviades, invisibilitzades i menyspreades quan afirmen que aquest home, sol i únicament pel seu esforç i vàlua personal, ha aconseguit.
Les noves generacions ja no estan interessades en grans herois de l’economia o de la política que aixequen imperis
L’era dels Grans Homes ha caigut. Ens trobem a la fi de la “marca personal”. Les noves generacions ja no estan interessades en grans herois de l’economia o de la política que aixequen Imperis en nom de si mateixos, sinó en aquelles persones que, des del seu abast i camp, posen el seu gra de sorra en causes que consideren importants: la fi de les desigualtats, el canvi climàtic o la lluita per un món més just. Els líders, més enllà de buscar perfils més diversos i plurals, han d’evolucionar cap a rols més orgànics, on la seva posició en l’entramat organitzatiu respongui a les seves tasques i no a la seva vàlua personal. Que siguin persones capaces d’inspirar i proveir d’estratègies d’èxit a l’articulació de grans projectes en nom del bé comú. Que quan veiem una persona d’èxit entenguem que al seu costat hi ha moltes persones que fan que la seva tasca sigui lloable. Comencem a dir “quin equip més bo” té aquesta persona o “quina bona feina que fan, tots junts”. Estic segura que si valorem molt més que el cap de paller començarem a valorar no només les petites tasques, sinó també augmentarem la voluntat de compromís i orgull de grup, que en última instància enalteix, creix i construeix organitzacions més fortes.