Aquestes setmanes he tingut l'ocasió de coincidir en diferents esdeveniments relacionats amb la recerca i la transferència de coneixement i tecnologia. Primer va ser el Node UPF, la setmana de la transferència de tecnologia, i el Fòrum Econòmic i Social d'aquesta. Fa pocs dies també el Cercle d'Economia, amb motiu de la commemoració dels 65 anys del discurs de Jaume Vicens Vives, va fer palès la necessitat de la recerca i el seu impacte en la nostra societat. I aquests esdeveniments van coincidir amb el Barcelona Deep Tech Summit i el 3r Fòrum d'inversió en deep tech, amb més de 1.300 assistents, que han pogut conèixer 50 projectes de start-ups deep tech de diferents àmbits. De fet, el gran repte del Summit és accelerar l'arribada de la tecnologia deep tech al mercat.
La recerca i la transferència de coneixement i la tecnologia, la seva connexió amb el mercat i, per tant, la seva capacitat d'impactar competitivament es presenten com a àmbits clau per al desenvolupament econòmic i social d'un país, i la coincidència d'aquest tipus d'esdeveniments i tants altres demostren la voluntat del país de posar focus, de treballar-hi i de trobar els espais a casa nostra per continuar creixent en aquest àmbit. A Catalunya partim d'una base potent: hem desenvolupat un munt d'iniciatives encaminades a fer realitat aquesta corretja de transmissió clau entre recerca, recerca aplicada, coneixement i transferència tecnològica i coneixement al mercat. Exposem algunes dades per situar-nos.
Segons un informe publicat per l'ACUP, l'Associació Catalana de les Universitats Públiques, l'any 2020, les universitats públiques catalanes produeixen el 0,6% de la ciència mundial, una xifra que es troba en creixement constant (creixement de més del 70% en el període 2000-2007). En relació amb el PIB i la població, la producció científica catalana es troba al mateix nivell que la del Japó, Alemanya o Itàlia i clarament per damunt de la seva participació en la comunitat científica. Una dada especialment significativa que recull l'estudi és l'eficiència de les universitats catalanes en la producció científica. De fet, les universitats públiques de Catalunya ocupen les primeres posicions a escala estatal i se situen per damunt de la mitjana europea en publicacions per investigador i en funció dels recursos disponibles.
"Les universitats públiques catalanes produeixen el 0,6% de la ciència mundial"
Comptem amb els centres de recerca de Catalunya, els centres CERCA: més de 41 centres, més de 9.000 recercaires, més de 120 spin-off creades, amb una captació espectacular a l'Estat de fons competitius... I en aquest marc, també destaca el BIST, que agrupa a 7 dels centres de recerca més competitius de Catalunya a escala internacional, entre ells l'ICFO, el Centre Genòmica o el de Biomedicina; tots ells d'alt impacte. O el mateix Barcelona Supercomputing Center com una de les infraestructures de recerca i tecnologia cabdal que fa molts anys que treballa al servei de la recerca i de la transferència de la seva tecnologia i coneixement.
I en general tots coneixem les famoses OTRI, Unitats de transferència de coneixement i tecnologia a les universitats. Per l'altre cantó, pel que fa als centres de transferència de tecnologia i coneixement a Catalunya, tenim l'associació TECNIO, CIDAI o tants altres impulsats per les mateixes universitats, o Eurecat que neix de la fusió de diferents centres de transferència de tecnologia sectorials i/o territorials i que avui cada cop té un paper més rellevant, amb més de 700 professionals vinculats, 181 patents o més de 200 projectes de recerca.
Altres iniciatives en aquesta línia són els doctorats industrials amb més de 10 anys en marxa, més de 900 projectes, més de 315 tesis defensades i 600 institucions i empreses relacionades.
A priori amb aquesta descripció feta sembla que tenim un bon punt de partida, i segurament és així, però des de la perspectiva del dia a dia de l'empresa, o com a directiu, i d'acord amb la meva experiència, realment aquestes iniciatives arriben a uns pocs, o en àmbits molt determinats. Moltes empreses i directius desconeixen i estan lluny de les universitats, de la recerca i de la transferència de tecnologia.
El professor Xavier Ferràs en un debat fa més d'un any en aquest mateix diari assenyalava que les universitats actualment premien les publicacions científiques dels seus professors, però no els casos de transferència. "Els incentius no s'orienten cap a les transferències i, per tant, els professors tampoc ho fan", afirmava.
Segurament aquest fet, juntament amb estructures de transferència més pensades des de la mateixa universitat, burocràtiques i lentes, i no des de la necessitat de l'empresa, impedeixen garantir aquest flux necessari. A l'empresa li cal velocitat per resoldre els seus reptes i guanyar competitivitat, i a la universitat li està costant adaptar-se.
Fa molt temps que en parlem i en el nostre entorn no acabem de trobar la solució. En altres entorns com l'anglosaxó, especialment als Estats Units l'han trobat amb èxit palès, o en cultures europees més properes com l'Alemanya amb sistemes d'innovació i transferència molt lligats a l'empresa també. Sembla que no ens cal reinventar res, simplement adaptar exemples propers i d'èxit, però si ens cal de manera urgent fer-ho, perquè ens hi va la competitivitat del país.