Els governs de tot el món destinen milers de milions a estimular la recerca en universitats i centres científics de tots els àmbits del coneixement: des de les matemàtiques fonamentals a les biociències; de la computació i la microelectrònica a l’antropologia, o de la física del cosmos a la paleoarqueología. La ciència progressa en infinitat de camps gràcies a l’impuls decidit dels governs. La intenció d’aquest esforç és aconseguir que les persones entenguem millor els fenòmens naturals, socials i culturals que regulen l’entorn on vivim. I, que d’aquest coneixement, fem un món millor. L’objectiu de les polítiques científiques és la creació de coneixement. L’aplicació pràctica d’aquest coneixement en l’entorn econòmic i social (la seva conversió en “coneixement pragmàtic” o “tecnologia”) és el que s’ha vingut a conèixer com a “transferència tecnològica”.
La missió de les universitats és generar i difondre coneixement. Es genera coneixement mitjançant la recerca, i es difon mitjançant l’educació i la transferència a la societat. La transferència ha estat anomenada “tercera missió” de la universitat (entenent que les missions primigènies són investigar i educar). Potser per aquest fet, sovint la transferència ha quedat com un apèndix de la resta. Malgrat tot, els agents socials, experts i líders empresarials, i fins i tot els propis acadèmics, coincideixen en que la transferència tecnològica és clau per desenvolupar societats pròsperes i competitives. A Catalunya s’ha desenvolupat un sistema científic d’excel·lència, i d’elevada eficiència en l’ús dels recursos. El sistema de recerca a Catalunya s’estructura sobre el conjunt de les universitats, els centres de recerca (els 42 centres de la Xarxa CERCA) i algunes infraestructures emblemàtiques com el Barcelona Supercomputing Center, o el Sincrotró Alba. El sistema universitari públic dona servei a més de 150.000 estudiants. Segons el darrer l’Informe d’Indicadors de Recerca i Innovació de les Universitats Públiques Catalanes (ACUP), aquestes van generar un total de 17.366 publicacions científiques el 2018, fetes per més de 8.000 investigadors a temps complert, i van atreure 282 MEUR de fons de recerca competitius i no competitius. El sistema universitari i científic té una considerable massa crítica. Catalunya és, indubtablement, un dels grans hubs científics del Sud d’Europa.
Comparativa: el conjunt de les universitats públiques catalanes registra una mitjana de 100 patents anuals quan IBM en sol·licita 9.000 en aquest mateix període
La transferència tecnològica s’expressa mitjançant registre de patents, els contractes de recerca sota demanda d’agents exteriors, o la creació d’empreses de base tecnològica. En aquest àmbit, els indicadors són notablement més dèbils. Entre 2014 i 2018, el conjunt d’universitats públiques catalanes van sol·licitar 447 patents (unes 100 per any). Les comparatives en brut no són vàlides, però per tenir un ordre de magnitud, l’empresa líder global en patents (IBM) registra unes 9.000 per any. Intel, Apple, Microsoft o Volkswagen generen unes 2.000 patents anuals. Quant a emprenedoria, si al 2014 hi havia 107 empreses actives, de base tecnològica, sorgides de les universitats públiques catalanes; al 2018 hi havia 137 (un increment net de només 30 startups de base científica en 5 anys -moltes d’elles en fase embrionària-). En Pere Condom, segurament el millor expert en transferència tecnològica del país, fa un inventari d’unes 300 startups de base tecnològica sorgides d’universitats, centres de recerca i hospitals. Una realitat que comença a consolidar-se, després de 20 anys de construcció de l’ecosistema, però que encara és fràgil. Finalment, el 2018, els ingressos provinents del sector privat a les universitats públiques catalanes van ser només de 58,8 MEUR (fonamentalment, en contractes de recerca).
És preocupant que una economia com la catalana, líder en recerca d’excel·lència, generi unicorns que no sorgeixin d’aquesta potència investigadora
Aquests indicadors són minsos per la potència de la ciència a Catalunya, i per l’esforç públic esmerçat. La Generalitat de Catalunya destina més de 500 MEUR anuals a universitats i centres de recerca. Segons l’IDESCAT, a Catalunya hi ha més de 25.000 investigadors, tècnics i personal de suport fent tasques d’R+D a l’administració pública i a les universitats. És indubtable l’èxit i l’eficiència científica dels mateixos. És conegut que Catalunya publica el 1% de la ciència mundial sent només el 0,1% aproximat de la població mundial. L’efecte multiplicador científic també és indubtable: només Israel, Suïssa o Holanda estan per davant de Catalunya en atracció de fons de recerca ERC (European Research Council) per milió d’habitants. Tanmateix, aquests són fons de recerca atrets per fer més recerca. No tindrem un sistema de recerca madur fins que aquesta involucri a les empreses. I, en innovació (conversió del coneixement en resultats econòmics i socials), estem molt enrere: la inversió en R+D sobre PIB de l’economia catalana és només del 1,6% (al nivell de 2008: no hem progressat en 14 anys), els indicadors d’innovació situen a Catalunya a tercera divisió europea, i és preocupant que una economia com la catalana, líder en recerca d’excel·lència, generi unicorns (empreses valorades en més de 1.000 MEUR) que no sorgeixin d’aquesta potència investigadora (unicorns com Glovo, Travelperk o Wallbox).
Què podríem fer per millorar la transferència tecnològica i que aquesta excel·lència en recerca arribi a les empreses?
- En primer lloc, no obsessionar-nos. El concepte de “transferència” és inherentment ineficient (“primer investigo i després busco aplicacions a la recerca”), i pertany a una concepció obsoleta de la innovació. El procés lineal de R+D+I (investigo-desenvolupo-innovo) no és sistemàtic, i es dona només ocasionalment. No tota la investigació és “transferible”, ni tota la innovació ve de la recerca. La investigació (generar coneixement) i la innovació (aplicar coneixement per guanyar avantatges competitius) són fenòmens relacionats, però no lineals, com molt bé explica el professor Esteve Almirall el seu fabulós article “La Paradoxa Europea i Catalana”. La transferència tecnològica és terriblement lenta i ineficient, i només una part molt petita del que s’investiga té aplicacions reals de mercat. Segons en Pere Condom i Josep Llarch (2006), a EEUU es precisaven 100 milions de dòlars en recerca per generar una spin-off, i 5 milions per generar una patent. I, segons estudis més recents (Bloom, 2020), obtenir noves idees disruptives en recerca és cada cop més costós (per exemple, el nombre d’investigadors per mantenir la cursa dels semiconductors -la famosa “Llei de Moore”- és 18 vegades superior avui que al 1970). En un sistema petit com el nostre, la conclusió és clara: no transformarem l’economia en base a transferència tecnològica. No arribarem a cap economia del coneixement sobre la palanca de la “transferència”.
- Dit això, no podem renunciar a millorar la transferència fins el límit del possible. El nostre sistema de recerca prioritza de forma absoluta l’obtenció de resultats científics (i la seva publicació) per sobre de la seva aplicació. Un investigador o professor universitari promocionarà únicament si té publicacions d’impacte acadèmic, reconegudes en els circuits internacionals de recerca i avaluades per altres acadèmics. El treball amb empreses no comporta pràcticament cap factor de mèrit per les acreditacions de recerca, que condicionen les promocions a professor titular o catedràtic. Ningú serà premi Nobel treballant de forma cooperativa amb empreses: els incentius acadèmics es troben al despatx, a la pissarra o al laboratori, no als contractes empresarials. Cal donar més pes en la carrera acadèmica als treballs aplicats. Cal que els professors que transfereixin tinguin incentius personals a fer-ho (obtinguin retorns econòmics del valor que generen). Cal reforçar i professionalitzar les oficines de transferència. I cal liberalitzar el procés: les incomptables traves administratives i legals a la participació d’universitats i professors en el capital de les startups o en la participació en projectes empresarials són pròpies d’una administració antiga, coercitiva i preventiva (“d’entrada, no es pot fer”), enlloc d’una administració moderna i oberta. Estem parlant de canvis normatius (en el fons, de lideratge polític). Però, si la universitat és incapaç de canviar des de dintre, es pot induir el canvi des de fora (sistema d’incentius externs): Catalunya va ser pionera amb el seu 1er Pla d’Innovació (2001-2004), liderat per l’Eugeni Terré, on es van seleccionar grups de recerca universitaris amb tecnologies diferencials i amb voluntat de transferència, i es van establir plans de comercialització de la tecnologia finançats pel Departament d’Indústria (antiga Xarxa IT, avui la renovada TECNIO). En el seu moment, més de la meitat de la transferència tecnològica catalana passava per TECNIO. Cal impulsar decididament aquests tipus d’instruments, fomentant la competència entre grups de recerca i creant una marca d’excel.lència també en recerca consorciada amb la indústria.
- Per últim (i el més important): Constatar que la innovació és un fet empresarial. Només millorarem significativament la transferència universitària actuant sobre les empreses, activant els sistemes de demanda. I això es fa estimulant els projectes d’R+D empresarial, actuant des de la política industrial. Els ecosistemes líders desenvolupen potents polítiques de recerca industrial. Tekes, l’agència d’innovació finlandesa, compta amb una mitja de 500 MEUR anuals per co-finançar projectes empresarials d’alt risc tecnològic. En aquests projectes, es subcontracten sistemàticament universitats i centres de recerca. Aquestes polítiques han estat absents a Catalunya, que s’ha obsessionat en transferir tecnologia des de la força bruta de la recerca, enlloc de fer-ho des de l’activació de la demanda industrial. Del total de l’esforç en R+D+I de la Generalitat, només el 3% es destina a polítiques de demanda (estímul de l’R+D empresarial).
Conclusió: Catalunya té un ecosistema de recerca d’excel·lència i alta eficiència. Que cal protegir i potenciar. Però l’enfocament tradicional de les polítiques R+D+I és incorrecte. No podem generar sobreexpectatives: no canviarem la base competitiva de l’economia catalana mitjançant la transferència de coneixement des dels centres de recerca. És necessari definir un nou sistema d’incentius a les universitats i als centres de recerca, perquè la cooperació amb empreses no sigui purament residual. Però, per sobre de tot, cal estimular la recerca industrial, amb instruments de suport i finançament específics, per aconseguir que les empreses, des de la demanda, absorbeixin el coneixement generat a la recerca i el converteixin en avantatges competitius i llocs de treball de qualitat.