Un dels aspectes que més em sorprenen, fruit de viure llargues estades a l'estranger i de tenir amistats de diferents cultures, és la visió que tenen de Catalunya i, també, de la resta d'Espanya. I no parlaré de política, sinó de les impressions i estereotips sobre el nostre estil de vida. És comú que quan estableixes vincles amb persones d'altres països, gran part de les converses girin al voltant de com és el nostre dia a dia, l'oci, la cultura, les relacions, els vincles, el menjar, diverses curiositats i... la feina.
"Quina sort que tens, Gemma, de viure al costat de la platja, treballar amb un còctel a la mà, poder fer llargues migdiades durant el dia i que les nits s'allarguin", s’esplaiava amb humor una amiga belga fa poques setmanes, després de retrobar-nos un cap de setmana a la ciutat comtal per recordar "vells temps" mentre observàvem la capital catalana des del mar a sobre d'una golondrina i envoltades de turistes coreans que fotografiaven cada racó. Pocs minuts després, l'amiga tenia curiositat per aprofundir en què consistia el fenomen de la siesta, un terme que havien estudiat recentment a classes de castellà, i que volia saber exactament "la fórmula perfecta i la duració ideal".
Amb humor i, potser certa ironia, li vaig respondre que a vegades pot fer mesos que una servidora -i crec que també molts lectors- no veu la platja, mentre viu el dia a dia frenètic a l'Eixample barceloní, entre bicicletes, riders, turistes, i un ritme que defuig del concepte de slow life. Encara més, li vaig comentar que redactar un article amb una copa de més no és fàcil i gens recomanable i que la migdiada ideal no la recordo des de l'època del confinament, en què la vida es va capgirar per a tothom i es va aturar. Això sí, vam aprofundir amb el model laboral català i europeu i d'aquí certes reflexions que m’han portat a preguntar-me seriosament: com és la vida més enllà de les 19 h a Catalunya?
La resposta és que depèn de cada professió. Si respon un alt directiu de Banc Sabadell, possiblement explicarà que “sobreviu” entre jornades maratonianes després de la partida de ping-pong amb el BBVA dels últims dies. O, una metgessa, després d’una guàrdia de 24 h frenètica, et dirà que l’últim que vol és allargar la nit. I que tant de bo s’eliminessin les guàrdies, perquè, sincerament: “fa 24 hores seguides que treballo, vols que t’operi?”. A l’altra banda, potser hi haurà un operari d’una fàbrica que aprofita per fer hores extres perquè les remuneren doble i que l’ajuda a fer un “coixí per les vacances”. I, a l’extrem oposat, els que s’aventuren amb la jornada laboral de 4 dies i que “els ha canviat la vida”.
"Què està succeint? Qui no s'ha trobat que ha començat a treballar a les 8 h del matí i són les 19 h de la tarda, mentre es fa fosc, i li queda una llarga llista de tasques per fer que necessiten resposta immediata?"
Cada professió és un món, com també cadascú -de forma individual- afronta el dia a dia laboral. Per aquest motiu, el que més m’ha cridat l'atenció últimament té a veure amb el concepte del temps. Tot té a veure amb una conferència que vaig anar a cobrir pel diari l'endemà de Sant Jordi al CCCB i el titular era clar: “No puc més”: la pobresa del temps aterra a Catalunya amb xifres alarmants. Ràpidament, nombroses amistats i lectors em van escriure i em van dir que se "sentien plenament identificats". Encara més, el 30% dels catalans confessa que té pobresa del temps, mentre el govern es “posa les piles” i busca activar la Llei dels Usos del Temps.
Anna Ginés, professora titular de Dret del Treball a Esade, Universitat Ramon Llull, explicava que el 30% dels catalans continua treballant a partir de les 19 h de la tarda i si l'empleat és pare o mare o cuida persones dependents, la "conciliació" és pràcticament inexistent. Encara més, el 10% continua treballant a partir de les 22 h de la nit, sense que es tracti d'un treballador amb un contracte de règim nocturn. Com a contrapartida, la pobresa del temps té un efecte boomerang amb la renúncia de la carrera professional, sobretot per part de les dones.
Anem a pams. Què està succeint? Qui no s'ha trobat que ha començat a treballar a les 8 h del matí i són les 19 h de la tarda, mentre es fa fosc, i li queda una llarga llista de tasques per fer que necessiten resposta immediata? Com es computen les hores extres? "No és que t'obliguin, Gemma, però el treball ha de sortir", m'explica gran part del meu entorn, que es dediquen a l'educació, a la sanitat, a l'enginyeria i que treballen des d'empreses familiars a grans multinacionals.
Aquestes constatacions també es repeteixen amb diferents assalariats que realitzen habitualment hores extraordinàries no remunerades. Les tasques fora de la jornada laboral són la norma de molts sectors, per molt que existeixi un registre horari obligatori des del 2019, o que el conveni sectorial o de l'empresa limiti el nombre d'hores de feina. A moltes d'elles, el registre horari ve completat per defecte, "de les 8 h del matí a les 17 h de la tarda. Les hores que facis després no es poden registrar", expliquen alguns d'ells a VIA Empresa.
"No és que t'obliguin a fer hores extres, Gemma, però el treball ha de sortir"
I d'aquí, les conseqüències que no fa falta ser molt llest per endevinar-les. Les llargues jornades laborals generen problemes de salut i s'incrementen les lesions. Com van explicar a la conferència al CCCB, el 60% de les baixes laborals obeeixen a l'estrès i el 25% de les depressions estan relacionades amb el malestar al treball. I una xifra preocupant: el 40% dels empleats creu que el treball els afecta la salut mental. D'aquí que també es converteixi en un problema de productivitat. Espanya és un dels països on es treballa més hores i que menys productivitat genera. En canvi, com constatava l'experta Ginés, "tenim evidències que quan les persones els concedeixes més autonomia i flexibilitat, augmenta el benestar i es redueix l'absentisme".
Cal un pla d'acció ambiciós amb la Llei dels Usos del Temps, apostar per la flexibilitat, defugir del presencialisme, de "si sóc el primer de marxar de l'oficina, em miren malament" i també saber amb previsió el temps de treball. És a dir, poder-se organitzar la vida entorn aquest temps de treball, d'aquí que l'empresa parli de la jornada laboral, si es treballa per torns, quin és el règim d'hores extres, com es compensen i distribueixen. També les vacances i evitar les jornades incertes, fent valdre la transparència i la previsió.
I que, tant de bo, d'aquí a uns anys, poder-li dir a la meva amiga belga (si pot ser que no sigui en una golondrina), que els còctels encara no els faig, però sí que les jornades laborals són més reduïdes, que més enllà de les 19 h fomentem el selfcare, cuidem els vincles personals, la cultura, la lectura, l'oci o simplement el descans. I que com a país, deixem de ser dels que més hores treballem i menys productivitat generem. I del "no puc més" al... "Sí, podem".