Píndola filosòfica: Pensar la transició energètica… a les fosques

Dilluns ens vam quedar a les fosques, tant materialment com metafòricament. Amb una tallada d’electricitat ens vam adonar, en poques hores, de com som de dependents de l’energia. No podíem treballar (que, ben mirat, no va ser cap catàstrofe), però tampoc trucar, parlar per missatgeria, orientar-nos amb el mapa, tocar el timbre de la veïna. Algunes persones no van poder cuinar, i ningú va poder aprofitar l’avinentesa per posar rentadores. Les persones grans o les criatures potser es van espantar una mica, però tothom d’una manera o una altra va entendre que som molt vulnerables i molt dependents d’una cosa tan primària com de l’energia.

Malgrat que només va ser un toc d’alerta, ja van saltar totes les alarmes socials. A algunes persones els va faltar temps per començar a idear teories conspiranoiques. Altres, amb molt poques llums, han acusat les renovables, com si la solució fos el problema. Però el que ha quedat clar és que això no només pot tornar a passar quan sigui, sinó que també podria ser molt pitjor. Altres llocs del món, de fet, pateixen diàriament amb aquesta realitat. Però aquí, al món occidental, ni tan sols ens ho havíem plantejat. Potser és hora de preguntar-nos com volem viure i quina mena de seguretat volem construir: una que amagui la nostra fragilitat sota capes de consum, o una que abraci la consciència dels límits i ens empenyi a viure d’una manera més justa, més sòbria i més connectada amb el món que habitem.