L'error de voler limitar el turisme

L'economista Ivan Aguilar recorda que provocar la reducció de la demanda turística implicarà la fuga d'un capital que buscarà altres destins en lloc de reinvertir-se en altres sectors a Catalunya

El clima és un dels aspectes més ben valorats pels 'expats' residents a Barcelona
El clima és un dels aspectes més ben valorats pels 'expats' residents a Barcelona

El debat sobre el turisme, que aquest dimecres celebra el seu Dia Mundial, aixeca passions i controvèrsies. Entre elles s'ha format un corrent d'opinió que argumenta que el turisme disminueix el benestar i té un impacte negatiu sobre l'economia. La idea és que limitar la demanda turística tindrà com a resultat una reubicació del capital cap a altres sectors més productius i un augment dels salaris i del benestar. Unes crítiques construïdes sobre tres pilars:

  1. La massificació (i les externalitats negatives associades)
  2. Els baixos salaris
  3. La influència sobre el mercat immobiliari en general i sobre el mercat de lloguer en particular

Aquest argumentari, però, és completament erroni per a qualsevol economista amb coneixements bàsics de macroeconomia -el que vulgarment es coneix com Macro 101-. Al turisme se l’anomena el petroli groc precisament perquè, a tots els efectes, és una commodity. Per tant, funciona sota les mateixes lògiques que el petroli, l'or, el safrà, el cotó o el sucre. Aquests béns compleixen diverses característiques:

  1. Són primaris i amb valor intrínsec
  2. No tenen diferenciació (i per això el vi no és una commodity)
  3. Existeixen mercats financers internacionals per establir el preu

El turisme compleix les dues primeres condicions, però no la tercera -de moment-. En lloc de mercat financer internacional de turisme, el que tenim és un mercat turístic internacional. Una guerra al Mediterrani impulsa la demanda turística barcelonina.

El més rellevant aquí és que per a l'economia, tant el petroli com el turisme tenen conseqüències similars. Un país que ven petroli rep divises que vénen de fora del país. Això vol dir que la demanda de petroli es forma en el mercat internacional del petroli. Si el país exportador abandona la producció de petroli el resultat és que la demanda es desplaça cap a un altre país exportador de petroli. I és per això que el nostre hipotètic país exportador de petroli que ha abandonat la producció patirà fuites de capital, que aniran a parar a un altre país productor de petroli.

Amb el turisme passa exactament el mateix. Quan un turista alemany ve a Catalunya, la demanda alemanya es contrau mentre que la demanda catalana accelera. Això atrau capitals (inversió estrangera) i genera llocs de treball. Aquest augment de la demanda es tradueix en beneficis empresarials i salaris. Com es reparteixen depèn molt de la capacitat reguladora i ja hem dit massa vegades que hem vist bolxevics regular mercats millor que la dreta espanyola.

Si demà prohibim el turisme és fals que el capital buscarà altres activitats: Catalunya patiria fuites de capital que perseguirien la demanda turística. Els turistes demanden turisme, si els ofereixes una altra cosa marxaran de vacances a una altra destinació. La lliçó és que quan hi ha mercats internacionals ningú pot manipular la demanda a voluntat com si estiguéssim en una economia tancada. Per tant, una reducció de la demanda de la commodity –en aquest cas, el turisme- va lligada a la corresponent fuita de capitals, tal i com s’ha comprovat amb Veneçuela. El nombre de passatgers que transiten pels aeroports catalans ens dóna una idea de l’estat de la demanda turística:

Figura 1

Els tres aeroports catalans -exclòs Alguaire on el tràfic és minúscul- presenten dos patrons ben diferenciats. Girona i Reus van patir la crisi -i la competència de l'AVE- de forma profunda i dilatada mentre Barcelona va patir un estancament del tràfic aeroportuari durant un parell d'anys. Tot i així, el tràfic total, com mostra el gràfic, no ha parat de créixer ininterrompudament des de 2004.

Atès que al voltant del 80% dels turistes que vénen a Catalunya ho fan a través dels aeroports catalans, és indubtable que la demanda turística ha patit un gran increment aquests anys. Aquest augment de turistes s'ha traduït en un increment en els afiliats a la seguretat social, que el Instituto de Estudios Turísticos (Ministerio de Energía y Turismo) publica cada mes:

Figura 2

Com es pot apreciar, l'evolució dels contractes que se signen a l’hostaleria és bastant menys sensible al cicle econòmic del que és habitual al nostre país. Fixem-nos com durant les recessions la caiguda és molt més lleugera de l'habitual. Ara bé, quina relació existeix entre la variació de les afiliacions a la Seguretat Social i els passatgers aeroportuaris? Aquesta resposta –una íntima relació- ens la proporciona el següent gràfic:

Figura 3

La figura de l'esquerra ens mostra una fortíssima relació entre els passatgers aeroportuaris i les afiliacions a la Seguretat Social de l'àmbit hostaleria. Ara bé, això no ens diu què va primer, si la contractació (afiliacions) o la demanda turística (passatgers aeroportuaris). Aquesta incògnita es resol mirant el gràfic dret, on podem comprovar fàcilment que la demanda turística canvia abans que la contractació -i no al revés-.

Això confirma la tesi que hem exposat al principi de l'article: atès que la demanda turística és, per se, estrangera, una caiguda de la demanda turística minora les contractacions i la demanda local a través del consum i la inversió. La conseqüència és que el capital que inverteix en turisme marxaria "perseguint" la demanda turística. Per tant, l'argument que diu que cal limitar la demanda turística i esperar que el capital s'assigni a una activitat més rendible no té cap sentit: això és un fenomen que també existeix amb turisme intensiu.

La rendibilitat és un factor clau per poder afrontar la problemàtica dels salaris baixos de les kellys i dels cambrers. Com hem vist, la demanda turística és monumental i, a més, el fet que cada any l'Aeroport de Barcelona obri rutes a noves destinacions suggereix que augmentarà més. Així doncs, l'evolució de la rendibilitat ens donarà informació sobre si el sector hoteler pot augmentar preus per millorar les condicions dels seus treballadors.

La rendibilitat del sector hoteler la mesurem amb el que s'anomena RevPAR i no és altra cosa que els ingressos que generen les habitacions dividits pel nombre d'habitacions.

Figura 4

Hi ha clarament tres períodes entre 2010 i 2017. El primer és entre 2010 i 2013, on la rendibilitat és baixa i estancada; natural si tenim en compte que en bona part d'aquest període l'economia avança per un període recessiu. El segon correspon al període 2013-2015. Un cop la crisi econòmica remet i torna el creixement, la rendibilitat hotelera accelera tímidament, millorant els comptes de resultats dels hotels. La tercera -i actual- correspon al període 2015-2017 on la rendibilitat té un creixement explosiu.

Aquest període coincideix amb les eleccions municipals i la suspensió de llicències hoteleres, ja que aquesta suspensió és un regal de quota de mercat als hotels establerts. Si, a més, considerem que la taxa d'atur és molt elevada, aquest augment de la rendibilitat no s'ha traduït en una pujada de salaris.

Tal i com els vam explicar unes setmanes enrere, el preu del lloguer també s'ha vist greument afectat per aquesta moratòria. Potser ha arribat l'hora d'aixecar-la i cercar solucions eficients i no tan populistes. A l’últim gràfic es veu clarament com de disruptiva va ser la campanya electoral per als hotelers. Si van augmentar preus o baixar despeses (i salaris) és quelcom que veurem a la 2a part d’aquest article.

Més informació
Catalunya lidera l'arribada de visitants estrangers al juliol
Barcelona crea un observatori per abordar els reptes del turisme
Treballadors de bars i hotels fan més hores que la resta
Avui et destaquem
Comentaris