Una part de la crítica a KarlMarx des del pensament heterodox ha pres ençà de la segona meitat del segle XX un viu color verd. Especialment des del centre d'Europa, on no s'han explorat tant com en altres indrets les arestes del pensador més important de la modernitat. Els plantejaments de la crítica al projecte d'El Capital i les obres que el van avançar prenen caires molt diversos: des d'acusacions d'adamisme de pensadors que consideren que els factorsproductius del darrer segle XIX eren massa diferents del mode de producció contemporani per a prendre la relació de Marx amb el món com quelcom econòmicament útil fins a un productivisme, com el que identificava Michael Löwy en part dels seus seguidors, que descartava els límits materials del planeta. Si bé les obres de John Bellamy Foster i Paul Burkett han rebutjat diverses d'aquestes nocions –així com la tradició del pensament ecològic mediterrani, sovint molt lligada a l'anàlisi marxista– hi ha qui hi identifica escletxes massa amples. L'economista japonès Saito Kohei, doctorat precisament a Alemanya i professor a Osaka –coneixedor, per tant, de les postures escèptiques– s'ha proposat tancar-les.
Al seu recent L'ecosocialisme de Karl Marx: Capital, Natura i la crítica inacabada de l'economia política (Monthly Review Press, 2017), l'aposta no és només discursiva. L'exploració de Saito es marca com a objectiu superar –des del reconeixement, com estableix ja des de la introducció– les anàlisis de Foster i Burkett des de la sistematització. Si bé els volums anteriors a aquest Ecosocialisme apostaven per un estudi més discursiu, i esdevenien profundament útils a l'hora de demostrar la presència de la noció ecològica en el pensament de Marx mitjançant troballes com l'imprescindible concepte de metabolisme, s'han atacat sovint les seves postures per no demostrar intencionalitat, recerca buscada de les implicacions del model productiu sobre la natura. Saito agafa el guant d'aquest descrèdit per provar de demostrar que, en efecte, el continu del pensament de Marx té un innegable capital ecològic, fins al punt d'afirmar que qualsevol interpretació correcta dels horitzons estratègics del savi de Tréveris implica que "naturalisme=humanisme".
És, de fet, una altra autora japonesa, Masami Fukotomi, una de les primeres a apuntar –abans fins i tot que Foster al seu L'ecologia de Marx – el focus de molts dels treballs econòmics més joves de l'alemany en l'"íntima relació entre l'home i la terra". Sobre aquesta base, Saito obre la seva reflexió amb un gir al per alguns rebutjat concepte d'alienació, que va de més a menys en l'obra de Marx. Si bé es mostra crític amb els plantejaments més categòrics del concepte, com ja ho va fer al seu dia Althusser i d'altres escolars de la seva línia, Saito reconeix la presència d'aquest allunyament quan es parla del metabolisme entre humanitat i planeta. El japonès estableix, així, que al bell mig del pensament de l'alemany hi ha aquesta bretxa ecològica, i que bona part dels objectius de la praxi que vol sortir del pensament de Marx van dirigits a tancar-la. "Només si hom comprèn l'allunyament de la societat capitalista com una dissolució de la unitat original entre humanitat i natura es pot entendre que el conjunt d'aquest projecte aspira a rehabilitar-la".
Les hipòtesi que Saito prova de demostrar al volum superen amplament les consideracions discursives prèvies en l'anàlisi de l'ecologia de Karl Marx. La cerca acurada al llarg de l'obra del pensador permet, a més, reformular part del common knowledge cap a qüestions econòmiques concretes que ofereixen nova llum a aquella economia política inacabada. L'economista japonès mapeja, per exemple, la reconversió dels retorns descendents ricardians en una contradicció econòmica central del mode de producció: on l'economia clàssica pensava els límits físics del planeta com una qüestió quantitativa, el Marx científic els veu com la font de la contradicció, un hard cap al creixement econòmic i al desenvolupament dels factors productius que acaba per reclamar una reorganització planificada de la producció. De fet, a L'ecologisme de Karl Marx es pot trobar una crida al decreixement com a projecte estratègic. "Precisament per la seva finitut, els recursos han de ser tractats amb cura per a les futures generacions", reclama l'autor.
Una genealogia verda
Saito és especialment hàbil en la tasca d'establir les connexions entre la formació del Marx tardà i l'evolució de la seva obra, tant abans com després del primer volum d'El Capital. Les lectures del savi de Tréveris d'autors com el químic Justus von Liebig i les seves reflexions al voltant de l'agricultura de finals del XIX, o la profunda crítica a la desforestació de referents com l'agrònom Carl Fraas ajuden a il·luminar amb una llum diferent l'aproximació de l'alemany a la relació entre humanitat i natura, civilització i natura i producció i natura. El japonès acciona així una palanca que ajuda a reformular alguns plantejaments més marxistes que marxians pel que fa a l'ecologia política i els límits naturals de la producció, qüestions que tant acòlits com crítics han desenvolupat sota l'ombra de l'emergència climàtica amb èxits variables. El mateix Saito reconeix com les lectures anteriors poden donar la raó a crítics com el mateix Löwy, que acusa de productivisme part del pensament emancipador del segle XX; si bé una inclusió encertada de la resistència contra l'escletxa ecològica al pensament de Marx els desautoritza.
Si bé a diferència d'aproximacions més discursives, o bé de recerques historiogràfiques que cerquin la praxi comuna en l'acció ecologista, són segurament lectures més agraïdes –és ben cert que el format de la investigació bibliogràfica al detall pel qual opta Saito no entra pels ulls– la capacitat de L'ecosocialisme de Marx per unir no només cada extracte teòric amb una pràctica concreta i, encara més, amb un horitzó estratègic de transformació natural ajuda al dinamisme del volum. Les constants connexions entre plantejaments ja coneguts i les seves reformulacions des del punt de vista de la centralitat del metabolisme natural apropen al lector, fins i tot als profans, a una tesi que revisita l'obra econòmica d'un dels pensadors cabdals de la història de l'humanisme. El Marx revolucionari, el republicà, l'ecologista, presos de forma conjunta davant les relectures que any rere any els seus escolars engeguen, són capaços de prendre un lloc central en els debats de la vida pública contemporània –ja sigui per fer córrer el seu projecte o, com ha succeït sovint, per combatre'l amb les pròpies armes–.